Cayucos a la terra de Kunta Kinte

Osman és un jove taxista informal que cada dia es planta davant el port de Barra, ciutat situada a la costa nord de Gàmbia. Espera l’arribada dels ferris que procedeixen de Banjul, la capital del país africà. El seu objectiu és aconseguir clients estrangers que desitgin visitar Sant James, l’illot que va servir en el passat com a centre del comerç d’esclaus. La diminuta illa, que conserva les ruïnes d’un fortí britànic, es va rebatejar fa una dècada amb el nom de Kunta Kinte, el protagonista de la novel·la Raíces de l’escriptor afroamericà Alex Haley, un relat esgarrifós sobre la caça i venda d’esclaus amb destí a les Amèriques.

Això va ser entre els segles XVII i XIX. Avui, Gàmbia és un altre punt de partida, però aquesta vegada de milers de subsaharians que intenten prendre el backway (camí secundari), el terme col·loquial que utilitzen els gambians per referir-se a la migració irregular per arribar a Europa. La majoria d’aquestes persones migrants ho fa a bord de cayucos i tenen com a primer destí les Illes Canàries. Les embarcacions també surten de les costes del Senegal i Mauritània. Segons dades de l’oenagé Caminant Fronteras, 9.757 persones van morir l’any passat en la coneguda com a ruta atlàntica, "la més letal del món".

Amb més del 80% de població activa en el sector informal i prop del 50% sota el llindar de la pobresa, no és estrany que el 9% dels joves gambians intentin emigrar cada any o, com a mínim, pensin a fer-ho. "He pensat moltes vegades a pujar-me a una d’aquestes barcasses", diu Osman mentre condueix per una de les poques carreteres asfaltades del país més petit de l’Àfrica, poblat per alguna cosa més de dos milions d’habitants. "Sé que és perillós. El meu germà va desaparèixer al mar", afegeix amb veu trèmula. De 20 anys d’edat, Osman explica que la perillosa travessia per l’Atlàntic fins a l’arxipèlag espanyol dura com a mínim set dies, depenent de les potències dels motors, i costa entre 700 i 800 euros, una veritable fortuna. Molts venen tot el que tenen per pagar els traficants de persones.

La zona zero

A simple vista costa localitzar Gàmbia al mapa, l’extensió del qual és una mica menor que la província de Lleida. El territori, envoltat pel Senegal, està dividit pel riu del mateix nom, que travessa el país d’est a oest. La zona zero, des d’on surten la majoria de cayucos, es troba a les platges del sud, a la franja de costa que uneix les localitats pesqueres de Gunjur i Kartung. "Aquí no hi ha cap família que no tingui algun parent en Espanya i algun desaparegut al mar", explica Lamín, un activista social i mediambiental de la zona.

Es respira pobresa per tots costats. Amb una balança comercial negativa, Gàmbia importa gran part del que consumi. La seva principal font d’ingressos és l’exportació de cacauets, a més de la pesca, tot i que gran part del sector pesquer està en mans d’empreses xineses. Poc es queda a Gàmbia. A canvi de condonar-li un deute el 2017 de prop de 13 milions d’euros, Pequín va invertir 30,5 milions d’euros per al desenvolupament de l’agricultura però, sobretot, per adquirir llicències d’explotació dels rics caladors gambians. "Els grans vaixells xinesos arrasen amb tot", es queixa Lamín. "S’emporten gairebé tot el peix, que és la dieta bàsica d’aquestes comunitats".

Una de les plantes de processament és a Gunjur. L’activitat pesquera a la platja és frenètica, sobretot quan les acolorides barques tradicionals arriben plenes de peix a mitja tarda. Files d’homes i algunes dones s’endinsen al mar per desembarcar la mercaderia a terra i posar-la fora de perill de bandades de gavines famolenques. El que no pararà l’empresa xinesa s’intenta vendre a l’embotit mercat local. A Tujereng, no molt lluny de Gunjur, hi ha la seu de l’oenagé Africa Mbolo, una associació mixta creada fa anys pel gambià Malang Sambou i la catalana Sílvia Llopart. "L’Àfrica és un continent, no un contenidor", afirma Sambou. Un dels seus projectes destacats és el centre de formació i ocupació per a dones Fandema, que entre altres oficis forma a futures instal·ladores de plaques solars.

Notícies relacionades

Borrell demana que la UE s’involucri més a Gaza

Un pas endavant i un pas enrere en la negociació entre EUA, Rússia i Ucraïna

Sambou, que va estudiar un màster en energies renovables a Barcelona, condemna la sobreexplotació pesquera xinesa i l’abocament de residus, però reconeix que la Xina contribueix al desenvolupament del país amb la construcció infraestructures, com carreteres, ponts o centres de salut.

Davant les limitacions econòmiques al sector pesquer, Osman continuarà guanyant-se la vida com a taxista informal. De moment, ha resistit la temptació de pujar a un cayuco. Abans de visitar l’illa de Kunta Kinte, el jove fa parada en el petit i poc cuidat museu dedicat a l’esclavitud, on es mostra la tragèdia que van viure els seus avantpassats. De 1650 a 1860, entre 10 i 15 milions de persones van ser traslladats en vaixells com a bestiar al conté americà des de l’Àfrica Occidental. No lluny del museu, una estàtua recorda aquesta història immunda. En la base del monument està escrit "Never Again" (mai més).