Explica'm què va passar el 1992

Fa 25 anys, el foc olímpic va il·luminar des de l'estadi de Montjuïc el perfil d'una ciutat nova. Però ¿qui va fer possible aquell projecte? ¿Quins van ser els grans obstacles? ¿Hi va haver moments de desànim, d'inquietud? ¿Algú hi va posar travetes? ¿Quantes crisis van sacsejar el projecte? ¿Qui va guanyar els polsos? De la A a la Z, això és el que va passar en la rebotiga de Barcelona-92.

apertura-jjoo

A

ABAD, JOSEP MIQUEL

Tenaç, rigorós, controlador i exigent, molt exigent, aquest arquitecte tècnic, exseminarista i excomunista, va ser el màxim responsable executiu de l'exitosa organització dels Jocs Olímpics de Barcelona. Conseller delegat del Comitè Organitzador (COOB), va actuar com a braç dret de l'alcalde Pasqual Maragall, que abans ja li havia encarregat la direcció de la candidatura olímpica. Abad va ser un indestructible guardià del manament maragallista que els Jocs havien d'estar al servei de la ciutat i no al revés. Això li va suposar els primers anys no pocs enfrontaments amb el president del COI, Juan Antonio Samarach, de qui el separava un abisme ideològic, generacional i de classe. L'èxit dels Jocs va canviar els recels en apreci mutu.

Gestor honest i eficient però poc dotat per a les relacions públiques, Abad va néixer a Valladolid el 1946, un any abans que la seva família es traslladés a Barcelona. Arquitecte tècnic de formació, en les primeres eleccions municipals després de la dictadura (1979) va ser candidat a alcalde pel PSUC. Va guanyar el socialista Narcís Serra, i una aliança postelectoral va convertir Abad en primer tinent d'alcalde i responsable d'Urbanisme. El 1981, després que els prosoviètics s'imposessin en el congrés del PSUC, va abandonar el partit. El 1983, ja fora de l'ajuntament, va ser designat director general de la Fira de Barcelona, i el 1985 va ser fitxat per Maragall per fer-se càrrec del projecte olímpic.

ADO

El programa ADO (impulsat pel Consell Superior d'Esports, el COE i RTVE) va ser fundat l'any 1988 per elevar el rendiment dels esportistes espanyols amb vista als Jocs Olímpics que s'havien de celebrar a Barcelona. Aquest programa es finança amb el patrocini de grans companyies espanyoles. Més de 200 esportistes espanyols van arribar als Jocs del 1992 becats pel programa ADO. En els seus primers 20 anys de funcionament (1988-2008), el programa va sumar uns 250 milions d'euros de patrocini.

AEROPORT

L'ampliació del vell aeroport del Prat va ser una de les principals obres vinculades a la cita olímpica de 1992. Radicalment transformat per l'arquitecte Ricardo Bofill i gràcies a una inversió de 26.000 milions de pessetes (293 milions d'euros d'avui), l'aeròdrom va quedar habilitat abans dels Jocs per suportar el pas de 17 milions de passatgers a l'any. El 1992 va ser utilitzat per 10 milions de viatgers. Però el boom turístic que va començar amb els Jocs Olímpics no trigaria a deixar-lo petit una altra vegada. El 2007 el trànsit de passatgers va pujar fins a gairebé 33 milions de persones. L'any següent s'inaugurava la terminal T1. El 2016, l'aeroport va ser utilitzat per 44 milions de persones.

ARQUITECTURA

Va ser, juntament amb l'enginyeria i el disseny, l'activitat professional de moda a la Barcelona olímpica. Uns 175 arquitectes i enginyers de primera fila van intervenir en els més de 200 projectes urbanístics que es van dedicar als Jocs: portaven la firma, entre d'altres, d'Isozaki, Correa, Milà, Buxadé, Margarit, Bofill, Calatrava, Foster, Pei… L'alcalde Maragall i els seus dos arquitectes de capçalera, Oriol Bohigas i Josep Antoni Acebillo, van convertir la ciutat de Barcelona en un aparador urbanístic de referència mundial. La Universitat de Harvard va distingir el 1990 la ciutat amb el seu prestigiós guardó de disseny urbà.

B

BARCELONA

L'alcalde Pasqual Maragall sempre va definir els Jocs com el pretext o el catalitzador excepcional que necessitava Barcelona per impulsar una gran transformació urbana (per exemple, amb la idea d'obrir-se al mar, crear noves àrees de centralitat urbana, dotar-se de l'anell viari de les rondes, perforar la serra de Collserola fins a arribar al Vallès…) i fer-se un nom arreu del món. Amb aquest lema principal, l'ajuntament, emparant-se en el fet que el Comitè Olímpic Internacional concedeix els Jocs a les ciutats i no pas als països, es va erigir en director i protagonista del projecte olímpic. Maragall va ser el president del comitè organitzador (COOB) i va designar el seu fidel Josep Miquel Abad com a conseller delegat i màxima autoritat executiva de l'entitat.

Els altres actors del projecte olímpic (el Govern espanyol, la Generalitat de Catalunya, el Comitè Olímpic Internacional) van pugnar sovint amb l'ajuntament de la ciutat pel control de l'operació i dels seus rèdits polítics. Però el tàndem que componien Maragall-Abad es va mantenir ferm davant les envestides i va aconseguir preservar la prevalença de la ciutat.

L'ajuntament va invertir en infraestructures vinculades als Jocs Olímpics un total de 100.236 milions de pessetes (1.130 milions d'euros d'avui), el 16,3% del total de la inversió pública que es va destinar a l'organització de Barcelona- 92.

C

CANDIDATURA

Barcelona va albergar uns Jocs al cinquè intent. Abans dels del 1992, la capital catalana havia sol·licitat o havia pretès els Jocs del 1924 (París), 1936 (Berlín), 1940 (suspesos per la segona guerra mundial) i 1972 (Munic).

