Les mines de sang del Congo

De la guerra civil al Sudan passem al repunt de la violència a la República Democràtica del Congo. Fa 30 anys que l’excolònia belga és l’escenari d’un conflicte rere l’altre, que han provocat una sagnia de més de cinc milions de persones.

Les mines de sang del Congo
4
Es llegeix en minuts
Kim Amor
Kim Amor

Periodista

ver +

Àfrica de nou. I no s’acaba pas aquí la cosa. De la guerra civil al Sudan passem al repunt de la violència a la República Democràtica del Congo (RDC), un país que, en realitat, fa més de 30 anys que es consumeix enmig de conflictes armats. Es calcula que, des de l’any 1996, les guerres que han assolat l’excolònia belga han provocat la mort de més de cinc milions de persones. La RDC ha ocupat els titulars de la premsa per l’assalt de la guerrilla del Moviment 23 de Març (M23) de la ciutat de Goma, capital de la província de Kivu del Nord, seu de soldats congolesos, cascos blaus, oenagés i milícies armades, però sobretot rica en els minerals més cobejats del planeta. Després de Goma, l’M23 s’ha apoderat de Bukavu, capital de Kivu del Sud. "Més de 450.000 persones s’han quedat sense refugi, menjar ni aigua després de la destrucció de 13 emplaçaments de desplaçats a Goma", assenyala l’oenagé Oxfam.

L’M23, creat el 2012 i format per congolesos de l’ètnia tutsi, és dirigit per Sultani Makenga, un senyor de la guerra acusat de crims de guerra, d’utilització de nens soldat i de violència sexual. La guerrilla compta amb el suport del règim de la veïna Ruanda, un país governat amb mà de ferro pel president Paul Kagame, també de l’ètnia tutsi. Kagame, un exmilitar, està al capdavant del país des del genocidi que van perpetrar els hutus el 1996.

Control de la riquesa

En l’ofensiva sobre Goma, els rebels gairebé no van trobar resistència. Els alts caps de l’Exèrcit congolès, així com els funcionaris del Govern del president Félix Tshisekedi, van fugir de pressa i corrents de la ciutat i van deixar enrere una tropa mal equipada i més mal pagada. La batalla, que va durar quatre dies, va causar més de 3.000 morts. Els mercenaris contractats per Kinshasa, alguns d’ells procedents de l’Europa de l’Est, no van poder fer gran cosa per evitar l’avanç dels rebels. On hi ha caos i riquesa, sempre hi ha estrangers disposats a lluitar al costat del millor postor. Tampoc hi va haver resistència a Bukavu.

Les accions de l’M23 han rebut la condemna dels EUA, el Regne Unit i la Unió Europea (UE). Controlar Goma i Bukavu implica apoderar-se de bona part de les reserves més importants del món de coltan i de la meitat de cobalt, minerals que formen part de l’ànima de les noves tecnologies, imprescindibles per a la fabricació de qualsevol dispositiu electrònic. També hi ha or, diamants, estany i terres rares. Tota una riquesa, però, que no arriba a la població. Al voltant d’un 75% dels 110 milions d’habitants de la RDC viu en la pobresa, segons dades subministrades pel Banc Mundial.

Malgrat que a l’est de la RDC hi operen més d’un centenar de grups armats diferents – aquí tothom mira d’endur-se’n la millor part–, l’M23 és el més ben armat. Kagame no només protegeix els tutsis del país veí, sinó que la seva implicació en el conflicte multilateral li permet tenir accés a la immensa riquesa dels jaciments miners, que són saquejats.

El material espoliat a la RDC viatja fins a Ruanda i després s’exporta a l’estranger, segons l’ONU. La manera de fer de Kagame –que nega les acusacions– és ben sabuda, tot i que no sembla importar als receptors dels minerals de sang, ja siguin empreses privades o estats democràtics europeus.

Ara fa un any, la UE va firmar amb Ruanda un acord en matèria de seguretat i cooperació en el qual, entre altres disposicions, el règim de Kigali es comprometia a subministrar els minerals necessaris per "impulsar l’anomenada transició verda i digital" europea. Un pacte que Brussel·les ha amenaçat de trencar després de l’avenç de l’M23, però amb la boca petita.

Protegir els interessos de la UE

Segons el Govern de la RDC, el país perd, cada any, uns mil milions de dòlars en minerals que Ruanda introdueix il·legalment al mercat global. Diu que almenys nou companyies estrangeres subministren a Apple tàntal ruandès que procedeix del país veí. A més, segons l’ONU, el desembre passat es van vendre unes 150 tones de coltan del Congo com a producte ruandès. Kagame ha sabut seduir al llarg dels anys els països europeus. No només ha ofert el seu territori per rebre immigrants deportats, com va ser el cas fallit del Regne Unit, sinó que ha enviat soldats per protegir interessos econòmics de la UE en terres africanes.

Aquest és el cas de Moçambic, on hi ha desplegats 4.000 militars ruandesos que custodien les grans reserves de gas natural que hi ha a la província costanera de Cabo Delgado, al nord-est del país. La zona ha sigut el blanc des del 2017 d’atacs d’un grup islamista radical, afiliat a l’Estat Islàmic.

Notícies relacionades

El negoci gasístic està en mans d’empreses occidentals, principalment de la francesa Total, tot i que també hi posen mà la nord-americana Exxon i la italiana ENI. La missió militar de Ruanda és finançada per la UE. És urgent mirar de buscar gas per la guerra a Ucraïna, i Moçambic és el tercer país de l’Àfrica amb més reserves d’aquesta font d’energia tan estratègica, després de Nigèria i Algèria.

L’ofensiva de l’M23 amenaça d’estendre el conflicte a escala regional. Mentrestant, també continua la guerra fratricida al Sudan, encara que sigui una cosa de la qual no es parli gaire o gens. Fa gairebé dos anys que està arrasant el país.

Temes:

Govern El País