La mort del papa Francesc debilita el front progressista en la batalla ideològica global amb la ultradreta

La religió també és política internacional. Sempre ho ha sigut. Ha format el substrat ideològic de bona part dels conflictes de la història, i ha modelat la visió del món i l’acció exterior dels líders que les practicaven. Però a Roma hi ha hagut papes catòlics més centrats en la doctrina i la fe i d’altres amb més ganes d’influir en els debats polítics globals. L’alemany Benet XVI no serà recordat pels seus posicionaments sobre les guerres del segle XX o el capitalisme. El polonès Joan Pau II, al contrari, va ser durant el seu pontificat el flagell del comunisme. Per a molts, fins i tot, una figura clau en la caiguda del teló d’acer. 

El papa Francesc va intentar ser més com aquest últim. El seu activisme polític va ser constant i agressiu. I la bandera que va enarborar era, generalment, la dels valors progressistes pel que fa als assumptes del món. El cap d’Estat del Vaticà s’oposava a la creixent influència de la ultradreta internacional. El pontífex argentí va sostenir una batalla ideològica frontal contra els excessos del capitalisme salvatge, la falta d’acció contra el canvi climàtic provocat per l’home, el maltractament als immigrants practicat per líders com Donald Trump o la guerra d’Israel a Gaza. Ho va fer de manera constant i per escrit, en encícliques (cartes solemnes) com ‘Laudato Si’ o en els seus motu proprio (cartes firmades pel pontífex); o verbalment, en desenes d'entrevistes, en les quals va ser prolífic, o en les seves comunicacions urbi et orbi. 

En aquests assumptes, si Jorge Mario Bergoglio hagués pertangut a un grup parlamentari europeu, podria haver sigut dels socialdemòcrates o dels verds i, potser una mica menys, dels populars; però mai de la ultradreta que representen Santiago Abascal, Giorgia Meloni o Marine Le Pen. Hi estava enfront. En molts casos, com el del president dels Estats Units, de manera explícita. En altres dossiers, això sí, el papa Francesc es va mantenir en la línia conservadora dels seus predecessors. 

«El papa Francesc ha sigut molt explícit i progressista en els assumptes relacionats amb l’impacte de la internacional de les polítiques de dretes sobre els éssers humans, com el tracte injust dels immigrants o el negacionisme del canvi climàtic», diu a EL PERIÓDICO Teresa Coratella, directora a Roma del centre de pensament ECFR. «En això ha sigut com Joan Pau II. Però, com ell, ha sigut molt conservador i pròxim als líders conservadors en qüestions socials com la família i la igualtat de drets de la dona en la societat, tot i que mostrés més empatia». 

Per a Michele Dillon, experta en catolicisme nord-americà de la Universitat de New Hampshire, el papa Francesc «va guanyar una gran influència moral, especialment en la qüestió del canvi climàtic», i era «un líder internacional respectat quan articulava els seus discursos sobre les obligacions polítiques i morals de les nacions per exemple en els seus discursos davant les Nacions Unides». «Els arguments de Francesc i el vocabulari que escollia –per exemple la noció del medi ambient com a ‘bé comú’ o la desigualtat causada per l’economia de l’exclusió’– han permeat la manera en què veiem aquests assumptes i el sobreviuran», afegeix.

Xoc amb els catòlics republicans

El xoc de Bergoglio amb l’Església catòlica dels Estats Units és paradigmàtic en aquest sentit. Un de cada cinc adults del país nord-americà es declara catòlic. La meitat són republicans i l’altra meitat, demòcrates, segons l’Institut Pew Research. 

El 10 de febrer, Bergoglio va escriure una carta als bisbes nord-americans demanant-los que es resistissin a la deriva antiimmigratòria de Donald Trump. «He seguit amb atenció la important crisi que està tenint lloc als Estats Units amb motiu de l’inici d’un programa de deportacions massives», va escriure el Papa. Mostrava el seu «desacord» amb les mesures que igualaven «la condició il·legal d’alguns migrants amb la criminalitat». Reconeixia «el dret d’una nació a defensar-se i mantenir les seves comunitats fora de perill d’aquells que han comès crims violents o greus», però carregava contra la deportació de «persones que en molts casos han deixat la seva pròpia terra per motius de pobresa extrema, d’inseguretat, d’explotació, de persecució o pel greu deteriorament del medi ambient». 

Apuntava cap a l’autoritarisme de l’Administració Trump, que ha enviat centenars d’immigrants a una presó de màxima seguretat a El Salvador, desatenent l’ordre de paralització dels jutges i malgrat que la pràctica majoria no tenia antecedents penals. «Un autèntic estat de dret es verifica precisament en el tracte digne que mereixen totes les persones, especialment, els més pobres i marginats», deia, per acabar exhortant «tots els fidels de l’Església catòlica, i tots els homes i dones de bona voluntat, a no cedir davant les narratives que discriminen i fan patir innecessàriament els nostres germans migrants i refugiats». 

