Una carta per als ultres

La Comissió Europea ha regalat aquesta setmana una nova carta a la ultradreta amb el projecte de reglament que avala la creació de centres de deportació d’immigrants fora del territori de la Unió Europea (UE). El projecte de reglament per expulsar els immigrants irregulars i a qui s’ha denegat l’asil busca jugular la fuga de vots cap a l’extrema dreta. Però al legitimar la seva agenda política, dona un impuls electoral addicional a la ultradreta, donat que continua defugint les arrels del malestar socioeconòmic desatès que ha convertit els partits ultra en els principals receptors de vots de la classe treballadora a Alemanya, França, Itàlia, Àustria i els Països Baixos.

Per obtenir l’eficàcia política buscada, més que la carència o no de papers, el reglament europeu hauria de primar la deportació d’estrangers (inclosos els d’altres països europeus) detinguts per cometre delictes o amb indicis de radicalització gihadista, perquè la inseguretat sí que és una de les preocupacions fonamentals dels ciutadans, molt per sobre de l’emigració, com van confirmar de nou els sondejos en les eleccions alemanyes del 23 de febrer.

Quan la dreta d’Àustria, Itàlia i França va impulsar les primeres mesures europees contra la immigració irregular fa més de 20 anys sota la direcció de Wolfgang Schüssel (ÖVP), Silvio Berlusconi (Forza Italia) i Nicolas Sarkozy (com a ministre de l’Interior i després com a president francès), l’extrema dreta era minoritària.

Descontentament ciutadà

Durant més de dues dècades, la majoria de partits governants han assumit i legitimat el discurs ultra i, alhora, han agreujat amb les seves polítiques socioeconòmiques el descontentament dels ciutadans. Ara, l’extrema dreta dirigeix els governs d’Itàlia, Hongria i els Països Baixos, l’ultra Partit de la Llibertat (FPÖ) és la força més votada a Àustria (28,8% el 2024) i la també ultra Agrupació Nacional ho és a França (32% en la segona volta en les legislatives del 2024).

El projecte de reglament europeu tindrà una efectivitat limitada, perquè es basa en premisses fictícies. En primer lloc, pressuposa que els sistemes judicials dels països de la UE, col·lapsats per falta de jutges, personal i mitjans, resoldran amb rapidesa les peticions d’asil, les ordres d’expulsió i els seus consegüents recursos. A Barcelona, els judicis ràpids per robatoris violents van amb 16 mesos de retard i es triga set anys a condemnar un conductor drogat i ebri per causar un accident mortal. El descontentament ciutadà pels seus sistemes judicials és molt alt, segons el sondeig Eurobaròmetre.

En segon lloc, els plans europeus de deportar els immigrants al seu país d’origen o a l’últim país de trànsit abans d’arribar a la UE xoquen amb la negativa habitual d’aquests estats a acceptar-los per motius polítics, econòmics i de seguretat. Els governs i les forces polítiques dels països d’origen dels immigrants consideren els intents de deportació com un nou afront de les antigues potències colonials i els votants com una traïció dels seus governants per no protegir els seus propis ciutadans, assenyala el sociòleg Erlend Paasche en un informe per al Migration Policy Institute.

Notícies relacionades

Hamàs alliberarà un ostatge israelià-nord-americà, negociat amb EUA

Mark Carney pren possessió com a primer ministre del Canadà

Els immigrants irregulars constitueixen a més una font de divises important per a l’economia local. Tot i que l’import individual de les transferències sigui reduït, aquests fons són essencials per a la subsistència de les famílies i contribueixen a mantenir l’activitat local. Per demorar la devolució d’immigrants, aquests països recorren a obstacles burocràtics, a retardar indefinidament els tràmits, a no reconèixer la validesa dels documents d’identitat (si existeixen) o fins i tot a no reconèixer com a nacional aquesta persona. Les mesures de pressió utilitzades per la UE (restriccions de visats i finançament als països no cooperants) han tingut fins ara un impacte limitat i només el 20% dels afectats per ordres d’expulsió acaba abandonant la UE, admet la Comissió Europea.

En tercer lloc, els centres de deportació fora de la UE tenen un alt cost, plantegen dubtes legals i impliquen una deshumanització addicional. El pla del Govern danès de crear centres de deportació a l’Àfrica no ha arribat a concretar-se i el Govern italià ja acumula tres sentències judicials contra els intents de deportar els immigrants al centre d’internament d’Albània. Perquè el reglament sigui operatiu, la UE haurà de tenir els centres al seu territori.