El juliol del 1979, Juan Antonio Samaranch, falangista de primera hora i ambaixador a Moscou, visita a Barcelona el socialista Narcís Serra, que s'estrenava com a primer alcalde de la democràcia. Samaranch li exposa el pla: ser elegit president del COI i organitzar uns Jocs a Barcelona. El vell polític franquista vol tornar gloriós a la ciutat que anys enrere l'havia expulsat al crit de «¡Samaranch, fot el camp!».El 1980, hores després que el COI nomeni Samaranch, Serra ofereix la ciutat. Comença el cinquè intent de Barcelona de ser coronada amb els cinc anells, que aconseguirà el 17 d'octubre de 1986, a l'imposar-se a les candidates de París, Ams-terdam, Birmingham, Belgrad i Brisbane.

CERIMÒNIES

El projecte olímpic va brindar a Barcelona els dos principals ressorts promocionals del món, les cerimònies d'inauguració i clausura, que van ser televisades en directe a una audiència potencial de 3.500 milions de persones. Aquells dos magnífics espots, impagables segons les tarifes publicitàries a l'ús, van difondre a tot el món la imatge d'una ciutat eficaç, precisa, apassionada i feliç.

El moment cabdal de la inauguració, que va tenir lloc el 25 de juliol, va ser el llançament per l'arquer paralímpic Antonio Rebollo d'una fletxa amb la punta de foc sobre el peveter de l'estadi, just en el moment que s'hi va encendre una flama.

La cerimònia de clausura va ser el 9 d'agost, amb l'actuació de Los Manolos, i va deixar una sensació general d'èxit clamorós.

COBI

El dissenyador Javier Mariscal va marcar una fita històrica en la iconografia olímpica. Lluny de la tradició olímpica, més pròxima a l'univers Disney, la mascota de Barcelona-92 va ser Cobi, un gos avantguardista amb uns perfils que desbordaven simpatia. L'avantguardisme de la proposta de Mariscal va ser precisament el factor que va desencadenar el 1988 l'elecció del COOB. Una elecció no exempta de polèmica: unes declaracions de Mariscal crítiques amb el nacionalisme català van posar la Generalitat que presidia Jordi Pujol en contra de Cobi. La crisi no es va aturar fins que Mariscal se'n va retractar públicament.

COE

Barcelona és una ciutat talismà per al Comitè Olímpic Espanyol. És on va ser fundat el 1924 i és on va viure el principal moment de glòria, el 1992: els primers i fins ara únics Jocs de la història d'Espanya. El COI concedeix la coorganització dels Jocs a una ciutat i al comitè olímpic del país. En el cas de Barcelona, la negativa del Comitè Olímpic Espanyol a corresponsabilitzar-se del finançament de l'esdeveniment va deixar aquest organisme al marge de les decisions estratègiques del projecte.

COI

Fundat pel baró Pierre de Coubertin el 1894 a París, el Comitè Olímpic Internacional va ser concebut com un club d'aristòcrates imbuïts d'un cert idealisme classista, allunyat dels prosaics paràmetres del món real. Gairebé un segle després de la seva fundació, als anys 80 i sota la presidència de Juan Antonio Samaranch, el COI va experimentar una revolució interna que va soscavar els seus principis fundacionals.

Samaranch va demolir el tòtem sagrat de l'amateurisme i va obrir les portes de l'olimpisme al món dels negocis: la venda de drets televisius i de patrocini comercial va proporcionar al COI una pluja anual de milers de milions de dòlars. La marca dels cinc cèrcols de cop i volta valia un imperi. I el COI, un opac organisme que manté la tradició de cooptar els seus membres, és el seu únic propietari i, per tant, l'únic organisme que pot decidir quina ciutat i en quines condicions beneeix. En l'enorme potencial comercial d'aquesta marca universal resideix el poder del COI. És, si es vol, un intangible. No hi ha res més, però tampoc menys.

COMERCIALITZACIÓ

Les marques comercials tenen en els Jocs Olímpics una oportunitat excepcional per associar-se a un esdeveniment històric, pacífic i d'impacte i interès mundials. Un total de 160 empreses van participar en el programa de patrocini i comercialització de Barcelona-92, que li va reportar a l'organització uns ingressos de 56.500 milions de pessetes (638 milions d'euros), una tercera part del pressupost del COOB. Als anys 80 del segle XX es va produir un gran creixement dels ingressos per l'explotació comercial i televisiva dels Jocs Olímpics, una circumstància que va coincidir amb el progressiu abandonament per part del Comitè Olímpic Internacional dels tradicionals principis amateuristes de l'olimpisme. Tot i amb això, la comercialització dels Jocs Olímpics de Seül (1988) i també la de Los Angeles (1984) van reportar només una tercera part dels ingressos que es van obtenir a Barcelona-92.

CONFLICTES

Nombrosos i variats conflictes d’interessos van sacsejar el projecte olímpic, des de la designació de Barcelona com a seu fins a la celebració dels Jocs. L’organització va estar sumida sovint en un equilibri inestable que era producte de diversos factors: la rivalitat política entre l’ajuntament socialista de Pasqual Maragall i la Generalitat nacionalista de Jordi Pujol; el fet que tres administracions públiques (local, autonòmica i central) contribuïssin al finançament però fos la municipal la que controlés les regnes; l’ambició patronal de tenir més porció en el repartiment del pastís econòmic, o la tibantor i la desconfiança mútua entre l’organització barcelonina i el COI, que va durar fins poc més d’un any abans dels Jocs.

El COOB i el COI van discutir pel repartiment dels ingressos procedents de la comercialització. També per la negociació dels drets de televisió: el COI temia que la dura posició negociadora del COOB amb les cadenes plomés aquest calador per a futures edicions. L’ajuntament i la Generalitat van lluitar permanentment a compte del finan-çament d’infraestructures i projectes vinculats als Jocs. Després dels Jocs de Seül, a finals del 1988 el COI, el Govern central, la Generalitat i el sector privat van maniobrar per mirar de laminar el ferri control que exercia el tàndem Maragall-Abad sobre el projecte. L’operació va fracassar, la ciutat va conservar el poder.

Les recurrents crisis van amainar a falta d’un any i mig per a la celebració dels Jocs. El treball del comitè organitzador i les grans obres avançaven a ritme raonable i s’acostava el moment que el COI no podia seguir abocant crítiques sobre la seu olímpica sense erosionar al mateix temps la seva pròpia i preada marca.

