"No ens ajuden en res"

Ha passat gairebé un any i mig –536 dies– des que van veure per última vegada els seus éssers estimats. I les esperances de tornar a abraçar-los s’allunyen cada segon. Especialment després que el Govern de Benjamin Netanyahu decidís, el 18 de març, trencar l’alto el foc i tornar a bombardejar la Franja de Gaza, fet que va provocar gairebé 800 morts en set dies.

"Els bombardejos no ajuden en res", coincideixen Silvia Cuño i Ruthy Chmiel, les mares de David i Ariel Cuño i d’Eitan Horn, respectivament, durant una videoconferència amb periodistes. El David, l’Ariel i l’Eitan van ser segrestats per milicians palestins al quibuts Nir Oz, a pocs quilòmetres de Gaza, i són part del grup de 59 ostatges que continuen a la Franja en mans de Hamàs i d’altres grups. Israel estima que 35 d’aquests captius estan morts.

"Sabem que els bombardejos no ajuden, hi va haver molts segrestats que van perdre la vida per això", destaca la Ruthy, mentre la Silvia explica que un dels seus fills, el David, gairebé mor a causa que un projectil israelià va impactar en una casa adjacent al lloc on estava retingut junt amb la seva dona i una de les seves filles (totes dues alliberades el novembre del 2023, durant la primera treva pactada per Israel i Hamàs). "Per mi, és un error", afegeix en una clara crítica a la decisió de l’Executiu israelià de reprendre les hostilitats a l’enclavament palestí, vista per analistes i opositors com una jugada de Netanyahu per garantir-se la seva supervivència política.

La vida que tenien

Per a aquestes dues dones israelianes d’origen argentí el més important és recuperar la vida que tenien abans del 7 d’octubre del 2023. "El que ens estan fent tant el Govern [israelià] com els terroristes [Hamàs] és insuportable", destaca la Silvia. Aquell dia es va parar el rellotge i no aconseguiran avançar fins que els seus fills no estiguin de tornada. "No hi ha reunions familiars ni festivitats, estem tot el temps junts, però no celebrarem res fins que no torni l’Eitan", explica la Ruthy, que es va retrobar amb el seu altre fill segrestat a Gaza, el Iair, el 15 de febrer. "Pots estar tranquil, ets a casa", li va dir al Iair mentre l’abraçava. I no pot esperar més per dir-li el mateix a l’Eitan. La Silvia també somia el dia en qual pugui abraçar, besar i donar al David i a l’Ariel tot l’amor que no els ha pogut donar aquest any i mig. "I una festa amb rostit i empanades", fa broma.

Notícies relacionades

Dades de caps de seguretat dels EUA són a internet, segons ‘Der Spiegel’

El dilema iemenita

La Silvia i la Ruthy, des d’aquell dia en el qual es va parar el rellotge, es reuneixen amb periodistes, polítics i tot aquell que vulgui escoltar-les per divulgar el seu prec al Govern. "Li demanem que faci tot el possible pels segrestats, que pensin amb el cap i el cor i que pensin en els que s’estan podrint als túnels", diu la mare del David i l’Ariel. La seva companya reclama a l’Executiu de Netanyahu que "corregeixi" el seu rumb i "porti els 59 segrestats que continuen allà". Segons el seu parer, si des del primer moment s’haguessin posat per davant les vides dels ostatges, no n’haurien mort tants. "Ho necessitem tots, no només els familiars, ho necessita tot el poble per poder seguir endavant".

I quan els pregunten sobre si el Govern s’ha de doblegar a les condicions de Hamàs a canvi dels ostatges, les dues són taxatives: "Demanem que no hi hagi condicions, que els donin tot el que ells volen, que alliberin tots els segrestats junts, no en fases, i després ja ho veurem".