Impugnació global

Ritme veloç

Trump té el propòsit manifest de deixar sense efecte la capacitat d’intervenció dels que s’oposen als seus designis. Es tracti del seu imperialisme de nou encuny, de la jivarització de l’Estat o de les escomeses contra els seus adversaris, el segon mandat ha adquirit una eficàcia i previsibilitat que li van faltar en el primer. És, en conseqüència, més perillós, comporta més riscos i és més capaç de desactivar tota forma d’oposició que s’interposi en el seu camí, enlairat per alguns dels noms més rellevants de les tecnofinances, dels quals se serveix per disposar de ressorts de poder que queden fora del control del Congrés; personatges que necessiten Trump per al neoliberalisme 2.0 que encarnen.

Notícies relacionades

Hamàs entrega quatre cossos d’ostatges morts, entre els quals dos nens

Alemanya, davant l’allau aranzelària

La megamàquina a la qual es refereix Fabian Scheidler en el seu últim llibre treballa a un ritme inusitadament veloç. Tots els anuncis fets per Trump i el seu entorn obeeixen a un doble objectiu, econòmic i de laminació dels controls inherents a tot poder democràtic. Hi ha en la rudesa del president, en l’ús de les xarxes i la reiterada escena de la firma d’ordres executives, retransmesa per televisió, la construcció d’una realitat sota el seu control, personal i intransferible, apresa potser quan va ser conductor d’un reality show.

Mentre el Partit Demòcrata es recupera pesadament del seu atordiment i els europeus no passen de preguntar-se què poden fer per no ser arrossegats per Trump, que els margina i els critica mitjançant la incontinència verbal del vicepresident J. D. Vance, Trump construeix un ordre que afecta el futur dels gazatins, la sobirania d’Ucraïna, l’administració del canal de Suez, la relació de veïnatge dels Estats Units amb el Canadà i Mèxic, el futur de Groenlàndia, l’estabilitat al Pacífic occidental. Mentre mig món mira de recuperar-se de la sorpresa i la ultradreta aclama Trump, una cosa tòxica contamina l’escenari i als EUA s’engrandeix la distància entre els vencedors i els vençuts el 5 de novembre. No té sentit buscar referències en el primer mandat de Trump per entreveure quin pot ser el desenllaç del que ara s’esdevé. Perquè Trump ha deixat de ser una caricatura de si mateix i intimida sense cap pausa.