L’allargada ombra de Minsk

El conflicte d’Ucraïna acumula, des dels seus orígens, pels volts del 2014, nombroses temptatives de pau que no van quallar; acords fallits, o treves que mai van arribar a implementar-se del tot en el teatre d’operacions. Tot i que existeixen multitud de raons per a aquest sonor fracàs de la comunitat internacional, el problema d’arrel rau, segons coincideixen els analistes, en l’escassa capacitat de pressió dels aliats sobre el règim de Vladímir Putin, una de les dues grans potències nuclears del planeta, dotada de vastos recursos econòmics i amb un marcat avantatge demogràfic sobre un adversari que, tot i que de mida inferior, ha demostrat gran valor i és conscient que lluita per la seva supervivència. Malgrat els revessos militars i l’empitjorament de l’economia russa, es tracta d’una realitat que amb prou feines s’ha modificat en aquests tres anys transcorreguts després de la invasió, raó per la qual els experts insten els negociadors a aprendre dels errors passats i a assumir les realitats existents sobre el terreny, que es resumeixen en dues: ni Ucraïna col·lapsarà com a estat davant l’empenta de les forces russes, ni Rússia, estable políticament, serà derrotada militarment i obligada a retirar-se a les fronteres de 1991.

Michael Kennan i Maxim Trudoliubov, dos acadèmics de l’Institut Kennan, proposen a les pàgines de la revista Foreign Policy en un article titulat Ucraïna necessita pau a polzades, no a milles un canvi radical d’estratègia per part d’Occident, una mena de pau mitjançant petits passos que vagi desescalant el conflicte a poc a poc i que permeti en els mesos per venir un veritable alto el foc, una cosa que mai es va arribar a materialitzar realment després de la firma dels Acords de Minsk 2 el 2015. "L’Administració Trump podria facilitar una sèrie d’interaccions entre Ucraïna i Rússia en les quals Rússia faria algunes concessions, com menys atacs contra la infraestructura elèctrica, a canvi d’alguna cosa; Ucraïna té també concessions que oferir, ja que disposa de la capacitat d’atacar bé dins de territori rus, i ha mantingut territori rus sota el seu control durant gairebé mig any", escriuen els dos acadèmics. Els EUA, llavors, podrien començar a pensar a "reduir sancions".

Tensió sense sagnia

L’objectiu d’aquesta progressiva desescalada seria reconvertir l’actual guerra d’Ucraïna en una situació semblant a l’existent a Europa durant la Guerra Freda del segle XX, on la tensió i els desacords eren permanents entre els dos principals blocs, un període ple d’episodis crítics però sense una sagnia humana d’enorme potencial desestabilitzador com l’actual guerra. Al principi, "les negociacions han de tenir l’objectiu més modest de reduir la intensitat de la guerra, alentir-la, i evitar els pitjors escenaris", conclouen els autors.

A aquestes altures del conflicte, ningú dubta que els Acords de Minsk van constituir un fracàs. En primer lloc, perquè mai van aconseguir fer callar les armes. Els bombardejos en el front bèl·lic eren diaris malgrat l’alto el foc. A més, tal com remarca Mikhailo Soldatenko en una recent publicació del Carnegie Center, Ucraïna i Rússia van arribar a la taula de negociació a Minsk amb intencions contradictòries: d’una banda, Kíiv "aspirava a convertir-se en una exitosa democràcia liberal, mentre que Rússia considerava el territori com una part de la seva esfera d’influència i volia mantenir la seva capacitat d’influir en les decisions del país".

Aquesta contradicció tampoc s’ha modificat en aquest decenni transcorregut. I per aquesta raó, Soldadenko considera que les garanties de seguretat dels aliats que rebi l’estat eslau envaït són la clau perquè, en aquesta ocasió, no es reprodueixi la guerra quan Rússia s’hagi recuperat de les pèrdues sofertes des del 2022. Descartada la iseva ntegració a l’OTAN, proposa que les dues dotzenes d’acords bilaterals de defensa firmats per Kíiv amb els principals països d’Occident incloguin obligacions legals detallades sobre què fer en el cas que es reprengui l’agressió russa.

Notícies relacionades

Hamàs entrega quatre cossos d’ostatges morts, entre els quals dos nens

Alemanya, davant l’allau aranzelària

Sense poder sancionar

Un altre dels elements que va propiciar el fracàs dels acords esmentats va ser l’absència d’un mecanisme creïble per monitoritzar l’alto el foc, que, per acabar-ho d’adobar, no tenia provisions per "sancionar" la part contendent que violés la treva, gairebé sempre Rússia. En aquest sentit, Soldatenko suggereix la implementació de mesures similars a les que regeixen la zona desmilitaritzada que separa les dues Corees, incloent el desplegament d’"una força multinacional de pau" i l’establiment de "comissions de seguiment" d’una eventual treva.