COOB

El Comitè Organitzador Olímpic Barcelona-92 va ser constituït per l’Ajuntament de Barcelona, el COE, el Govern central i la Generalitat el 12 de març de 1987. L’ajuntament sempre va liderar i va controlar el COOB, presidit per l’alcalde Maragall i dirigit per Josep Miquel Abad, home de la seva completa confiança. Els conflictes derivats del repartiment de poder, els compromisos financers i la projecció política entre els quatre socis del COOB van ser freqüents fins tan sols un any i mig abans de la cita olímpica.

El pressupost consolidat del COOB va pujar a 195.000 milions de pessetes (2.020 milions d’euros), 89.000 milions de pessetes més (1.004 milions d’euros d’avui) que el primer pressupost que havia calculat, el 1985, la candidatura olímpica barcelonina. Els principals ingressos els van reportar la venda de drets de televisió (50.000 milions de pessetes o 563 milions d’euros d’avui), l’aportació del Govern central (44.000 milions o 495, incloent loteries, quinieles, filatèlia i numismàtica), el patrocini comercial (20.000 milions o 225 en metàl·lic i 35.000 o 394 més en espècies) i la venda d’entrades (9.500 milions de pessetes o 106 milions d’euros). Les despeses més rellevants van ser la construcció d’instal·lacions esportives (36.000 milions o 405), l’habilitació de les viles olímpiques (14.000 milions o 157) i la Ràdio Televisió Olímpica (14.000 milions més o 157).

D

DIAGONAL, àrea olímpica de

De les quatre àrees olímpiques de Barcelona-92, la de la Diagonal, amb el Camp Nou com a estendard, és la que menys inversió va requerir i la que menys va canviar de fesomia. Va acollir proves de tres disciplines: futbol (Camp Nou), hípica (Reial Club de Polo) i judo, hoquei patins i taek-wondo (Palau Blaugrana). Les altres tres àrees olímpiques de la ciutat van ser Montjuïc, Poblenou i Vall d’Hebron.

E

ESPORTS

En els Jocs d’Atenes del 1896, els primers de l’olimpisme modern, hi va haver proves de nou disciplines esportives: atletisme, ciclisme, esgrima, gimnàstica, halterofília, lluita, natació, tennis i tir. El programa olímpic de Barcelona-92 comprenia 25 esports oficials (dos més que a Seül 88: atletisme, bàdminton, bàsquet, handbol, beisbol, boxa, ciclisme, esgrima, futbol, gimnàstica, halterofília, hípica, hoquei, judo, lluita, natació –que inclou salts, sincronitzada i waterpolo–, pentatló modern, piragüisme, rem, tennis, tennis de taula, tir olímpic, tir amb arc, vela i voleibol) i tres de demostració (hoquei sobre patins, pilota basca i taekwondo).

En bàsquet, la cita olímpica de Barcelona va ser la primera a admetre la participació de jugadors de la NBA. El Dream Team que va presentar llavors els Estats Units va causar sensació: Magic Johnson, Michael Jordan, Larry Bird, Charles Barkley… Evident-ment, es van emportar l’or.

ESTADI OLÍMPIC

Inaugurat el 1929 pel rei Alfons XIII, l’estadi de Montjuïc formava part del catàleg d’infraestructures de l’Exposició Internacional celebrada aquell any a Barcelona. Després va optar sense èxit a albergar els Jocs del 1936 (concedits al Berlín de Hitler) i l’Olimpíada Popular que aquell mateix any va organitzar la Barcelona republicana en contraposició a l’aparador nacionalsocialista dels Jocs de Berlín. L’Olimpíada Popular no es va arribar a celebrar mai: un dia abans de la seva inauguració va esclatar la guerra civil a Espanya. No pocs esportistes antifeixistes estrangers que ja havien arribat a Barcelona es van allistar llavors per combatre per la República.

L’estadi va quedar des d’aleshores en l’abandonament i va arribar als anys 80 convertit en una ruïna. El 1983, l’ajuntament va desestimar l’opció d’enderrocar-lo i va optar per reconstruir-lo conservant-ne la façana exterior del 1929. La reconstrucció, projectada pels arquitectes Gregotti, Correa, Milà, Margarit i Buxadé, li va costar al Govern central 7.300 milions de pessetes (82 milions d’euros), als quals es va haver de sumar un sobrecost del 10% per solucionar les deficiències declarades en la seva inauguració, el 8 de setembre de 1989. Els errors de la construcció, el diluvi que es va abatre sobre la ciutat aquell dia, l’inacceptable retard del rei Joan Carles i els xiulets nacionalistes van espatllar la inauguració.

Amb un aforament de 55.000 espectadors, ampliat provisionalment durant els Jocs Olímpics amb 10.000 places més, l’estadi de Montjuïc va albergar les cerimònies d’inauguració i clausura de Barcelona-92. El 2001 va ser batejat oficialment amb el nom de l’expresident de la Generalitat Lluís Companys, afusellat el 1940 a pocs metres d’allà, al castell de Montjuïc, per la dictadura de Francisco Franco.

G

GENERALITAT

El Govern català, llavors presidit per Jordi Pujol, va invertir 112.000 milions de pessetes (1.260 milions d’euros d’avui) en la construcció d’infraestructures vinculades als Jocs Olímpics de Barcelona. Aquesta xifra representava el 18,3% del total de la inversió pública en el projecte olímpic. Nombroses disputes van enfrontar l’ajuntament socialista amb la Generalitat nacionalista durant la preparació dels Jocs. Disputes pel finançament de la construcció de les rondes, pel projecte frustrat de l’alcalde Maragall d’aprofitar l’impuls olímpic per portar el metro a la muntanya de Montjuïc, pel rebuig de la Generalitat d’integrar-se juntament amb l’ajuntament i el Govern central en el hòlding promotor de les infraestructures olímpiques (Holsa) o pels símbols catalans durant la celebració dels Jocs Olímpics. Entre els desencadenants d’aquests i altres xocs cal tenir en compte la incòmoda convicció dels nacionalistes que l’èxit olímpic engrandiria la figura del socialista Maragall, aleshores principal amenaça política per al president Jordi Pujol.

