La revolta indígena que engoleix el mar

La història està plena d’exemples de pobles indígenes que han sigut i són víctimes de l’explotació forana i d’intents per acabar amb la seva cultura i tradicions. Són pocs els que han resistit amb èxit les envestides. Un d’ells és el poble guna (també escrit kuna), una comunitat que habita a la costa nord-oriental de Panamà i en desenes d’illes i illots del mar Carib. Ara fa 100 anys que aquesta ètnia es va alçar en armes i va evitar que el govern prooccidental panameny de llavors acabés amb ella. Avui, els gunes s’autogovernen i administren sota una estructura política, tot un referent per als pobles indígenes del món. La comunitat, no obstant, fa front ara a les conseqüències del canvi climàtic i a l’arribada d’emigrants sud-americans que emprenen el camí de tornada a casa.

La rebel·lió dels gunes va ser una autèntica fita. Va tenir lloc durant els anys 20 del segle passat. Després que Panamà aconseguís la seva independència de Colòmbia, el 1903, els successius governs del país centreamericà es van proposar occidentalitzar la població nativa, incentivant l’arribada de colons per a l’explotació minera i per treballar en les companyies bananeres estrangeres. Els gunes no van dubtar a agafar les armes per expulsar els intrusos, defensar les seves tradicions, creences, llengua i mantenir la seva organització social i política. La rebel·lió va culminar amb èxit el 1925. El president panameny de llavors, Rodolfo Chiari, va cedir a la pressió dels indígenes, que, liderats per Nele Kantule i Simral Colman, van declarar la independència del seu territori. Malgrat que la secessió va ser efímera, tan sols una setmana, es va aconseguir un grau d’autonomia que perdura avui dia a l’anomenada comarca de Gunayala.

Frustrada declaració d’independència

En la lluita dels indígenes va tenir un paper rellevant Richard Oglesby Marsh, un diplomàtic, explorador i etnòleg nord-americà, que va ser qui va redactar la frustrada declaració d’independència. Marsh es va interessar pels nadius perquè a la comunitat hi havia indis albins i va creure que eren descendents d’una tribu de raça blanca el rastre de la qual, afirmava, s’havia perdut a la selva de Darién. "Semblen més noruecs que indis", va dir en aquell temps l’aventurer. En la mitologia guna, als albins se’ls coneix com a "fills de la lluna". I una curiositat més: la primera bandera dels gunes, la de la rebel·lió, és igual que l’espanyola, però amb una esvàstica invertida al centre. Res a veure, no obstant, amb el símbol patri de l’antiga metròpoli ni amb els nazis. Hi ha diverses teories sobre el seu origen. La més estesa és que el vermell representa la sang dels màrtirs, el groc la riquesa natural del territori i la creu gammada levogira és la insígnia d’una planta medicinal amb els quatre punts cardinals.

El màxim òrgan que governa al poble gunadule avui és el Congrés General Guna (CGG), que es reuneix dues vegades a l’any i en què participen representants de les seves 49 comunitats, repartides en poblacions costaneres del continent i en 45 de les més de 360 illes paradisíaques que conformen el territori, també conegudes com a illes de San Blas. Les decisions al CGG es prenen de manera col·lectiva. "Vaig aprendre més sobre democràcia del Congrés Guna que d’Atenes", va dir el ja finat sociòleg panameny Raúl Leis Romero. El total de població guna de Panamà –també hi ha indígenes d’aquesta ètnia a Colòmbia– és d’unes 60.000 persones, que viuen principalment de la pesca, el turisme, l’artesania i l’agricultura.

Un dels temes més difícils i que manté en màxima alerta la comunitat és l’amenaça que representa l’augment del nivell del mar. L’illa més afectada és Cartí Sugdub, la més poblada de l’arxipèlag, amb 1.200 habitants. Amb una extensió equivalent a cinc camps de futbol, els experts han avisat que aviat deixarà d’existir, empassada per les aigües. L’any passat, 300 famílies van ser reallotjades a terra ferma, i es van convertir en els primers desplaçats climàtics de l’Amèrica Llatina. El Govern panameny estima que cap al 2050 cap illa podrà ser habitada.

Nova ruta migratòria

Notícies relacionades

El BCE calcula que l’euro digital substituirà 5 de cada 10 € físics

L’Iran i els EUA pacten elaborar un guió d’acord sobre el programa nuclear

Durant aquests últims mesos, la comarca de Gunayala s’ha convertit, a més, en lloc de pas dels emigrants que tornen als seus països d’origen a conseqüència de les agressives lleis contra l’emigració per part dels EUA. Per esquivar la inhòspita i perillosa selva de Darién, que connecta Colòmbia amb Panamà, els emigrants accedeixen a les illes per, des d’allà, passar al sud del continent en barcasses. Ja s’han registrat naufragis a la zona. Al febrer es va enfonsar una llanxa amb 21 persones, tots colombians i veneçolans. Un nen de vuit anys va morir.

"Avui en són 100, demà en poden ser 200 o 1.000. El poble guna mai va pensar que seria una ruta d’emigrants", va dir Atencio López, assessor legal del CGG, que va advertir que la comunitat no té recursos per fer front a una crisi d’aquest tipus. "Venen mesos crítics", va afegir. El fenomen conegut com a migració inversa ja està en marxa, mentre no deixa d’augmentar el nivell de les aigües del Carib. Un segle d’una exitosa revolta indígena que ara engoleix el mar.