Procés imparable

D’aquesta manera, Espanya mirarà, d’una banda, de complir els seus compromisos tant amb Washington com amb Brussel·les i situar-se en una posició menys incòmoda per al que vingui, comptant que això li permetrà tenir una veu més audible quan es tracti de prendre posicions comunes respecte al futur d’Ucraïna (reconstrucció inclosa) i a l’ordre de seguretat europea (respecte a Rússia). D’altra banda, procurarà cobrir certes carències impròpies d’una potència mitjana amb interessos globals, amb una doble façana marítima atlàntica i mediterrània, sense perdre de vista que la globalització que ens defineix obliga també a mirar més enllà de l’immediat.

Per definició, tot responsable de seguretat nacional tendeix a demandar més recursos, considerant que els que posseeix mai seran suficients per atendre totes les possibles amenaces. Si se seguís el seu dictat, s’arribaria a una militarització absoluta de la vida nacional.

Notícies relacionades

La UE demana que els europeus s'aprovisionin amb subministraments d'emergència davant una possible guerra o crisi climàtica

Espanya va denegar a Israel 47 exportacions de material militar el 2024

Un camí aberrant

Aquest aberrant camí (serveixi l’exemple de Corea del Nord) no pot ser l’aconsellable per a una democràcia consolidada com Espanya. Tan important és la seguretat de l’Estat com la seguretat humana, substanciada en un Estat de benestar que garanteixi la satisfacció de les necessitats bàsiques i no deixi ningú enrere. D’aquí es deriva la necessitat de definir un equilibri que permeti comptar amb mitjans creïbles d’últim recurs per dissuadir els nostres potencials adversaris d’optar per la violència i, alhora, amb robustes polítiques públiques que assumeixin que l’actiu nacional més gran és el seu capital humà. Ni Espanya ni cap dels membres de la UE està en condicions d’atendre en solitari les seves necessitats de defensa. Un rearmament plantejat a escala nacional –com sembla apuntar el pla dissenyat per Von der Leyen– ni porta que cada un dels Vint-i-set tingui la seva seguretat garantida ni que la UE tingui una veritable autonomia estratègica. En conseqüència, l’esforç ha de ser comú i liderat per Brussel·les. Això permetria definir plans de defensa del conjunt de la Unió, identificar les necessitats i repartir la càrrega i les tasques en benefici de tots. Respecte a Espanya, ni el seu sector industrial de la defensa pot cobrir totes les necessitats, ni les seves forces armades –per molts nous carros de combat, vaixells o aeronaus que rebin– podran atendre tots els desafiaments. Però no sembla que hàgim arribat encara a aquest convenciment.