GOVERN

L’Executiu central va contribuir amb 230.000 milions de pessetes (2.560 milions d’euros d’avui) a la dotació d’infraestrcutures relacionades amb el projecte olímpic de Barcelona, el 37,4% del conjunt de la inversió pública. Telefónica, llavors una empresa mixta controlada per l’Estat, hi va aportar 100.000 milions de pessetes més (1.128 milions d’euros). El fet que l’ajuntament i el Govern central estiguessin regits pels socialistes no va ser obstacle perquè també es produïssin tensions entre aquestes dues institucions, que acostumaven a ser fruit de les insistents demandes econòmiques del govern de la ciutat. Després de la principal crisi que va enfrontar les dues institucions, a finals de l’any 1988, el Govern central i l’ajuntament van acordar crear un hòlding (Holsa) per garantir a parts iguals el finançament i el control de les obres olímpiques. La Generalitat va rebutjar ingressar en el grup.

Narcís Serra, exalcalde de Barcelona, amic personal de Maragall, ministre de Defensa des del 1982 i vicepresident de Felipe González des del 1991, va ser el principal aliat de Barcelona-92 dins de l’Executiu espanyol.

H

HOLSA

L’ajuntament sempre va fer bandera de la idea que el projecte olímpic era una palanca excepcional per emprendre la radical transformació urbana, infraestructural i tecnològica que necessitava Barcelona per convertir-se en una capital europea competitiva i a punt per encarar els reptes del canvi de segle. L’ajuntament va portar sempre les regnes del projecte, malgrat que no van faltar actors que van pretendre disputar-les-hi. Però les magnituds econòmiques del pla excedien considerablement la capacitat de les arques municipals.

L’ajuntament va anar elevant les seves reclamacions econòmiques davant les altres institucions públiques, cosa que va ser font de nombroses tensions i episodis crítics. Finalment, el maig del 1989, mesos després del fiasco de la inauguració de l’estadi olímpic, el Govern central i l’ajuntament van constituir a parts iguals Holsa, un grup d’empreses que havia de garantir el finançament i el control de totes les obres olímpiques.

La Generalitat es va negar a integrar-s’hi, ja que això hauria suposat elevar la seva aportació al projecte. El Govern central es va quedar amb el 51% de les participacions de Holsa i, per tant, amb l’última paraula al consell d’administració, i l’ajuntament, amb el 49% restant. Sota la presidència de l’economista Santiago Roldán, el pressupost de despeses de Holsa va ser d’uns 130.000 milions de pessetes (1.460 milions d’euros d’avui), 15.000 milions de pessetes (168 mi-

lions d’euros d’avui) més que el d’ingressos. L’ajunta-ment i el Govern central van saldar completament el deute contret per Holsa el 2007, 15 anys després dels Jocs Olímpics.

I

IMPACTE ECONÒMIC

Quasi un bilió de pessetes del 1992, és a dir, prop d’11.300 milions d’euros d’avui. En aquesta quantitat es va xifrar l’impacte econòmic directe dels Jocs. Aquesta magnitud era la suma de la inversió pública, la privada immobiliària, la privada tecnològica, el consum públic i el turístic. Els sectors més beneficiats van ser la construcció i les tecnologies. Segons els càlculs de l’època de l’ajuntament i del Ministeri d’Economia, l’im-pacte econòmic indirecte del període 1987-1992 va pujar a 1,8 bilions de pessetes més (20.200 milions d’euros). Durant el mateix període, es van arribar a generar 80.000 llocs de treball.

INFRAESTRUCTURES URBANES

Els JJOO de 1992 van deixar a Barcelona, com es pretenia, una herència principal: van dotar la ciutat de noves infraestructures urbanes (viàries, com les rondes de Barcelona i el túnel de Vallvidrera; de transports, com l’ampliació de l’aeroport; de telecomunicacions, com les torres de

Collserola i Montjuïc; esportives, com l’estadi i el Palau Sant Jordi…), van crear noves àrees de centralitat (Poblenou, Montjuïc, la Vall d’Hebron, la Diagonal, les quatre àrees olímpiques) i van obrir la ciutat al mar, al qual vivia d’esquena.

Algunes d’aquestes herències satisfeien velles aspiracions de la ciutat, altres estaven encarades a problemes o necessitats presents o de futur. D’altres no van arribar a fer-se mai, com la prolongació del metro fins a l’Anella Olímpica de Montjuïc.

INSTAL·LACIONS ESPORTIVES

La cita del 1992 no només va ser el pretext per transformar la capital catalana, també va reportar la creació o actualització d’una àmplia xarxa d’instal·lacions esportives, principalment a Barcelona, però també a les localitats subseus dels Jocs.

L’Anella Olímpica de Mont-juïc, amb el Palau Sant Jordi, l’estadi, la seu de l’INEFC, la reconstrucció de la vella piscina municipal i la reforma de les Bernat Picornell, va ser el principal pol esportiu de la cita.

El Poblenou es va construir el port olímpic i el pavelló de la Mar Bella. A la Vall d’Hebron, al velòdrom inaugurat el 1984 s’hi van sumar el complex de pistes de tennis de la Teixonera, un poliesportiu i un camp de tir amb arc, i a la Rambla va ser reformat el vell frontó Colón.

Fora de la ciutat, Badalona i Granollers van heretar dels Jocs dos palaus d’esports. La cita va deixar també un canal de rem a Castelldefels i un altre d’aigües braves a la Seu d’Urgell, un estadi de beisbol a l’Hospitalet i un altre d’ho-quei a Terrassa.

Acabats els Jocs, el Palau Sant Jordi es va revelar com la més versàtil i rendible de les instal·lacions. Tant, que els ingressos derivats de la seva explotació comercial compensen en bona part els costos d’instal·lacions menys rendibles, com l’estadi, o directament ruïnoses, com el velòdrom. El Sant Jordi ha sigut pista de tennis i de gel, palau de congressos, escenari musical, pista de futbol americà, de motocròs o seu del Mundial de natació, entre moltes altres coses.