La missiva no va tenir cap influència en la política assertiva de Trump contra els immigrants. Des d’aquella data, la Casa Blanca ha mantingut a El Salvador Kilmar Ábrego García, malgrat que van reconèixer que la deportació d’aquest jove de 29 anys, pare de tres fills i que en feia deu que vivia als Estats Units sense cometre cap delicte, va ser un «error administratiu». De fet, van carregar contra ell.

La fiscal general, Pam Bondi, va comparèixer en roda de premsa exhibint un collar amb una gran creu al pit, mentre deia que Ábrego García «no tornarà i punt» i que «en cap circumstància es quedarà als Estats Units»: «és salvadorenc, i allà és on el president pretén que es quedi». La presó a la qual l’han enviat és el Centre de Confinament del Terrorisme. El president Nayib Bukele es vanta que d’allà no surt ningú. Centenars de presos han mort des de la seva obertura, perquè es practiquen tortures de manera sistemàtica. Ábrego García no ha sigut sotmès a cap judici.

Irònicament, l’última autoritat estrangera que veuria el papa Francesc amb vida seria la del vicepresident nord-americà, J.D. Vance, que es declara catòlic practicant.

Enemics dins del conclave

El posicionament del papa Francesc contra les polítiques de Trump, i el seu relatiu progressisme, li van guanyar l’enemistat dels bisbes ultraconservadors nord-americans. Ell va destituir el 2019 Charles Chaput, exarquebisbe de Filadèlfia i un dels seus crítics més ferotges, i va assegurar desafiador: «reso perquè no hi hagi cismes, però no tinc por». Des d’aleshores, ha anat guanyant crítics a la cúria nord-americana. Un d’ells serà una figura de màxima importància al front ultraconservador en el pròxim conclave: Raymond Burke, cardenal trumpista que va divulgar tota mena de teories de la conspiració durant la pandèmia de covid i activista contra la immigració. A ell se li ha unit el «papable» Robert Sarah, cardenal africà que defensa la falsa «teoria del reemplaçament» racial a Europa, que propugna que hi ha un pla per reemplaçar els blancs d’arrel judeocristiana al Vell Continent. 

El xoc mostra que, tot i que el posicionament polític del papa té un efecte de reforç de certes narratives i de menyscapte d’altres, l’impacte concret només pot valorar-se a llarg termini. «No importa com de popular sigui el papa o qui sigui –Joan Pau II, Benet XVI o Francesc– sabem per les enquestes que gran part dels catòlics nord-americans, sud-americans o europeus formen les seves idees en gran part dels assumptes de manera independent a les encícliques papals, ja sigui sobre avortament, canvi climàtic, moralitat sexual o desigualtat econòmica», opina Michele Dillon.

Xoc frontal amb Netanyahu

El papa Francesc ha sigut especialment impetuós en les seves crítiques a la violència d’Israel contra els palestins de Gaza i Cisjordània. «No és guerra, és crueltat», va dir recentment. L’ofensiva ordenada pel govern de dreta nacionalista i ultradreta de Tel Aviv, encapçalat pel primer ministre, Benjamin Netanyahu, i aclamada pels ministres ultraortodoxos jueus com Itamar Ben-Gvir o Bezalel Smotrich, ha causat ja més de 51.000 morts a Gaza i mil a Cisjordània, majoritàriament dones i nens, en resposta als atacs de Hamàs que van causar prop de 1.200 morts a Israel, la majoria civils. En una entrevista, Bergoglio va apuntar que l’operació militar pot ser constitutiva de delicte de genocidi, com investiguen els tribunals de la Haia.

Bergoglio parlava gairebé cada matí per videoconferència amb el patriarcat de Gaza per mostrar la seva solidaritat. L’última vegada, dissabte passat, poques hores abans de morir. Els preguntava per com estaven els nens i per si havien menjat. Israel impedeix des de fa gairebé dos mesos l’entrada d’aliments, aigua o medicines a Gaza. Sobre Netanyahu pesa una ordre de recerca i captura del Tribunal Penal Internacional per crims de guerra, entre d’altres precisament l’ús de la fam com a arma de guerra. 

Notícies relacionades

L’audàcia diplomàcia dels gestos del papa Francesc

Assange assisteix amb la seva família al funeral del Papa: Francesc li va oferir «asil» al Vaticà, segons la seva dona

L’israelià va ser un dels pocs líders mundials que no va lamentar la mort del Papa quan es va conèixer dilluns passat. Després de pressions internes (el papa Francesc va posar molt afany en el diàleg interreligiós, va condemnar l’antisemitisme i va exigir l’alliberament dels ostatges retinguts per Hamas), aquest divendres l’oficina del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu ha posat un breu missatge desitjant al pontífex que descansi en pau. 

Sobre l’altra gran guerra del moment, la invasió russa d’Ucraïna, Bergoglio va mostrar més ambigüitat. Tot i que va retreure al patriarca ortodox rus Ciril el seu recolzament a Vladímir Putin, alhora que condemnava la guerra demanava allunyar-se de patrons de «bons i dolents» i recordar que, abans de la invasió, «l’OTAN lladrava a les portes de Rússia» i que la guerra va poder evitar-se, emulant part de l’argumentari de Moscou i, ara, de Washington.