L’audàcia diplomàcia dels gestos del papa Francesc

«Francesc sempre va apostar per una diplomàcia dels fets. No es va voler recolzar gaire en els grans discursos teòrics, sinó fer més aviat una política de gestos», explica Sergi Rodríguez López-Ros, vaticanista i professor de la Universitat Abat Oliba. Sonada també va ser la missa que va celebrar a Ciudad Juárez (Mèxic) a uns metres del mur fronterer amb els EUA per expressar la seva solidaritat amb els migrants, denunciar la violència del narco o l’explotació laboral a les maquiles. O el seu viatge a l’illa de Lampedusa, una de les tombes migratòries del Mediterrani, la seva primera destinació dins d’Itàlia. «Aquests gestos es transformen en missatges gairebé de Twitter perquè la gent els entengui fàcilment i es distribueixin amb rapidesa perquè sabia perfectament que és així com funciona ara el diàleg i la política», afegeix el també diplomàtic. 

Com va passar amb el seu apostolat, el primer pontífex sud-americà de la història va injectar la perspectiva del Sud Global a l’extensa xarxa de la diplomàcia vaticana, una de les més nodrides del món. I va prioritzar els viatges a la seva perifèria, sovint per cridar l’atenció sobre conflictes oblidats o col·lectius discriminats, sobre els grans centres de poder. «Tot està interconnectat», solia dir amb coneixement de causa i formació intel·lectual jesuïta. «Les seves preocupacions estaven molt connectades amb el seu origen. Des de la globalització fins a l’impactede l’economia en la gent, especialment els pobres. I es van convertir en una peça essencial de la seva diplomàcia», assegura l’escriptor, sacerdot i periodista Thomas Reese, que va ser director d’‘America’, una de les principals revistes catòliques dels EUA.

El seu activisme diplomàtic es va acostar més al de Joan Pau II que al de Benet XVI, tot i que allunyant-se del tradicional eurocentrisme dels seus predecessors. «Joan Pau II va estar involucrat en la situació d’Europa de l’Est i va tenir un rol important en la caiguda del Teló d’Acer i de l’imperi soviètic. A Benet no li van interessar gaire les relacions internacionals. Era un erudit, bastant més preocupat per la doctrina de l’Església», diu Reese.

Pivot cap a Àsia

Francesc va recalibrar el centre de gravetat geopolític de l’Església. Va posar l’atenció en l’Àfrica, amb moviments audaços com l’obertura el 2015 del Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia des de Bangui, la capital de la República Centreafricana, embolicada aleshores en una sagnant guerra civil. I, en paral·lel, va bascular cap a Àsia, buscant acords amb la Xina i nomenant diversos cardenals de països del Sud-est Asiàtic com Myanmar, les Filipines, Singapur o Tailàndia. «El Papa tenia molt clar que el gran eix religiós del món és a Amèrica, però que l’eix polític i geoeconòmic és a Àsia. I veient que el primer estava controlat per a l’Església, va posar l’accent en el segon», afirma Rodríguez López-Ros. Però en el seu deure –afegeix– no va arribar a reconfigurar el cos d’ambaixadors del Vaticà, els anomenats nuncis apostòlics. «En la seva majoria són italians, una realitat que no reflecteix la pluralitat de l’Església».

Bergoglio també pensava que, en un món tan interrelacionat, els equilibris són fonamentals. «Pensava que no podem tornar a un món bipolar, sinó un món multipolar fonamentat en equilibris entre cultures, religions i centres de poder», afirma l’expert de l’Abat Oliba. Va estendre ponts amb el món jueu i musulmà en un moment particularment complex, amb el terror de l’Estat Islàmic encara a la retina. Va ser el primer Papa a visitar l’Iraq i la península Aràbiga, on es va reunir amb el gran muftí d’Al-Azhar.

Conflictes armats

Alguns sectors el van acusar de ser massa tebi davant els assassinats gihadistes de cristians. El mateix que li va passar després per la seva actitud respecte a Ucraïna, on sempre va advocar per la pau, però mantenint una notòria deferència cap al Kremlin i la Rússia imperial dels tsars. No va tenir problemes a enfrontar-se per al·lusions amb Donald Trump o a qüestionar amb duresa la campanya «amb característiques de genocidi» d’Israel a Gaza. «Això és crueltat, no és una guerra», va dir en alguna ocasió, sense oblidar mai la matances de nens palestins. «Francesc va utilitzar llenguatge i imatges d’alta càrrega emocional, el tipus de llenguatge que genera titulars, però mantenint la professionalitat, sense excomunicar ningú ni enviar-los a l’infern, com fan alguns polítics», observa Reese amb certa sorna

Notícies relacionades

La mort del papa Francesc debilita el front progressista en la batalla ideològica global amb la ultradreta

Assange assisteix amb la seva família al funeral del Papa: Francesc li va oferir «asil» al Vaticà, segons la seva dona

Des del concili del Laterà amb Itàlia, segellat el 1929, el Vaticà ha mantingut la neutralitat en totes les guerres. I només media formalment en conflictes si les dues parts accepten el seu rol de mediació. Sota el papat de Bergoglio, la seva diplomàcia es va involucrar (o ho va intentar) en la resolució dels conflictes del Sudan del Sud, la República Centreafricana, Ucraïna, Veneçuela o Colòmbia. Però els miracles només existeixen a la retina dels creients i amb Francesc no va ser una excepció.

«Cap papa ha tingut gaire èxit en les relacions internacionals. No té exèrcits ni tan sols diners per subornar les parts. El seu poder rau en l’autoritat moral. De vegades les parts escolten, d’altres no», afirma Reese. Potser l’èxit més gran del pontífex argentí en aquest àmbit va ser a Cuba, on la seva mediació va servir a Barack Obama per donar cobertura a les converses diplomàtiques, que van conduir a la normalització de relacions entre els dos països. Una normalització més tard revertida per Trump.