INVERSIONS

El 1985, la candidatura olímpica de Barcelona va valorar que les inversions necessàries per a la celebració dels Jocs del 1992 pujarien a 237.000 milions de pessetes (2.670 milions d’euros d’avui). Al final, la suma de les inversions públiques i privades lligades directament o indirectament als Jocs gairebé va triplicar aquella xifra: 956.000 mi-

lions de pessetes (10.700 milions d’euros d’avui). Dos terços els va aportar el sector públic i un, el privat.

Dins del sector públic, el principal inversor va ser el Govern central, amb 230.000 milions o 2.560 milions d’euros d’avui (37,4% de tota la inversió pública). Telefónica, llavors encara una empresa mixta controlada per l’Estat, va invertir 100.000 milions de pessetes més. La taula de les inversions públiques seguia amb la Generalitat (112.000 milions de pessetes o 1.260 milions d’euros d’avui: el 18,3%), l’Ajuntament de Barcelona (100.000 milions de pessetes o 1.128 milions d’euros d’avui: el 16,3%), el COOB (el 5,3%), la Diputació de Barcelona (l’1,8%), la Comunitat Europea (l’1,3%) i altres ens públics.

Les obres en xarxes viàries van concentrar una tercera part de la inversió total. La gran operació de l’àrea del Poblenou va atraure una quarta part. I un 7% es va distribuir entre les diferents subseus olímpiques.

L

LOGOTIP

El logotip dels Jocs de Barcelona, obra del dissenyador Josep Maria Trias, va ser concebut com una al·lusió al cos humà en moviment. La idea de Trias es va imposar a les d’altres quatre artistes. Els pictogrames dels diferents esports olímpics de Barcelona- 92, també obra de Trias, eren un desenvolupament del seu logotip i van marcar un punt de ruptura amb la tradició dels pictogrames olímpics, inspirats fins llavors en els dels Jocs de Munic, celebrats 20 anys abans.

M

MARAGALL, PASQUAL

L’alcalde olímpic de Barcelo-na, sense cap mena de dubte el millor alcalde que ha tingut la ciutat almenys en un segle, no va ser en realitat el primer impulsor del projecte Barcelona- 92. La idea va sorgir d’una conversa celebrada el 1979 entre Juan Antonio Samarach, un vell polític franquista que aspirava a la presidència del COI, i el socialista Narcís Serra, que acabava de ser elegit alcalde. I es va consolidar i va fer pública un any després, quan Samaranch va arribar al tron del COI. Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) era aleshores tinent d’alcalde de Narcís Serra. Estava concentrat en la poc glamurosa tasca de reorganitzar la maquinària municipal heretada del franquisme i en un primer moment no va prestar gaire atenció a la idea olímpica amb la qual es va presentar un dia Serra davant el seu equip.

Però en els mesos següents el projecte va anar prenent cos en el govern de la ciutat. Quan Serra va ser nomenat ministre de Defensa en el primer Govern de Felipe González, el 1982, i Maragall es va fer càrrec de l’alcaldia, aquest ja tenia clar que el projecte olímpic havia de ser la columna vertebral del seu mandat. Barcelona era una ciutat acostumada a créixer a empentes (l’Exposició Universal del 1888, la Internacional del 1929 i l’especulatiu desarrollismo franquista dels anys 60) i ara el projecte del 1992 es presentava com l’ocasió excepcional per emprendre una transformació urbana radical que fes de la ciutat grisa, ensopida, encotillada dels anys 80 una capital europea brillant, un far urbà de l’Europa del sud. Sense el catalitzador olímpic, difícilment la ciutat hauria aconseguit tant volum d’inversions ni una catapulta internacional com aquella.

Llicenciat en Dret i doctor en Econòmiques, fill de la il·lustre i il·lustrada família de l’avi poeta, Maragall va posar tot el seu esforç i la seva obstinació, que no eren pocs, en el lideratge d’aquell esbós de projecte que havia rebut de Serra. El 1986 va aconseguir la designació del COI i el 1992 va inaugurar i va clausurar uns Jocs impecables, precisió germànica més passió mediterrània. Però el gran objectiu estratègic no era aquest, o no era només aquest. El propòsit principal era fer una ciutat nova, obrir-la al mar, crear noves àrees de centralitat, recosir els barris, construir equipaments, projectar-la al món i al canvi de segle. Aquest va ser el llegat de l’alcalde olímpic, un llegat que 25 anys després requereix algunes revisions, com en el cas del turisme intensiu, però que va treure radicalment Barcelona de la letargia i de l’endarreriment que l’ofegaven als anys 80.

Una dècada després, Maragall va ser president del Govern de la Generalitat (2003-2006). Elegit amb els vots d’una coalició marcada per una gran inestabilitat (PSC-ERC-ICV) i sovint sense sintonia amb el seu propi partit, Maragall mai va arribar a brillar en la presidència de Catalunya com ho havia fet anteriorment a l’alcaldia de Barcelona.

MEDALLES

L’Equip Unificat, que reunia sota la bandera olímpica els atletes de les 12 repúbliques de la desapareguda Unió Soviètica, va aconseguir la primera posició en el medaller dels Jocs de Barcelona: 112 medalles (45 d’or, 38 de plata i 29 de bronze). El segon lloc va ser per als Estats Units (108 en total: 37, 34 i 37). El tercer lloc va ser per a l’Alemanya reunificada (82 medalles), seguida de la Xina. A Barcelona-92 es van batre 73 rècords olímpics i 32 de mundials.

L’equip olímpic espanyol va trencar totes les seves marques passades i futures fins ara. Impulsats pel programa ADO per finançar l’esport d’elit, els atletes espanyols van sumar 22 medalles (13 d’or, 7 de plata i 2 de bronze), cosa que no s’havia vist mai abans ni s’ha vist després en la història olímpica espanyola.

