Irene Tinagli, presidenta de la Comissió sobre la Crisi de l’Habitatge de l’Eurocambra: «Barcelona serà la nostra primera parada»

L’eurodiputada Irene Tinagli (Empoli, 1974), del Partit Democràtic d’Itàlia, presideix la Comissió Especial sobre la Crisi de l’Habitatge a la Unió Europea, posada en marxa al Parlament Europeu el febrer passat. Economista de formació i membre de l’Eurocambra des del 2019, va dirigir la Comissió d’Assumptes Econòmics i Monetaris durant la legislatura passada.

En una visita a Barcelona aquesta setmana, Tinagli atén EL PERIÓDICO per parlar sobre els nous reptes en matèria d’habitatge i la necessitat d’aturar un problema que s’estén entre els Vint-i-set.

La Comissió Especial sobre Habitatge a Europa va començar a treballar fa tot just un mes. ¿Què s’ha fet fins ara?

Estem en una fase inicial, així que encara és aviat per treure conclusions, però estem analitzant diferents experiències i diferents problemes. Crec que el més important és reconèixer que això és una emergència, és una crisi, i la Unió Europea l’ha d’abordar i ajudar ciutats i regions a trobar respostes i solucions. Ja m’he reunit amb molts alcaldes, inclòs l’alcalde de Barcelona, però també em reuniré amb persones de l’Eurostat, de la Comissió i amb altres actors clau. Estem intentant crear un mapa de totes les necessitats d’habitatge a la UE. No serà fàcil, perquè és la primera vegada que intentem abordar el problema de l’habitatge a escala europea. Tenim algunes dades agregades sobre els preus de l’habitatge i els lloguers que són molt preocupants i problemàtiques, i aquesta és la raó per la qual vam decidir activar aquesta comissió.

¿Hi ha un problema comú entre els països europeus?

Sí, hi ha diversos factors que estan afectant aquest mercat i que han impulsat l’augment dels preus. D’una banda, hi ha hagut un canvi en la demanda. Cada vegada hi ha més persones que viuen soles o famílies més petites, això fa que es necessitin més habitatges, però més petits. És un canvi en la societat. De l’altra, hi ha diferents mercats que estan utilitzant la infraestructura de l’habitatge. El turisme ha entrat al mercat residencial, i a moltes ciutats, un gran nombre d’habitatges no estan disponibles per a lloguer o venda residencial, perquè ara es destinen al turisme i a lloguers de curta durada. El problema és que l’habitatge s’ha convertit en un negoci.

En aquesta anàlisi de les diferents situacions, ¿la comissió planeja visitar alguna regió?

Sí, estem organitzant audiències i missions. De fet, la nostra primera parada serà a Barcelona al maig. Aquesta decisió va ser presa per la majoria dels grups polítics de la comissió, ja que consideren que Barcelona és un cas interessant per analitzar, perquè fa anys que aborda aquest problema. També volem conèixer els plans de l’actual govern local.

Per aturar la situació, Catalunya ha utilitzat la llei d’habitatge aprovada al Congrés dels Diputats per limitar els preus del lloguer en zones tensionades. ¿Què li sembla aquesta llei?

De moment, Catalunya és una de les poques regions on els preus estan baixant, cosa que la converteix en un fenomen rellevant. Les dades que he vist i les persones amb qui he parlat indiquen que hi ha hagut una disminució en el preu mitjà del lloguer. No obstant, alguns assenyalen que hi podria haver un impacte en l’oferta. Per això és important també el pla recent del Govern per donar suport a la construcció i a la renovació d’habitatges assequibles.

Als Països Baixos, Àustria, Alemanya i Suècia hi ha regulacions similars. ¿Hi ha alguna política concreta que pugui servir com a referència de bones pràctiques?

Hi ha diferents enfocaments. A Itàlia, per exemple, s’ha utilitzat un sistema d’incentius en lloc d’una regulació obligatòria. Si un propietari lloga el seu habitatge per sota d’un llindar determinat segons la zona i les característiques de l’immoble, rep beneficis fiscals. Paga menys impostos, però, a canvi, el contracte ha de ser a llarg termini i la renda no pot canviar durant aquest període. L’anàlisi de la seva efectivitat encara està en curs, però és un enfocament diferent que incentiva els propietaris en lloc d’imposar una norma obligatòria.

Totes aquestes mesures són bastant recents.

Exacte. També hi ha ciutats que estan començant a regular els lloguers a curt termini, especialment aquelles amb molta pressió turística. No obstant, si cada ciutat actua pel seu compte, es pot tornar impopular o generar competència amb altres ciutats. Seria útil establir algunes directrius generals a escala europea per evitar que hi hagi 50 solucions diferents en diferents països. Això ajudaria alcaldes i governadors a abordar el problema sense sentir-se aïllats.

Ha parlat en altres ocasions sobre la necessitat de «fer les nostres ciutats habitables de nou per als ciutadans europeus». Un dels grans desafiaments als centres històrics de les ciutats europees són els habitatges buits. ¿Com s’hauria d’abordar aquest problema?

Sabem que hi ha un problema amb l’ús de l’habitatge, tenim centenars de milers d’unitats que estan buides. Hi ha alguns llocs on les unitats buides provenen d’antics projectes d’habitatge social o habitatges públics que no s’han renovat per falta de fons. I, en aquests casos, crec que és important tenir projectes públics que els puguin finançar. Però també hi ha moltes unitats privades que estan buides, sobretot en el cas de grans fons propietaris. En aquest cas, és una mica més complicat, perquè no es pot obligar a res, però es poden utilitzar mesures fiscals. No obstant, la tributació és una competència exclusivament nacional. Així que, a escala europea, no podem intervenir.

Quant a finançament europeu, els fons Next Generation EU es van destinar en part a la rehabilitació d’habitatges i a l’habitatge sostenible. ¿Com ha sigut el procés? 

Els fons Next Generation EU han sigut una eina increïble. Sé que Espanya és un dels països que ha utilitzat aquests fons per a aquest propòsit. Desafortunadament, no ha sigut així a tot arreu, perquè en algunes regions i països temien no poder utilitzar-los en el termini establert. Ara el problema és que, després dels fons Next Generation EU, no tenim tants diners en un veritable programa europeu. Així que necessitem trobar altres vies, altres fonts de finançament per a aquests projectes.

Notícies relacionades

Nepal, ‘fàbrica’ de mercenaris russos

Onada de detencions durant les protestes ciutadanes a Turquia

¿Quin creu que és el futur de la crisi de l’habitatge?

Això depèn de nosaltres. El meu temor és que, en temps de grans incerteses geopolítiques, en temps de por, de guerra, d’amenaces a les quals ens enfrontem, això es converteixi en una prioritat menor. Puc entendre que per als primers ministres o per als principals polítics europeus això pugui semblar menys urgent en comparació amb la protecció del continent de la guerra. Però, per a la gent, això és una gran font de seguretat o inseguretat. Tenir un sostre segur sobre el cap, poder planificar el seu futur i poder fer un projecte de vida és la prioritat per a milions d’europeus. Al llarg del temps, al llarg de les dècades, Europa s’ha caracteritzat, i aquesta és la gran diferència entre la UE i, per exemple, els Estats Units, per una gran atenció al benestar de les persones. Hem construït i protegit aquest benestar. L’habitatge és una necessitat tan primària per a la vida de les persones com ho són l’educació i l’atenció mèdica. Així que no podem simplement dir «el mercat ho arreglarà», perquè el mercat no ho està arreglant, ho està complicant.