El meu xicot i l’aranya

Vaig tenir un xicot molt més conservador que no pas jo, retrògrad i tot, que odiava les xarxes socials. Les anomenava "l’aranya". La vigília de la primera victòria de Donald Trump, quan crèiem que guanyaria Hillary Clinton, el meu xicot s’arrencava els cabells, convençut que, amb ella de presidenta, "l’aranya" seria omnipotent. Trump li semblava la darrera esperança davant una mena de complot judeomasònic online.

Va tenir una gran alegria quan, contra tot pronòstic, el va veure guanyar el 8 de novembre del 2016. Davant la seva derrota el 2020, em va escriure: "Espero que Trump guanyi el 2024. El rei és mort, visca el rei!". Quatre anys després, aquell desig s’ha complert a títol pòstum. Si el meu xicot encara fos viu, em pregunto què pensaria de veure Elon Musk i Mark Zuckerberg entrant sota pal·li a la Casa Blanca.

Quan mirem enrere i ens esglaiem que societats senceres hagin pogut caure de genolls davant la propaganda nazi, les purgues estalinistes o la revolució cultural de Mao, reconforta pensar en un Gran Germà amb esclafadors poders de manipulació d’un poble ingenu i indefens. Amb perdó: bullshit. Mai no hi havia hagut tanta informació a disposar com hi ha ara. Fa segles l’analfabetisme va poder ser una arma totalitària. Avui ho són la mandra i les inconsistències de l’opinió pública.

Llegeixo les notícies sobre Inna Afinogenova, d’altaveu de Putin a suposada "dissident", això sí, perfectament incardinada a les xarxes de desinformació prorusses i l’extrema esquerra llatinoamericana –la terminal de la qual a Espanya és Podem–, on ningú no surt a caçar sense gos, molt menys de franc, i no sé si riure o plorar. Si les gallines no troben a faltar la guineu, nosaltres tampoc no hauríem d’enyorar els "verificadors", aquests sentinelles (de pagament) del biaix, sempre a favor d’una extrema esquerra que, tot i perdent gairebé totes les batalles físiques, sempre se les empesca per guanyar la guerra de l’agitprop. Amb diners públics a sobre. És divertit i tot veure com alguns retreuen a les "aranyes" de Trump que comencin a actuar amb la mateixa manca de complexos amb què fa dècades es captenen les "aranyes" de l’altre cantó. Queda clar que cada vegada hi ha més gent poderosa que ho és perquè bombardeja ments. Avui la batalla de Stalingrad la guanyarien els bots. Però, i la gent no poderosa? Per què s’ho empassa? Per què sense anar més lluny la llegenda negra antiespanyola té gairebé més fans dins d’Espanya que fora? Per què és tan senzill dividir i vèncer amb una sabata, una espardenya i tres algoritmes?

Notícies relacionades

El drama dels alauites a Síria

Primavera turca

Pensar per un mateix

La millor desinformació és la que explota la nostra cara fosca. Les nostres ganes de negar allò evident quan fa nosa a les nostres pors i els nostres odis. Sense aquesta predisposició a esdevenir babaus útils de l’engany, les Innes Afinogenoves no viurien a tot drap de ser potes d’aranya. Haurien de buscar feina honrada. Algú ha provat de pensar per ell mateix? Això sí que seria una revolució.