MONTJUÏC, área olímpica de

La muntanya de Montjuïc va ser començada a urbanitzar amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929. De llavors data la façana original de l’estadi olímpic i la vella piscina municipal, reconstruïda completament per als Jocs. La cita del 1992 va ser l’ocasió per culminar la urbanització d’aquella muntanya que s’eleva 173 metres sobre el mar. L’Anella Olímpica de Monjuïc, amb l’estadi i la vella piscina reconstruïts, l’espectacular Palau Sant Jordi, la seu de l’INEFC, la modernització de les piscines Picor-

nell i l’habilitació del parc del Migdia, de 42 hectàrees d’extensió, va ser el principal escenari dels Jocs Olímpics. Les inversions olímpiques a la zona de Montjuïc es van acostar als 37.000 milions de pessetes (416 milions d’euros d’avui).

P

PALAU SANT JORDI

Amb un cost de 8.300 milions de pessetes (93 milions d’euros d’avui), gairebé el triple de la quantitat consignada en el primer pressupost, el Palau Sant Jordi va ser la instal·lació esportiva més sofisticada, espectacular i admirada dels Jocs Olímpics de Barcelona. Dissenyat per l’arquitecte japonès Arata Isozaki, té capacitat per a 17.000 espectadors.

La seva enorme cúpula (de 15.200 metres quadrats de superfície i gairebé 1.000 tones de pes), suaument corbada, és l’element definitori de l’obra, en la qual es van aplicar les tecnologies constructives més avançades d’aquell moment. Durant els Jocs va ser la seu de la gimnàstica i l’handbol. Avui s’utilitza per a concerts i altres espectacles i també per a esdeveniments esportius.

PARALÍMPICS

Els Jocs Paralímpics se celebren des del 1960 coincidint amb els Jocs i generalment, encara que no sempre, a la mateixa ciutat. La notable audiència televisiva que van tenir els Paralímpics de Seül- 88 va disparar les expectatives de la cita de Barcelona-92. Entre el 3 i el 14 de setembre, tres setmanes després de la clausura dels Jocs, 4.000 esportistes cecs, paraplègics, tetraplègics o afectats per amputacions, paràlisi cerebral o poliomielitis van competir en 16 especialitats: atletisme, bàsquet, boccia, ciclisme, esgrima, futbol-7, goalball, halterofília, judo, natació, snooker, tennis, tennis de taula, tir amb arc, tir olímpic i voleibol.

Els atletes paralímpics de Barcelona procedien de 96 països, 34 més que els que s’havien donat cita quatre anys abans a Seül. Petra, una noia de cames ben llargues i sense braços dissenyada per Javier Mariscal, va ser la mascota dels Paralímpics del 1992.

PARTICIPACIÓ

Els Jocs de Barcelona, que van congregar gairebé 9.400 esportistes (6.652 homes i 2.704 dones) de 169 països, van ser un mirall dels notables canvis polítics internacionals que van tenir lloc en l’accelerat final del segle XX. Després de cites olímpiques sagnants (Munic 72) o boicotejades amb més o menys intensitat (Mont-real-76, Moscou-80, Los Angeles-84 i Seül-88), la ciutat de Barcelona aspirava a albergar els Jocs que havien de ser els de la reconciliació mundial.

La caiguda del mur de Berlín i la reunificació de les dues Alemanyes; el col·lapse i el desmembrament de la Unió Soviètica (els atletes de les 12 repúbliques que integraven l’URSS van participar en els Jocs de Barcelona-92 formant l’anomenat Equip Unificat, aixoplugats sota la bandera olímpica); el final de la guerra freda; l’abolició de l’apartheid a Sud-àfrica; les independències de les repúbliques bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia, i de Namíbia, i la reunificació del Iemen van tenir els seus corresponents reflexos en la cita de Barcelona, que ambicionava reunir per primera vegada en la història tots els equips olímpics reconeguts llavors pel COI. Però la guerra dels Balcans es va interposar entre aquest anhel i la realitat. L’equip de Sèrbia en va quedar exclòs a causa del bloqueig imposat per l’ONU en resposta a les agressions sèrbies contra Croàcia, Eslovènia i Bòsnia i Hercegovina, repúbliques esqueixades de l’antiga Iugoslàvia. Una cinquantena d’esportistes serbis van arribar a Barcelona com a Participants Olímpics Independents, sota la bandera dels cinc cèrcols.

POBLENOU, àrea olímpica de

La demolició de les velles fàbriques del Poblenou, el so-terrament de la via fèrria del litoral, l’obertura de la ciutat al mar i la construcció del

barri de la Vila Olímpica van suposar la transformació urbana més radical i espectacular de totes les que van tenir lloc a Barcelona amb ocasió o amb el pretext dels Jocs. Els 2.000 habitatges de la Vila Olímpica, el port olímpic i els dos gratacels de 152 metres d’altura van ser construïts sobre 145 hectàrees que fins llavors ocupaven la via del tren i l’àrea industrial (45 fàbriques) ara reconvertida per a l’ocasió.

El conjunt d’inversions públiques i privades al Poblenou es va acostar als 200.000 milions de pessetes (2.256 milions d’euros d’avui). L’operació va ser el preludi de la posterior urbanització de la resta del litoral fins al riu Besòs, amb el barri de Diagonal Mar i els equipaments i infraestructures vinculats al controvertit Fòrum Universal de les Cultures, celebrat el 2004.

R

RONDES

Pocs mesos abans de la inauguració dels Jocs va entrar en servei l’anell viari que envolta Barcelona, la principal infraestructura de mobilitat que la cita olímpica va deixar a la ciutat. Les rondes ja figuraven en els projectes municipals als anys 60 del segle passat. De fet, les obres van començar en la dècada següent, però aviat van quedar aturades a causa de la crisi del petroli i de l’oposició veïnal als barris. L’arribada de la democràcia als ajuntaments, el 1979, va desembocar en una revisió del projecte inicial i la cita del 1992 va brindar, com en molts altres casos, la palanca per mobilitzar les inversions necessàries: més de 130.000 milions de pessetes (1.460 milions d’euros d’avui), inclòs el cost de les expropiacions de terreny.

L’anell viari format per la Ronda de Dalt i la del Litoral abraça la ciutat al llarg de 49,5 quilòmetres. En el moment de la seva estrena, va reduir en un 15% el trànsit pel centre de la ciutat, sobretot a l’Eixample, i va augmentar de gairebé 600.000 a prop de 900.000 vehicles diaris la capacitat d’entrades i sortides de la ciutat.

