La UE es fa lloc en el panorama bèl·lic mundial

El 24 de febrer del 2022, de matinada, s’iniciava la invasió a gran escala d’Ucraïna, i aquella mateixa nit tropes americanes de reforç arribaven a un aeroport de Letònia enviades pel Pentàgon. Avui, amb la nova cara de Washington, l’escena seria molt poc probable.

Europa va començar a solidificar la seva actual consciència de l’amenaça el 19 de gener del 2022, quan els satèl·lits americans d’intel·ligència –a un nivell de capacitat que no tenen els europeus– li van mostrar l’acumulació de blindats russos a la frontera amb Ucraïna. I la va confirmar el 24 de febrer, amb els blindats russos irrompent davant les càmeres, i la població civil tornant a refugiar-se en soterranis, per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial.

Tres anys després, si perdés l’ajuda americana, Europa patiria greus carències en el comando, control i recanvis d’armes sofisticades i electrònica i comunicacions per a la conducció d’operacions en el camp de batalla. Amb 1,4 milions de soldats, tants com els que aspira a reunir Rússia amb un nou reclutament, i amb vuit vegades més producte interior brut (PIB) que no pas Rússia (17 bilions d’euros respecte a 2,02), Europa es planteja deixar de ser "un herbívor entre carnívors", tal com va dir Josep Borrell, sobre la base d’un poder militar que no permet descriure-la com a nana estratègica, però en canvi sí que presenta unes mancances que són importants.

Carros de combat

El Pacte de Varsòvia va arribar a acumular 50.000 carros de combat durant la guerra freda. L’URSS, com encara avui Rússia, apostava per la quantitat aclaparadora, mentre que Occident se centrava a millorar la tecnologia: optrònica, motors, blindatge Chobham i munició més moderna i més precisa. D’això n’és exponent el Leopard, en ús a Alemanya, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, Grècia, Portugal, Àustria i, és clar, Ucraïna.

A Rússia se li estimen 12.500 carros per oposar a 4.456 d’Europa i el Regne Unit, però amb una gran porció d’obsolets que estan emmagatzemats. Ha desenvolupat uns carros T80, T90 i Armata molt moderns, però amb un paper no gaire decisiu a Ucraïna, segons els experts consultats a la Cavalleria espanyola. Els Estats Units en tenen més de 6.000.

Força aèria

Amb 13.200 aeronaus militars, la superioritat aèria dels EUA és incontestable davant els 4.700 que podrien quedar-li a Rússia, que té en punta variants actualitzades del caça soviètic Sukhoi.

L’Europa occidental, amb 5.437 avions, té una força conjunta superior, si bé plena de duplicitats i escassa en l’ala rígida embarcada, els caces de portaavions.

El Regne Unit, Bèlgica, Polònia, Noruega i els Països Baixos tenen unitats del caça F35, el més modern del món. Però en l’actual conjuntura europea i d’inestabilitat a Washington, operar amb aquest avió implica una arriscada dependència dels EUA. L’Eurofighter, present al Regne Unit, Espanya, Itàlia i Alemanya; el Saab Gripen suec (també al Regne Unit, Txèquia i Hongria), i els Rafale francesos són els avions de combat més interoperables a la UE.

En matèria d’aeronaus no tripulades no hi ha estadístiques fiables sobre les quantitats de què disposen els EUA, Europa , el Regne Unit o Rússia. Però si es té en compte Ucraïna entre les forces europees, el Vell Continent té el país que ha desenvolupat més experiència i coneixement en l’ús tàctic de drons de combat i grans drons antitancs. És una nació en la qual munten robots voladors els estudiants de batxillerat i les famílies a la cuina de casa.

Rússia s’ha plantejat un programa amb l’objectiu de produir, en 48 tallers per tota la federació, fins a 100.000 drons FPV (amb càmera incorporada ) al mes.

Poder naval

La fragilitat mostrada a la costa ucraniana pel vell Moskova, que va ser vaixell insígnia de la flota russa del mar Negre, "no ens ha de fer sentir enganyats", suggereix un alt oficial de l’Armada. Rússia compta amb una nombrosa flota que té capacitats nuclears i amb un comandament de submarins unificat del qual Europa no disposa.

Rússia, però, no compta amb cap portaavions operatiu com els vaixells insígnia europeus, l’HMS Queen Elisabeth britànic, el francès Charles de Gaulle i l’italià Giuseppe Garibaldi. Entre els tres vaixells embarquen 92 caces.

Hi ha dos detalls que diferencien Europa: disposa de tres marines amb capacitat expedicionària, això és, les del Regne Unit, França i Itàlia, i dues amb capacitat Aegis per establir un sostre antimíssil, la d’Espanya i la noruega, si bé del tot dependents dels Estats Units.

Munició

Si hi ha una cosa que han comentat sense embuts els militars occidentals al llarg de la guerra d’Ucraïna és la manca dramàtica de munició d’artilleria, i també de coets per als sistemes artillers de llarg abast. I això depèn de l’estressada indústria de defensa. Europa és capaç de fabricar 600.000 projectils de 155 mil·límetres a l’any (abans de la invasió d’Ucraïna voltava els 25.000 anuals, per la demanda tan escassa).

El març del 2024, la cadena nord-americana CNN va difondre, per informes d’intel·ligència de l’OTAN, que Rússia havia arribat a la capacitat de fabricar 1,2 milions de projectils a l’any.

Notícies relacionades

L’alcalde d’Istanbul detingut demana a jutges i fiscals que "actuïn"

Trump firma una ordre executiva per liquidar el Departament d’Educació

Sobre míssils convencionals no hi ha tantes dades: l’estoc és una dada generalment sota secret militar. Però l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics (IISS) estima 2.000 coets de creuer a disposició d’Europa i el Regne Unit. Menys de la meitat els tindria Rússia.

El Kremlin tenia al començament de la invasió d’Ucraïna 2.000 míssils Kalibr i uns quants centenars d’Iskander i d’hipersònics Sirkon. Per la seva banda, el Pentàgon controla al voltant de 5.000 míssils Tomahawk i una quantitat no determinada, que no és gens baixa, d’ATACMS i Patriot.