Albert Barbouth: "Si no ens posem en guàrdia, vindran altres catàstrofes"

Hi ha dos moments d’extrema violència psicològica gravats amb cisell en l’arrencada de la vida del ja gran Albert Barbouth. El primer és la gelada que es va desencadenar al voltant seu quan la seva mare li va cosir una estrella de David groga a l’abric. El segon és el de la sensació de portar lligats amb manilles els tendres canells en formació d’un nen d’11 anys.

El primer mal trago del nen Barbouth va tenir lloc el maig de 1942. Amb l’estrella al pit, va passar de ser un company més a l’escola de París a un "jueu brut", que és com li deien els nens que van deixar de ser els seus amics, o sigui, tots. La segona escena negra es va desenvolupar en un matí de març del 1944, a Celle-sur-Loire, quan la policia de la França ocupada va arribar fins a l’alqueria on s’amagava acollit per una família cristiana per emportar-se’l. Els crits de la mare adoptiva que recordaven als gendarmes que només era un nen el van alliberar de la mossegada dels grillons, però no que se l’emportessin al camp de concentració de Drancy.

Albert Barbouth va ser un dels tres fills d’un matrimoni d’immigrants turcs que havia buscat una nova vida a París. El pare, el Moisès, que havia sortit de Turquia perquè no l’enrolés el seu Exèrcit, va acabar prenent les armes per França en la Legió Estrangera el 1939, i va morir malalt i vençut, el 1941, al cap de poc de la derrota del seu país d’acollida. A la mare, la Rebeca, l’estiu del 1942, la seva condició de jueva la va obligar a acudir, viuda i desesperada, a una xarxa clandestina de famílies franceses dedicades a la protecció i ocultació de menors perseguits per l’ocupació nazi.

L’Albert va acabar sent localitzat en una granja de la Borgonya i el van enviar a trobar-se amb la seva mare biològica per a la deportació. El fet de ser turcs els va salvar, perquè Turquia era neutral en la Segona Guerra Mundial.

Cada any queden menys testimonis de l’Holocaust. Els homes i les dones que van aconseguir salvar-se són l’última memòria viva de la humanitat sobre una etapa atroç.

És veritat que, amb el pas dels anys, els últims testimonis desapareixen. Durant molt temps, jo he acompanyat els supervivents dels camps en els testimonis que ells feien a la generació jove. Llavors jo no parlava. ¿Què havia de dir jo, en comparació amb el que ells havien patit?

I, a part d’aquestes escenes que he esmentat, ¿què li queda com a record general d’aquella època?

Els records d’aquella època se’m resumeixen al cap en una absència dels pares, un moviment de dreta a esquerra, arrossegant-me entre diferents famílies d’acollida... Diguem que de vegades em va anar bé, i en altres ocasions, no tant.

I avui, a les noves generacions, ¿què no ha de deixar de dir-los un testimoni?

En els meus testimonis miro de fer comprendre als joves fins on pot portar el rebuig a l’altre per la seva religió, el seu color o la seva nacionalitat. Només hi ha una raça: la raça humana.

Quan s’adreça a gent que és molt més jove que vostè, ¿sent que el creuen, que el comprenen?

Alguns em creuen, i d’altres, menys. Diguem que en general aconsegueixo una bona audiència si el 10% m’ha entès. ¡Llavors he guanyat! Miri, avui, sota el pretext de la tolerància, acceptem massa coses. I també s’assisteix al ressorgiment del racisme i de l’antisemitisme. Si no ens posem en guàrdia, vindran d’altres catàstrofes.

Certament, el totalitarisme ha trobat una manera de tornar a postular-se com a solució a l’Europa democràtica. ¿Creu que, a més de proposta, es pot convertir en Govern, fins i tot en països que van viure els seus efectes més terribles?

No penso que en un futur pròxim el totalitarisme pugui arribar al nostre Occident. Europa està massa lligada al liberalisme perquè una cosa semblant pugui passar. No obstant, és necessari frenar les tesis de l’islamisme radical, per exemple, que vol islamitzar Europa.

¿Té puixança avui el revisionisme, una contramemòria històrica a Occident? ¿Europa s’ha descuidat la vigilància de la seva llibertat?

Crec que, efectivament, Europa ha deixat fer molt temps i ha acceptat sense reacció les tesis revisionistes, els plantejaments negacionistes d’alguns dels seus líders per finalitats electoralistes. I això és greu.

¿Europa encara pot conjurar el perill autoritari i la seva eina, la notícia falsa? ¿Creu que està a temps de fer-ho?

La notícia falsa, les xarxes socials... estan fent molt mal. Potser, no sé si és possible, s’haurien de frenar les allaus d’informació falsa que circulen aigües amunt d’on jo soc. Vaig fent el que puc amb la nostra joventut. I el que puc fer és provocar que la gent comprengui cap a on poden conduir les dictadures.

¿Ajuda fer memòria democràtica, senyalitzar llocs on éssers humans van patir i la llibertat i els drets van ser violats?

És un mitjà. Els viatges de la memòria que la nostra associació organitza cada any als llocs dels camps d’extermini des de fa 35anys són també un altre mitjà per prendre consciència. Són una manera de fer comprendre la importància de la fraternitat entre tots els homes.

Notícies relacionades

Els EUA asseguren que Colòmbia accepta «tots els termes de Trump» per a les repatriacions

Nou ordre mundial

Vostès, els jueus que fan que la gent no oblidi la Xoà, ¿tenen més dificultats per ser escoltats després del que hem vist en la guerra d’Israel contra Hamàs a Gaza?

No ho crec. Els supervivents no comentem mai els esdeveniments recents. Nosaltres ens conformem de recordar i explicar el que vam haver de viure en aquells temps.