Després dels Jocs Olímpics es van completar els extrems de la Ronda de Dalt fins a Montgat, pel nord, i fins a la connexió amb l’aeroports, pel sud.

S

SAMARANCH, JUAN ANTONIO

Sense Samaranch (Barcelona, 1920-2010) a la presidència del COI, la ciutat molt difícilment hauria guanyat el pols amb París per l’organització dels Jocs Olímpics del 1992. Sota una aparent neutralitat pública, va moure els fils a favor de la seva ciutat, i va fer saber a molts membres del club dels cinc cèrcols que consideraria una derrota de Barcelona com una censura personal a la seva renovadora gestió al capdavant del COI.

Falangista de primera hora, Samaranch va ostentar nombrosos càrrecs polítics durant la dictadura franquista. I com a empresari del règim va fer negocis tan avantatjosos com poc escrupolosos, com la construcció del barri barceloní de Ciutat Meridiana. Mort el dictador, Samaranch va cessar el 1977 com a president de la Diputació, va arreplegar l’ambaixada d’Espanya a la Unió Soviètica i així es va apartar del focus. A Moscou, a recer dels vaivens de la transició espanyola, va començar a armar el pla que anys després li permetria tornar blanquejat, admirat fins i tot, a la ciutat que l’havia acomiadat al crit de «¡Samaranch, fot el camp!».

El pla era obtenir la presidència del COI i organitzar uns Jocs a Barcelona, i per a això necessitava una aliança amb l’esquerra que des de 1979 governava la ciutat. El pacte es va forjar de pressa tot i la distància política i generacional: els alcaldes Narcís Serra i Pasqual Maragall van veure en la proposta de Sama-

ranch una oportunitat d’or per transformar la ciutat. L’aliança estava segellada. I el 17 d’octubre de 1986, a Lausana, el COI coronava Barcelona amb els cinc cèrcols.

El camí fins al 1992 no va estar entapissat de pètals de rosa. Els interessos de Samaranch i els de la ciutat van xocar sovint. El COI hauria preferit una Barcelona al servei dels Jocs. Però l’alcalde Maragall i el seu equip no es van moure de la seva divisa principal: els Jocs havien d’estar al servei de la ciutat. El primer avís li va arribar al president del COI quan l’ajuntament va vetar la idea de fer la vila olímpica al Prat, sobre uns terrenys en els quals 20 anys enrere havia invertit Sama-

ranch. Les relacions van patir alts i baixos i crisis cícliques fins gairebé un any abans dels Jocs. Però el 1992, les dues

parts van quedar satisfetes. Un blanquejat Samaranch va proclamar que la seva ciutat havia organitzat els millors Jocs de la història.

SERRA, NARCÍS

El 1982, quan Narcís Serra (Barcelona, 1943) és cridat per Felipe González per ocupar-se del Ministeri de Defensa en el primer Govern del PSOE, la principal herència que deixa al seu successor a l’alcaldia de Barcelona, el seu amic Pasqual Maragall, és el projecte olímpic. El pla, aleshores poca cosa més que una idea nua, era dotar-se d’un revulsiu social, una palanca capaç de treure la ciutat del desànim imprès a causa de la crisi econòmica i del desencant de la transició política, capaç d’encomanar entusiasme col·lectiu, de reunir suports polítics i de mobilitzar inversions gegantines.

Serra, que havia escoltat la proposta de boca de Sama-ranch el 1979, no va vacil·lar l’any següent quan aquest va ser nomenat president del COI, i va oferir Barcelona com a candidata olímpica. Després, amb Maragall al comandament de la ciutat, Serra va exercir fins a la celebració dels Jocs Olímpics com a agent doble: agent barceloní davant el Govern, en què ell mateix va arribar a ser vicepresident, i agent governamental amb ascendència entre els màxims responsables de Barce-lona-92. Va ser, sens dubte, el principal aliat de l’organització barcelonina en el si del Govern central.

La principal operació urbanística derivada dels Jocs (desmantellament industrial del Poblenou, construcció de la Vila Olímpica, soterrament de la línia ferroviària del litoral, obertura de la ciutat al mar) guarda un cert parentiu amb el Pla de la Ribera dels anys 70, enfonsat per l’oposició veïnal als interessos especulatius que s’entreveien rere el projecte de requalificar i edificar el litoral des de la Barceloneta fins al Besòs. Un economista i un advocat molt joves, Serra i el seu amic Miquel Roca, eren els gerents d’aquell pla promogut pels grans propietaris de sòl de la zona. Derrotat pels veïns, el pla privat va naufragar. Més endavant, un projecte alternatiu firmat per l’Escola d’Arquitectura de Barcelona va guanyar un concurs convocat pel Col·legi d’Arquitectes. Dues dècades després, el sector públic va liderar la transformació del front marítim de la ciutat prenent com a referència aquest últim projecte.

Serra, expresident de Catalunya Caixa, està imputat actualment per administració deslleial, com tots els membres del seu consell d’administració. El fiscal considera delictius els augments de retribucions de dos directius, aprovats quan l’entitat ja estava en situació crítica.

SUBSEUS

Algunes competicions dels Jocs de Barcelona es van celebrar en una quinzena de subseus. Els Jocs van deixar a Badalona (bàsquet i boxa) un nou pavelló esportiu i el barri de Montigalà; a Banyoles (rem), el parc de la Draga, la vila olímpica i el desdoblament de la C-150; a Castelldefels (piragüisme), el canal de rem; a Granollers (handbol), un pavelló esportiu i la millora dels accessos; a la Seu d’Urgell (aigües braves), el parc del Segre amb els seus canals de piragüisme, la rehabilitació de la façana fluvial i la millora dels accessos; a l’Hospitalet (beisbol), l’estadi i el complex esportiu de la Feixa Llarga; a Reus (hoquei patins), dues pistes i un pavelló poliesportiu; a Terrassa (hoquei), el parc esportiu Abat Marcet, i a Vic (hoquei patins), la reforma del pavelló del Patí Vic, l’avinguda Olimpia i la supressió del pas a nivell. Viladecans (beisbol), Sant Sadurní d’Anoia (hoquei patins i ciclisme), Sabadell (futbol) i Mollet (tir olímpic) també van ser subseus, de la mateixa manera que València i Saragossa (futbol).

