La gran coalició: ¿èxit o única via?

Alemanya es dirigeix cap a una nova gran coalició entre conservadors i socialdemòcrates, anomenada Groko. Recuperarà així el model marcat en tres de les seves quatre legislatures per Angela Merkel, representant del centrisme entre els conservadors. El seu lideratge ara correspon a Friedrich Merz, guanyador de les eleccions generals i defensor d’una línia més dretana. És l’única fórmula possible per garantir una majoria parlamentària i, alhora, mantenir el cordó sanitari contra la ultradreta. A Alemanya, un país obsessionat per l’estabilitat, no es contempla un govern nacional en minoria amb aliats puntuals.

La Groko va ser considerada en el passat una constel·lació per a situacions d’emergència i com a últim recurs, ja que condemna l’oposició a una posició simbòlica. Tot i així, s’ha fonamentat a Alemanya com a puntal d’estabilitat. L’enfonsament del tripartit entre socialdemòcrates, verds i liberals que va dirigir Olaf Scholz ha reafirmat el rebuig d’experiments contranatura a escala federal. L’equip de Merz i el del Partit Socialdemòcrata (SPD), dirigit pel seu copresident, Lars Klingbeil, van iniciar ja en la setmana següent als comicis els seus "contactes de tempteig", fase prèvia a les negociacions formals. Les prioritats de Merz són la reactivació econòmica després de dos anys en recessió, les inversions en defensa d’una Alemanya que ja no confia en els EUA i el forrellat a la immigració irregular. Les de l’SPD, salvar la cohesió social de les temudes retallades conservadores i fórmules menys dràstiques en matèria migratòria.

Decisió ràpida

Merz vol una formació de govern ràpida, perquè "el món no espera", com ha repetit durant tota la seva campanya. Per ràpida s’entén a Alemanya un parell de mesos. Per a Setmana Santa vol tenir tancat el pacte de coalició i el repartiment de llocs entre els socis. Després se sotmetrà a l’elecció del Parlament. En rigor, la nova aliança no s’hauria de dir ja Groko, o coalició entre els grans, ja que els socialdemòcrates van caure al tercer lloc. Però aquest és el terme encunyat per a una aliança que ha evidenciat les seves grandeses i debilitats. Més que recepta d’èxit, sembla un plat únic sorgit de la voluntat compartida de mantenir aïllada a la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), segona força a escala nacional.

Fins a l’arribada de Merkel al poder, l’únic precedent d’una Groko va correspondre al curt període del conservador Kurt Georg Kiesinger (1966-1969). No va accedir al poder a través de les urnes, sinó després d’enfonsar-se la coalició amb els liberals del "pare del miracle alemany", Ludwig Erhard. La gran coalició va néixer com a recurs a la situació d’imminència. Kiesinger va ser el canceller més fugaç de la història de la República Federal d’Alemanya (RFA) i un dels més controvertits.

Lleis d’emergència

Del seu pas per la cancelleria es recorden diverses lleis d’emergència, així com també la bufetada que li va clavar en públic la periodista i cazanazis Beate Klarfeld per la seva passada militància en el partit d’Adolf Hitler. Angela Merkel va accedir al poder el 2005 després d’haver-se imposat per la mínima al socialdemòcrata Gerhard Schröder. El llavors canceller alemany va passar de no reconèixer la seva derrota a haver de veure com el seu partit negociava una gran coalició amb el seu rival. Altres possibilitats de tripartit, sota lideratge conservador o socialdemòcrata, havien quedat descartades després de tebis conats negociadors.

Notícies relacionades

El Govern confia en la UE per apujar la despesa en defensa

El perill per a Europa d’un Putin acompanyat per Trump

Malgrat la superioritat numèrica, Merkel no va tenir una legislatura gens fàcil. Va estar sota fortes pressions des del seu propi bloc, que en realitat integren dos partits: la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU). Sobre la llavors cancellera va caure la fúria de la CSU que li exigia el tancament de les fronteres del país als refugiats. El 2009, Merkel va reeditar la fórmula de la coalició amb els seus aliats naturals, els liberals. Però l’ensorrament dels seus socis en les següents eleccions generals, el 2013, que van arribar a quedar fora del Parlament, la va obligar a tornar a la Groko. La seva CDU/CSU havia vorejat la majoria absoluta en aquests comicis. El seu principal suport en aquest mandat va ser el socialdemòcrata Frank-Walter Steinmeier, el seu ministre d’Exteriors, que des d’aquest lloc va saltar a president del país per consens.

A Merz, sense experiència de govern ni a escala regional, no se li reconeixen els dots per al consens que van caracteritzar a Merkel. La CSU està ara representada pel seu líder i primer ministre de Baviera, Markus Söder, un polític amb reputació de mascle alfa. La primera foto del nucli dur entorn de Merz va ser un cop des de la perspectiva de gènere: sis homes i cap dona.