Els reptes d’Alemanya després del tomb electoral

Les urnes han parlat i el bloc conservador de Friedrich Merz, integrat per la Unió Cristianodemòcrata i la seva agermanada Unió Socialcristiana bavaresa (CDU / CSU) és la primera força en la primera economia europea, amb la ultradreta marcant el pas com a segona força. Als partits que van formar el tripartit amb el qual el canceller Olaf Scholz va arribar al poder el 2021 les urnes els han passat factura després d’una legislatura fallida i marcada per la recessió. L’Esquerra històrica, que semblava desnonada, torna a somriure, després d’alçar-se amb un 8,5%. I l’escissió prorussa de Sahra Wagenknecht es queda sense escons. Però què pot passar a partir d’ara.

¿En qui es recolzarà Merz per ser canceller?

Friedrich Merz, rival històric d’Angela Merkel entre la família conservadora, ha jurat en tota la seva campanya que no s’aliarà ni buscarà cap tipus de suport en l’AfD. Tot apunta que pactarà una gran coalició amb els socialdemòcrates com les que va dirigir Merkel en tres de les seves quatre legislatures. Merz i Scholz van arribar a la recta final de la campanya comportant-se en els debats televisats amb certa complicitat. Després de difondre’s els primers resultats, tots dos van expressar el seu respecte envers l’altre.

Els dos grans partits comparteixen les línies mestres en política exterior, el compromís amb l’ajuda a Ucraïna i amb Israel, són europeistes i assisteixen amb espant a les andanades antieuropees de Donald Trump. L’amenaça d’aranzels i el suport a la ultradreta mostrada pel trumpisme han esquerdat l’eix Berlín-Washington. La reedició de la groko, com s’anomena a Alemanya una gran coalició, és l’única aritmèticament possible per tenir una majoria parlamentària. El líder conservador ha desestimat l’opció d’un govern de minoria, una fórmula complexa en un país com Alemanya, obsessionat per l’estabilitat.

¿Resistirà el tallafoc alemany contra els ultres?

La pregunta de fins quan aguantarà a Alemanya el cordó sanitari contra la ultradreta ha planejat en tota la campanya. El mateix Friedrich Merz va esquerdar el Brandmauer, tallafocs en alemany, al deixar-se recolzar per l’extremista Alternativa per a Alemanya (AfD) en dues votacions parlamentàries sobre política migratòria. Però fins i tot si no hagués fet aquest pas, hi ha corrents entre els conservadors, especialment a l’est del país, que reclamen obrir-se al diàleg. Alemanya, fins ara, no ha caigut en aquesta temptació, potser pel monstruós pes històric del nazisme. Però també perquè, a diferència d’altres extremismes dretans europeus, l’AfD en lloc de moderar-se s’ha radicalitzat fins a nivells que han foragitat de les seves files figures fundacionals del partit. La ruptura del tallafoc, si es produeix, serà procedent a escala regional i de l’est, on l’AfD s’ha alçat com a primera força. Aïllar-la allà situa les forces democràtiques al límit de la ingovernabilitat.

¿Com es reactivarà l’economia i es frenarà la migració irregular sense retallades?

La reactivació de l’economia en recessió i el forrellat a la migració irregular són les dues prioritats declarades de Merz. Alemanya està en recessió des del 2023, els seus puntals industrials estan en crisi i les seves infraestructures bàsiques estan anquilosades després de dècades sota el dogma de l’austeritat. Així va ser sota la cancellera Angela Merkel i així ha sigut també amb Olaf Scholz. Als problemes heretats de la seva antecessora, Scholz ha sumat el sabotatge intern dels seus ja exsocis liberals, aferrats al fre al deute, mecanisme constitucional que limita l’endeutament. Merz s’ha obert a reformar-lo per activar les inversions, però apunta a retallades en subsidis bàsics que posen en perill la cohesió social. Serà difícil trobar una via de trobada amb els seus potencials socis socialdemòcrates així mateix en matèria migratoria. Tot el centre polític està d’acord en la necessitat de controlar la immigració irregular i accelerar les expulsions de migrants radicalitzats o amb delictes greus. Però el propòsit de Merz de procedir a expulsions en calent vulnera les lleis europees i les alemanyes, segons els socialdemòcrates.

¿Què se’n farà de Scholz i de les restes del seu tripartit?

Olaf Scholz va arribar al final de la campanya assegurant que lluitava per la reelecció, malgrat que els sondejos descartaven aquesta opció. També va dir que no entraria mai en un govern amb Merz com a canceller. Seguirà en funcions fins a la formació del següent govern, però farà un pas al costat i deixarà que sigui un altre el que representi els socialdemòcrates en una futura coalició, potser el seu ministre de Defensa, Boris Pistorius. Els Verds han salvat els mobles gràcies al seu electorat més fidel i malgrat haver perdut la connexió amb el vot jove.

Els liberals de l’exministre Christian Lindner, responsables de l’enfonsament del tripartit de Scholz, queden relegats a extraparlamentaris. És un cop al tauler polític, ja que l’FDP va ser durant dècades el partit frontissa per excel·lència. A Berlín es recorda, no obstant, que això no significa tant sí com no el seu enterrament. Durant l’era Merkel van quedar durant una legislatura sense escons, per tornar a la següent al Parlament). De moment, Lindner es retirarà de la política activa.

¿Per què l’Esquerra històrica va vèncer l’escissió prorussa?

Notícies relacionades

La UE demana que els europeus s'aprovisionin amb subministraments d'emergència davant una possible guerra o crisi climàtica

Una marxa reivindica la memòria històrica qüestionada per Milei

A l’Esquerra històrica, una fusió entre el postcomunisme i la dissidència socialdemòcrata, se la va donar per desnonada durant mesos, arran de l’esquinç provocat a les seves files per un corrent prorús capitanejat per Sahra Wagenknecht. El pols entre els dos partits es va saldar a favor de Die Linke, o esquerra clàssica, impulsada pel veterà Gregor Gysi, el seu líder més carismàtic. Però també gràcies a l’empenta de la seva nova presidenta, Heidi Reichinnek.

La seva defensa apassionada davant el Bundestag del cordó sanitari va deixar en evidència Wagenknecht, que havia recolzat amb el seu vot la dura línia migratòria propugnada per Merz i secundada per la ultradreta. L’Esquerra ha remuntat en qüestió de setmanes els sondejos i, a més, és primera força a Berlín. El partit de Wagenknecht, un híbrid entre el populisme prorús i antiasil, es va desinflar i va queda fora a l’obtenir un 4,9% dels vots.