Thomas Drake : "Utilitzar els satèl·lits de Musk a l’espai és cedir sobirania a la Terra"

Thomas Drake : "Utilitzar els satèl·lits de Musk a l’espai és cedir sobirania a la Terra"

CEDIDA

4
Es llegeix en minuts
Irene Savio
Irene Savio

Periodista

ver +

El Govern de Giorgia Meloni diu que està avaluant utilitzar els satèl·lits de Musk per a les seves comunicacions militars i sensibles del país. ¿Què n’opina?

Crec que és un risc. Dependre de la tecnologia d’un altre país sempre ho és. En aquest cas, a més, estem parlant de dades encriptades d’alt interès per al sector de la defensa i d’un altre actor, Musk, que està fent incursions en un espai que és un negoci molt lucratiu. Aquest és el problema. ¿Quines són les garanties que aquestes dades es mantinguin confidencials? La història del món posterior a l’11-S [del 2001, amb referència als atemptats als EUA] ens ensenya que les empreses establertes als EUA i que han fet negocis en l’àmbit militar han volgut obtenir un accés total a la informació, també quan hi havia acords amb els serveis d’intel·ligència d’aquests països. Això l’hi dic com algú que no té res a guanyar de tot això.

¿O sigui, vostè creu que existeix un risc de vigilància il·lícita?

També passiu. ¿Qui controlaria l’accés a les dades? ¿Quines són les garanties? Són preguntes fonamentals que si fos Itàlia em faria i m’ho pensaria dues vegades, sobretot quan ets un país europeu i ja tens a disposició sistemes propis, alguns de desenvolupats localment per la indústria de defensa europea. ¿Per què fer-ho si tens la plataforma de llançament Ariane o l’ESA [l’Agència Espacial Europea]? Tot això és europeu, ¿oi? ¿Per què perdre sobirania?

Musk també ofereix la seva tecnologia per a finalitats comercials.

També en aquest cas, entenc que es vulgui avançar i que alguns sistemes europeus és possible que només estiguin disponibles el 2030, però això no és gaire temps. A més, quan estableixes una relació d’aquest tipus, és molt difícil després fer marxa enrere. Ho conec molt bé. Utilitzar els satèl·lits de Musk a l’espai significa cedir sobirania a la Terra. Són dinàmiques que ja he vist, la proposta sol ser per a una relació hegemònica de la qual és difícil desfer-se.

¿Tècnicament no seria possible mantenir protegida aquesta informació?

Ho és, però, hi insisteixo, els EUA tenen un historial... N’hi ha molts, molts casos, com el dels sistemes de comunicació instal·lats a Alemanya per una companyia establerta als EUA [Verizon, de la qual el Govern alemany va prescindir el 2014 després de filtrar-se que el país havia espiat fins i tot la cancellera Angela Merkel]. Va ser un gran escàndol perquè havien compartit aquesta informació amb els serveis de seguretat nord-americans.

La carrera espacial ha tornat als titulars. ¿Per què ara i per què és un assumpte tan delicat?

Perquè, qui controla l’espai, controla les comunicacions. I, si controles avui les comunicacions, això influeix directament en els missatges i en els mitjans.

No únicament Musk, també els EUA, la Xina i Rússia competeixen directament per l’espai. ¿Qui guanyarà?

(Riu). Alguns l’anomenen nova frontera; jo ho veig com grans potències internacionals i interessos comercials cada vegada més vinculats i interconnectats entre si.

¿Podríem assistir a guerres espacials en el futur?

Intento no ser gaire cínic, però l’espai s’està militaritzant cada vegada més i també existeix el que els astrònoms anomenen la síndrome de Kessler [la proliferació de runa espacial derivada de múltiples col·lisions], cosa que es deu sobretot a l’augment de satèl·lits especialment en l’òrbita baixa. Existeix un risc passiu i un altre d’ofensiu [...] També és possible que en algun moment crític algun país es digui: ‘Saps què, destrossaré els satèl·lits claus per a la comunicació dels meus enemics’. Encara no ha passat, però podria passar.

¿Als ciutadans comuns que volen o han de protegir les seves dades i privacitat, diria que els queda alguna eina?

Encara hi ha sistemes altament encriptats difícils de desxifrar. La preocupació són els algoritmes, qui hi té accés. [...] És clar que, si et converteixes en objectiu d’un Estat, és extremadament difícil que puguis evitar-ho. Només hi ha sistemes que resisteixen millor, és a dir, que només els permeten saber que t’estàs comunicant i amb qui, però que difícilment poden trencar l’encriptació, almenys immediatament, per saber què estàs dient.

Moltes plataformes prometen un xifratge d’extrem a extrem, però en veritat pocs tenim la capacitat d’assegurar-nos que això sigui realment així.

Moltes fragilitats sovint tenen a veure menys amb el nivell d’encriptació en la transmissió i més amb el receptor final, és a dir, amb el dispositiu. Ara mateix la nostra transmissió està xifrada, però, ¿i si hi ha un dispositiu d’escolta on ets tu? Per descomptat, un no s’ha de tornar paranoic, [...] només ser conscients que no existeix la protecció absoluta a internet, només diferents nivells d’inseguretat a la xarxa.

¿Coneix Musk?

El vaig conèixer el 2007 a la seu de Space X [l’empresa espacial del magnat], quan jo era el cap d’estudis a la Universitat de Defensa Nacional. És un personatge interessant, però em recorda els barons lladres [industrials i financers nord-americans del segle XIX les pràctiques dels quals es consideraven poc ètiques i escrupoloses], com els magnats dels ferrocarrils o JP Morgan.

Notícies relacionades

¿I per què tot això encara li interessa tant?

El meu pare era un veterà de guerra. Va lluitar contra els alemanys per aconseguir alliberar Europa. Per això Europa és tan important per a mi.