La política exterior entra a la campanya d’una Alemanya ‘abandonada’ pels EUA

"Mai la República Federal d’Alemanya, l’RFA, s’havia sentit tan confusa com ara", explica el director de la Societat Alemanya de Política Exterior (DGAP, per les seves sigles en alemany), Thomas Kleine-Brockhoff. Ni en els seus temps fundacionals, després de la derrota del Tercer Reich, ni durant la guerra freda ni tampoc amb la reunificació del país, el 1990. Sempre va comptar amb la fiabilitat, la tutela i el suport de la potència dominant a escala occidental, els Estats Units, prossegueix Kleine-Brockhoff.

De tant en tant van aparèixer picabaralles, com quan amb Barack Obama a la Casa Blanca va sortir a col·lació l’escàndol de les escoltes telefòniques de la llavors cancellera Angela Merkel –"espionatge entre aliats", es va denominar–. Tampoc li va ser fàcil a Merkel portar-se bé amb Washington en el primer mandat de Trump, algú tan als antípodes de la seva manera d’exercir el poder. "Res d’això és comparable a la situació actual", adverteix el director de la DGAP. Alemanya es troba de sobte entre el rival sistèmic que sempre va ser la Xina, més el "voraç neoimperialisme" de Vladímir Putin i amb uns Estats Units que practiquen un "antagonisme públic", apunta Kleine-Brockhoff. S’han superat amb escreix els pitjors pronòstics que van acompanyar la tornada de Trump al poder. I, a sobre, això passa en un moment en què tampoc funcionen els eixos clàssics a escala europea, com el malmès motor franco-alemany, mentre es forgen altres blocs nous, com el balticonòrdic.

Alemanya, com altres socis de la UE, va apostar més o menys públicament que la demòcrata Kamala Harris succeiria en la presidència Joe Biden. Però amb el simple revengisme no n’hi ha prou per explicar la declarada hostilitat de Trump. També en el seu moment es va decantar Berlín per Hillary Clinton i, després de la seva derrota, es va aconseguir reencarrilar la relació amb el gran germà i aliat transatlàntic.

"Trump 2 no és comparable a Trump 1", explica l’analista i expert en defensa Thomas Wiegold. La reprimenda dirigida a Europa pel seu número dos, el vicepresident J. D. Vance, no hauria de sorprendre ningú, segons aquest observador assidu a tota Conferència de Seguretat de Múnic. Forma part de l’estratègia del trumpisme per desacoblar-se d’Europa. Però en el cas alemany, és gairebé una punyalada. Berlín va comptar fins ara amb cert paraigua protector de Washington mentre altres socis europeus acusaven Scholz de llastar la presa de decisions respecte a Ucraïna. En total, Alemanya ha subministrat armes per 28.000 milions d’euros a Kíiv –inclosos els enviaments aprovats per a aquest any–. És el segon contribuent després dels EUA. Però la seva presa de decisions és enervantment lenta, segons Kíiv, mentre continua rebutjant entregar els seus preuats míssils Taurus. "El cert és que Alemanya suma dècades de retard quant a defensa. El que ha entregat aquests tres anys a Kíiv ha anat en detriment de les seves pròpies capacitats defensives", segons Kleine-Brockhoff.

Vance va deixar estupefactes tant Scholz com el líder del bloc conservador, Friedrich Merz, que probablement serà el pròxim canceller després de les eleccions del 23 de febrer. Tant per les seves crítiques al conjunt d’Europa, com pel seu suport implícit a la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), segona força en els sondejos rere el bloc de Merz. La líder de l’AfD, Alice Weidel, havia comptat amb intervencions de suport d’Elon Musk, una altra peça clau a l’organigrama de Trump. Vance va afegir a aquesta ajuda directa en campanya la seva crítica contra els cordons sanitaris a la ultradreta que segueixen dempeus, tot i que amb esquerdes, a Alemanya.

Scholz i Merz es van endur les mans al cap davant d’aquesta ingerència. Weidel no veu res il·legítim en això, sent que en el seu moment l’establishment alemany no va dissimular les seves preferències per Harris.

Els sondejos no veuen opcions per a la remuntada a Scholz. El seu Partit Socialdemòcrata (SPD) està encallat en una intenció de vot del 15%, la meitat que la que s’atorga al bloc de Merz. L’AfD està descartada com a aliada, de manera que tot apunta a una coalició entre conservadors i socialdemòcrates, com les que va liderar en tres de les seves quatre legislatures Merkel.

Notícies relacionades

La UE demana que els europeus s'aprovisionin amb subministraments d'emergència davant una possible guerra o crisi climàtica

El xat de seguretat dels homes de Trump filtrat revela una estratègia contra Europa

Acritud inèdita

Almenys referent a les seves reaccions a Vance, Scholz i Merz actuen ja com a coalitzats. Tots dos van criticar el vicepresident dels EUA amb una acritud inèdita en les relacions entre Berlín i Washington. El to més dur va procedir, no obstant, del ministre de Defensa, el socialdemòcrata Boris Pistorius. Si aquest és el mandat de les urnes, Pistorius serà una peça clau en aquesta coalició encara virtual sota lideratge conservador. Scholz ha deixat clar que, si no aconsegueix la reelecció, no estarà en un govern per sota de Merz.