Trump reedita la doctrina Monroe a Amèrica tot i que més agressiva

Quan el cinquè president i "pare fundador" dels Estats Units James Monroe va dirigir el seu discurs al Congrés el 2 de desembre de 1823, el país encara era feble i temia que les potències colonials europees ataquessin el seu incipient projecte de democràcia. Per això Monroe va llançar una advertència: un atac a qualsevol país de la regió seria considerat un atac als Estats Units. Amèrica per als americans. Va establir així la que des d’aleshores es va anomenar doctrina Monroe: mantenir allunyats els imperis d’Espanya i França, entre d’altres, del continent americà. Al començament, es va tractar d’una política defensiva davant ingerències estrangeres. No obstant, amb els anys, es va anar transformant en la justificació de l’expansionisme nord-americà.

El 1845, els Estats Units van iniciar la guerra contra Mèxic i li van arrabassar Texas i parts de l’actual sud-oest dels Estats Units, inclosa bona part de Califòrnia. També van provocar una contesa contra l’imperi espanyol el 1895. Li van prendre Puerto Rico, les Filipines, Guam i la tutela de Cuba. A la doctrina Monroe es va sumar la doctrina del "destí manifest", que considerava que era la nació "elegida" i destinada a expandir-se.

Es va designar Amèrica Central i el Carib regió d’influència exclusiva nord-americana, incloent-hi el pas de Panamà, que va estar sota control nord-americà fins que Jimmy Carter el va cedir el 1977. Durant la guerra freda, Washington va transformar aquestes velles doctrines en la base del seu control d’Amèrica Llatina com el seu "pati del darrere". Ja no es tractava de protegir-les de la colonització europea, sinó d’evitar que caiguessin sota l’òrbita d’influència de les potències comunistes. Va llançar o va ajudar a llançar desenes d’intervencions militars i cops d’Estat.

42 presidents després, ara és Donald Trump el que defineix la política exterior del país. I en els seus primers dies en el càrrec ha ofert indicis d’un nou expansionisme, almenys verbalment. Diu que contempla l’ús de la força per controlar Grenlàndia, amenaça amb la invasió del canal de Panamà i fa propostes per tal que el Canadà s’uneixi als Estats Units. Amenaça Colòmbia perquè rebi avions militars de colombians il·legals. ¿Un pas més enllà en la doctrina Monroe?

D’actualitat

"La doctrina Monroe es va desenvolupar en l’era de l’imperialisme i es va reflectir en aquelles polítiques. Molts pensàvem que s’havia acabat, però Donald Trump –junt amb el president rus Vladímir Putin i el xinès Xi Jinping– l’està tornant a posar d’actualitat", opina per a aquest diari Thomas G. Weiss, professor emèrit de Ciència Política de la Universitat Cuny.

En la mateixa línia apunta Kyle Haynes, que és professor especialitzat en política exterior dels Estats Units de la Universitat de Purdue d’Indiana: "Crec que la política exterior de Trump té ecos de la doctrina Monroe però és d’un abast més gran i més general: en lloc de demanar als altres que no interfereixin en aquesta part del món [Amèrica], el que planeja és imposar la seva voluntat a altres països utilitzant de manera agressiva el poder militar i econòmic dels Estats Units".

Segons aquest analista, la visió de Trump es recolza en les mateixes percepcions de l’excepcionalisme nord-americà, la teoria que promou que els Estats Units són qualitativament diferents d’altres nacions, però d’una forma molt més ambiciosa. Si la doctrina Monroe era un intent d’assegurar una posició privilegiada de Washington a la regió, la política busca "fermament explotar el poder dels EUA per establir una posició dominant global".

Els Estats Units avui tenen molt més poder que el 1823. I no necessiten, com llavors, que l’Armada britànica els ajudi a defensar-se de les potències estrangeres o a expandir-se. És la primera economia del món i té les forces armades més grans.

L’exemple de Groenlàndia

Notícies relacionades

Hamàs allibera a Gaza tres ostatges i Israel excarcera 183 palestins

Sheinbaum, davant l’abisme

"La pressió del president Donald Trump perquè Dinamarca vengui Groenlàndia als Estats Units recorda la premissa central de la doctrina Monroe de 1823 per la qual l’hemisferi occidental es posava fora de l’abast de les potències europees", assenyala per la seva banda Peter Hahn, professor d’Història de la Universitat Estatal d’Ohio. "Però el president Monroe va establir aquesta doctrina en un temps en què les possessions europees es veien com a amenaces a la seguretat dels Estats Units. Però la connexió de Dinamarca i Groenlàndia no és una amenaça per a la seguretat dels Estats Units. Seria diferent si la Xina o Rússia s’hi estiguessin posicionant, però no hi ha cap evidència".

En teoria, l’oucpació de Groenlàndia beneficiaria els interessos dels Estats Units. Controlar la infraestructura de l’illa, inclosa la base aèria nord-americana de Pituffik i els seus recursos naturals –i evitar que potències hostils en prenguin el control– seria un avantatge per a la seguretat dels Estats Units. "Però una anàlisi estàndard de cost-benefici, no obstant, en revela els riscos: alienar Dinamarca i d’altres aliats de l’OTAN, donar a Rússia una justificació de la seva pròpia expansió a Ucraïna", acaba Hahn.