T

TELEVISIÓ

La televisió ha convertit aquell vell ideal aristocràtic de Pierre de Coubertin, fundador de l’olimpisme, en un dels negocis més grans de l’espectacle. Els Jocs de Barcelona van ser retransmesos a una audiència potencial de 3.500 milions de persones i la venda dels drets televisius va reportar 65.000 milions de pessetes (732 milions d’euros d’avui). Un terç d’aquesta xifra se’l va emportar el COI, el propietari del circ i de la marca dels cinc cèrcols; un 20% es va destinar a finançar l’emissió televisiva, i la resta va anar a les arques del Comitè Organitzador Olímpic Barcelona-92. Després dels Jocs de la capital catalana, el COI va augmentar al 50% la seva comissió televisiva.

TORXA

El foc olímpic de Barcelona, encès com marca la tradició al temple de la deessa Hera, a Olímpia (Grècia), va arribar el 13 de juny de 1992 a l’antic assentament hel·lènic d’Empúries, a la Costa Brava. Des d’allà, durant 43 dies, al llarg de 5.940 km i en mans de 9.661 portadors, va recórrer Espanya abans d’encendre’s, el 25 de juliol, al peveter de l’estadi olímpic. Al seu pas per Catalunya, militants nacionalistes, entre ells almenys un dels fills del president, Jordi Pujol, van aprofitar aquell aparador mundial per propagar el lema Freedom for Catalonia (Llibertat per a Catalunya).

Construïda en alumini i alimentada amb gas, la torxa, que va ser dissenyada per André Ricard, feia 68 centímetres i pesava 1,2 quilos.

TÚNELS DE VALLVIDRERA

Els túnels de Vallvidrera inaugurats el 1991, que connecten la capital amb el Vallès Occidental i, més enllà, amb la Catalunya interior, també es compten en el llegat del projecte olímpic. Connectats amb les rondes i la A-7, els cinc túnels successius recorren 12 km i van costar 28.000 milions de pessetes (315 milions d’euros d’avui). La perforació de Collserola a la recerca d’una sortida d’alta capacitat cap al Vallès era un projecte antic, paralitzat els anys 70 per la crisi del petroli i l’oposició popular.

TURISME

Encara que avui pugui semblar ciència-ficció, hi va haver un temps no tan llunyà en què el turisme massiu era una cosa desconeguda a Barcelona. Fires, exposicions i, com a màxim, una escapada d’un dia en autocar des de Lloret, Calella o Salou. Això era tot. Des del primer moment, un dels objectius del projecte olímpic va ser posar Barcelona al mapamundi. Donar-li projecció exterior i dinamitzar el deprimit sector turístic de la ciutat. Als anys 80, ni tan sols els hotelers locals hi confiaven: recelaven del pla municipal de promoure vuit nous hotels.

Avui és clar que l’èxit de l’empresa va superar les expectatives més optimistes. Després dels Jocs, el turisme va arribar en massa a la ciutat, el nombre de places hoteleres, bars i restaurants va créixer exponencialment; el sector es va convertir en pilar de l’economia. També es van multiplicar els pisos turístics, més rendibles per als propietaris. La conseqüència no es va fer esperar: el preu del lloguer en àrees cèntriques es va disparar.

Aquest fet, i la invasió permanent de determinades àrees turístiques i la seva orientació monocomercial, ha traslladat el turisme de la llista dels desitjos a la de les preocupacions de molts barcelonins.

V

VALL D'HEBRON, àrea olímpica de

Abans de la intervenció olímpica, la zona de la Vall d’He-bron era un immens forat sense urbanitzar a la falda de la serra de Collserola. Després dels Jocs, i després d’una inversió de gairebé 20.000 milions de pessetes (225 milions d’euros d’avui), va quedar una àrea urbanitzada, comunicada (és travessada per la ronda de Dalt), amb els edificis que van ser utilitzats com a vila de premsa i una dotació considerable d’equipaments esportius (tennis, tir amb arc, voleibol…) i culturals (la monumental capsa de mistos de l’escultor Claes Oldemburg i la rèplica del pavelló de la República a l’Exposició de París del 1937).

VILES OLÍMPIQUES

Barcelona 92 va disposar de diverses viles olímpiques. La més gran i més espectacular, la del Poblenou, va allotjar 14.000 atletes en gairebé 2.000 pisos de nova construcció davant del mar. I al final dels Jocs es va convertir en un nou barri barceloní, Nova Icària, nom que ret tribut a les arrels industrials i obreres del Poblenou. La vila d’àrbitres es va fer al costat de la dels esportistes al Poblenou: 550 vivendes per a 1.600 jutges olímpics. Els periodistes van disposar de dues viles, una a la Vall d’Hebron (510 pisos) i una altra a Montigalà, a Badalona (900 més).

Banyoles, subseu de rem, va aixecar una altra vila de 238 pisos on es van allotjar uns mil esportistes. I la Universitat Autònoma de Barcelona va aprofitar per construir al seu campus de Bellaterra 584 vivendes per a professors, estudiants i treballadors que durant els Jocs van servir per allotjar agents de les forces de seguretat.

VOLUNTARIS

Notícies relacionades

Una de les senyes distintives dels Jocs del 1992 la van constituir els voluntaris olímpics. La imatge entusiasta, generosa, solidària i compromesa de desenes de milers de voluntaris va ser una de les principals icones del projecte olímpic. Sis anys abans de la cita del 1992, més de 100.000 persones s’havien inscrit oferint-se a treballar gratuïtament per a l’organització dels Jocs. Finalment, el COOB en va mobilitzar una mica més de 30.000: conductors, guies, assistents, també tècnics especialitzats i directius… Els voluntaris van ser la representació viva de l’orgull barceloní.

Temes:

Història de Barcelona Pasqual Maragall Voluntaris

Inicia sessió 0 Comentaris

A