Una nova ‘vella era’

El 1994, l’historiador Eric Hobsbawm va escriure un cèlebre llibre titulat The short twentieth century (El curt segle XX) les tesis del qual eren, d’una banda, que aquell segle es va iniciar amb la Primera Guerra Mundial i va finalitzar amb l’ensorrament de l’imperi soviètic i, d’altra banda, que en el període esmentat –a diferència de segles anteriors– les ideologies i els valors van ser els eixos rectors de la política i de les relacions internacionals. Amb aquestes dues tesis, Hobsbawm assenyala que la Segona Guerra Mundial va ser una guerra civil planetària i que les posicions de cada actor polític i de cada potència tenien una argumentació basada en principis com la llibertat, la igualtat o la justícia.

Crec que el llibre manté una tesi sòlida i difícil de refutar. No obstant, a més de 30 anys de la seva aparició, es pot esmenar la periodització que fa el cèlebre historiador, ja que el segle XX de què ens parla s’ha estès lànguidament tres dècades més, fins al 2024. Segons la meva opinió no és fins avui, el 2025, que s’ha liquidat una era. No ha sigut fins a la tornada de Donald Trump a la Casa Blanca que els valors, les normes i els principis no només han deixat de ser útils per comprendre la vida política, sinó que, directament, són objecte de burla. Avui el que és important per comprendre la política internacional és la força, l’interès i el guany. Com si es tractés d’un salt mortal cap enrere hem passat a una nova vella era: la dels imperis. Aquesta vegada, no obstant, no és com en el període de 1875-1914, en què les nacions industrialitzades d’Europa dominaven el món i es repartien al seu aire el planeta. Avui Europa veu com la gravetat planetària s’ha desplaçat cap a altres latituds: cap als EUA, la Xina, l’Índia i Rússia. És més, ni se celebren al vell continent les cimeres en les quals es reparteix el botí de les guerres. Ja no és a Berlín ni a Postdam ni a Ialta on es cuinarà el repartiment d’Ucraïna, sinó a Jidda (Aràbia Saudita) un país que destaca per tenir petrodòlars i una família reial arximilionària, i no precisament per ser democràtic ni per respectar els drets humans.

Notícies relacionades

Milei ofereix a Bahía Blanca només nou milions per les inundacions

Duterte, detingut per crims contra la humanitat a les Filipines

Efectivament, a Jidda ha començat la reunió de les delegacions ucraïnesa i nord-americana a fi d’elaborar una "proposta de pau" (o, com a mínim, una treva) que posteriorment Washington estendrà amablement al Kremlin. Després de la reprensió pública que Trump va llançar a Zelenski i del final del suport militar nord-americà a les forces armades ucraïneses, poc pot fer –més enllà d’acatar– el Govern ucraïnès. ¿Quant pot durar la posició ucraïnesa al front de guerra sense homes de reserva i sense armes i, encara pitjor, sense senyal satel·litari per prevenir atacs?

Arribats a aquest punt, el peix està venut. Només queda debatre quines regions s’annexaran a la Federació Russa, quines es mantindran sota l’òrbita del Govern de Kíiv i quines seran les concessions i els contractes que les empreses nord-americanes obtindran per a l’extracció de les anomenades terres rares. Al final, una vegada firmat l’armistici, Trump traurà pit i no farà cap discurs sobre la democràcia, el món lliure ni la justícia, sinó que es vantarà d’haver fet un bon negoci amb el qual l’economia nord-americana (i per tant la seva Amèrica) serà més gran. La lògica amb què observa Palestina és la mateixa: li importen poc els drets humans, la destrucció i la mort. El que realment compta és la possibilitat de fer un resort a la costa oriental del Mediterrani. Mentrestant, Europa observa atònita com segles després d’haver colonitzat el planeta, ara és només una porció del pastís a repartir.