Carlos Mendiola, sacerdot: "Francesc trucava als que li escrivien explicant el seu dolor"

Va treballar, en total, 15 anys a la Secretaria d’Estat del Vaticà...

Sí, jo vaig començar allà a treballar amb el papa Benet al principi del seu pontificat. Vaig ser tot el temps amb ell fins que va ser la seva renúncia, i ja després vaig continuar amb el papa Francesc fins a finals de l’any 2019, que ja vaig tornar a Espanya.

¿De què s’encarregava com a oficial de la Secretaria d’Estat?

Com que és una secció que està dividida en departaments lingüístics, jo treballava en llengua espanyola. De tot el que des de la Santa Seu, especialment del Papa, sortia en llengua espanyola, ens n’ocupàvem. També del que entrava, des de la correspondència fins a informes, i també l’elaboració de documents, discursos, homilies...

¿Es pot dir que la Secretaria d’Estat és una espècie de Ministeri de Relacions Exteriors?

La Secretaria d’Estat és difícil d’enquadrar en el que seria una estructura de govern habitual dels països, perquè no té aquest mateix sentit. Però sí que es podria dir que és una mica el cor, el centre de la cúria de la Santa Seu, i coordina també els diferents dicasteris, les diferents congregacions. La Secretaria té dues seccions: la d’Assumptes Generals és, per dir-ho així, molt genèrica, amb molts assumptes diversos, i la segona secció, la de relació amb els Estats, és la part més diplomàtica.

Quan treballava al Vaticà va poder tractar personalment amb Francesc, ¿com era el Papa en la distància curta?

Realment cridava l’atenció el tracte que tenia cap a les persones concretes, com recordava no només el nom, sinó també els detalls, circumstàncies, si estaven malalts, si tenien algun problema o dificultat... Tenia una memòria molt del cor, de veure aquestes situacions, de recordar-les i de tenir-les molt presents.

El Papa també tenia el seu geni, ¿alguna vegada el va patir?

Bé, no sé si ho anomenaria geni; tenia un caràcter molt argentí... No sé si això defineix alguna cosa, però en aquest sentit sí que cridava l’atenció. Personalment, no vaig tenir cap ocasió de veure res que no fos aquest caràcter argentí molt bromista també, per cert, de molt sentit de l’humor. Evidentment, tenia un caràcter fort, en el sentit de decidit. Era molt decidit en el que ell estava convençut, i especialment, com també s’ha vist en altres papes –recordo Joan Pau II–, quan es tractava de coses que ofenien la dignitat de les persones. Llavors, tenia reaccions bastant fortes de fermesa, de duresa en la condemna d’aquests actes. Tot el que ofèn la vida de les persones ho tenen molt al cor tots els papes i especialment

Francesc.

¿Va deixar de treballar directament per al Papa just abans de la covid?

Sí, és així. Vaig acabar amb l’últim viatge que es va poder fer abans de la pandèmia, quan va anar a Tailàndia i el Japó. Vaig tenir ocasió d’acomiadar-me’n precisament a l’avió de tornada d’aquest viatge. Va ser una oportunitat i una sort molt gran. Guardo un record realment entranyable d’aquest viatge, pel que va significar i també pel que era el meu comiat del servei a la Santa Seu.

Al papa se li diu Sant Pare. ¿Va ser Francesc paternal?

Sí, sí, sí, molt. Ja li dic, aquesta preocupació per les persones la tenia molt present. Jo crec que qualsevol persona que li manifestava alguna dificultat, alguna malaltia, la mort d’éssers estimats, trobava en el Papa sempre un cor disposat a escoltar-lo, a consolar-lo. I després, a aquestes persones el Papa els continuava trucant, es preocupava, s’hi interessava al llarg del temps. No era només en un moment ocasional, sinó que ell després també tornava a interessar-se per com anava tot. De vegades, si algú li escrivia una carta, el papa procurava, en determinats casos, agafar el telèfon, trucar-los i interessar-se de manera personal. Això és realment molt paternal.

Si vostè hagués de definir-lo en poques paraules...

El papa Francesc tenia una personalitat molt rica, tant espiritualment com humanament parlant. Es poden utilitzar moltes paraules. Pel que jo he vist destacaria que era una persona de fe, un home molt a prop de Déu. Se li veia en les celebracions, en les eucaristies, sempre molt recollit, molt ficat en Déu. Amb una vida d’oració molt intensa. S’aixecava molt aviat, a les 4.30 del matí i feia molta oració abans de començar a despatxar assumptes de govern. I després, era molt humà, amb una caritat i un amor cap als altres molt gran.

I sobre el seu missatge, ¿amb què es queda vostè?

És difícil escollir una cosa, perquè és tant i tan ric el que ha aportat, que fer una selecció costa moltíssim. Jo em quedaria, potser, amb l’últim: el que ell ha volgut aquest any jubilar del 2025, que és l’esperança. Em sembla molt bonic que el Senyor li hagi trucat precisament al mig d’aquest jubileu de l’esperança. Gairebé com un testimoni últim, un missatge final, un testament: hem de viure d’esperança en Crist, que és el que ell ha volgut per a aquest any sant. Em sembla un missatge molt bonic i molt necessari al món actual, en què, si falta alguna cosa, és precisament esperança.

Notícies relacionades

L’ala dura del conclave augura un cisma si s’elegeix un papa continuista

L’agredolça sensació de les víctimes de pederàstia

Com a monsenyor o capellà de la seva santedat, ¿va tenir l’ocasió de celebrar alguna missa amb el Papa?

Sí, però molt al principi, quan celebrava la missa a Santa Marta. Vam tenir ocasió de celebrar tots els companys del departament. Després es va anar fent molt difícil perquè eren moltes les peticions de tot el món. De tota manera, nosaltres, que estàvem allà treballant i veient-lo amb freqüència, especialment en les audiències dels dimecres, tampoc ho necessitàvem. Però sí que teníem ocasió de veure’l i ell, amb molta delicadesa, molta atenció, ens saludava un a un. Era un moment molt bonic.