Ferran Puig: "Estem terroritzats amb el retorn de Trump a la Casa Blanca"

S’han complert 10 anys de la guerra al Iemen. ¿Quin és el balanç que en fa?

Els atacs han continuat, en particular amb l’encreuament de míssils entre els houthis i Israel, i la crisi humanitària continua empitjorant. A més, hi ha hagut un arrest massiu sense precedents de 17 treballadors humanitaris de les Nacions Unides i oenagés internacionals, tres d’ells d’Oxfam. Hem estat més de sis mesos sense notícies pràcticament d’ells. Van poder parlar una mica amb les seves famílies abans de Nadal.

¿Diria vostè que el Iemen és una guerra oblidada?

No es pot oblidar el que no s’ha sabut. Les crisis humanitàries s’han multiplicat. Ucraïna, Palestina... El Sudan està en una situació absolutament crítica. Però ningú mira cap a la República Centreafricana, el Congo, Mali i Burkina Faso. I, en canvi, l’ajuda humanitària cau dràsticament. Hi influeix l’ascens de governs d’extrema dreta que estan retallant l’ajuda humanitària. Com Alemanya: era un dels principals donants d’Oxfam al Iemen. El 2024 va aportar 2.000 milions d’euros, però aquest any ho reduirà a la meitat.

¿En què se centra l’acció d’Oxfam al Iemen?

Som especialistes a facilitar l’accés a l’aigua. Rehabilitem infraestructures fetes malbé pel conflicte per recollir aigua de pluja i perforem pous subterranis, alguns a més de 700 metres de profunditat. Instal·lem plantes dessalinitzadores i sistemes de potabilització. També capacitem les comunitats perquè s’autogestionin i garantim la sostenibilitat dels projectes. Al sud del Iemen, un grup de dones ha creat el seu propi sistema recaptant fons a través de la zakat, la tradició islàmica de caritat. Van començar el 2021 i la xarxa ja porta aigua a 10.000 persones.

¿Com és la situació de la població civil que queda a Sanà?

La gent que tenia alguna cosa s’ho va vendre per mirar de comprar menjar. Ja no tenen res, ni menjar. El país viu una crisi econòmica absoluta. El Govern no paga els sous dels funcionaris des del 2011, però no poden deixar els seus llocs de treball. El nombre de persones que depenen de l’ajuda humanitària continua augmentant. Han de deixar lcasa seva a mesura que es mou la línia del front, destruint pobles, i ja s’han desplaçat dues, tres o quatre vegades.

¿I on van?

Els han ficat al mig del desert. A la zona de Marit, al sud, i a la zona de Hadja, al nord. Però fins i tot el desert té propietari, i no els deixen establir-s’hi. Viuen en tendes fetes amb draps, per tant no són tendes de campanya, sinó les restes. Les condicions són extremes. No poden cultivar res, el terra és sorra i roca. És difícil construir infraestructures per a l’aigua, fins i tot latrines. Alguns propietaris permeten la perforació de pous, però obtenir el permís és complicat. Molts se’n cansen i els fan fora, i així forcen nous desplaçaments.

¿En quina situació diria que es troba la dona?

Les dones van cada vegada més amb el rostre tapat i això no és una pràctica tradicional del Iemen, sinó que prové de l’Aràbia Saudita. Sobretot al nord, on només tenen una petita escletxa per veure-hi a través d’una tela negra. És una mostra de la reducció de drets de les dones i les restriccions de moviment. Les dones necessiten ara un mahram per viatjar, un guardià, cosa que tampoc era obligatòria abans. Això genera situacions tan absurdes com que una exministra iemenita hagi de viatjar amb el seu fill de 12 anys com a guardià. El nostre staff femení no pot anar al terreny perquè només pot ser el teu guardià un pare, marit o fill.

¿Com es pot treballar així?

La interacció amb les dones desplaçades és gairebé impossible, i més de la meitat de la població que necessita ajuda humanitària són dones. I necessitem passar per elles per arribar als nens. El nostre staff masculí no pot parlar amb elles si no hi ha el seu guardià present, i la majoria són viudes per la guerra. El que fem és reclutar dones locals que no hagin de viatjar. Però requereix temps, perquè hem de trobar persones disposades a fer d’enllaç i donar-los formació. Però és el que hem de fer. Els problemes humanitaris se centren en la dona. I les dones són la base de la societat. És el futur, és on es pot construir.

¿Com ha afectat la caiguda del règim d’Assad a Síria?

Ha fet veure que els règims poden caure en algun moment. A les xarxes circula des d’aleshores el lema d’Avui Damasc, demà Sanà. La caiguda d’Assad ha convertit el Iemen en l’últim bastió de l’eix de la resistència, després de la caiguda de Hamàs, Hezbol·là i ara Síria. D’altra banda, els atacs israelians s’han intensificat. Al desembre, Israel va bombardejar per primera vegada la terminal civil de l’aeroport de Sanà quan el director de l’Organització Mundial de la Salut era allà.

Notícies relacionades

L’Iran adverteix que respondrà a qualsevol atac després de l’avís de Trump

La nova pandèmia

¿Preocupa el que pugui fer Trump, ara que ha tornat a la Casa Blanca?

Estem terroritzats. Trump va declarar en el seu primer mandat els houthis com una organització terrorista estrangera. Tot i que els actors humanitaris estem exempts d’algunes restriccions, els bancs i altres entitats no, i això complica enormement la nostra feina. Biden va retirar aquesta designació, però temem que Trump la restableixi. Després hi ha el suport dels Estats Units als saudites. Això Biden ho va mantenir. L’Aràbia Saudita voldria oblidar-se del Iemen, ja que ara està enfocada en atraure turisme. Però no pot desentendre-se’n, és la seva porta del darrere.