El 'big bang' de l'esport espanyol

Sobre el terreny, els Jocs Olímpics de Barcelona van suposar una autèntica revolució per a l’esport espanyol. Hi ha clarament un abans i un després d’aquell estiu del 92. Abans de Barcelona, Espanya havia sumat 27 medalles en les seves 15 participacions olímpiques, de les quals només 5 eren d’or, i totes aconseguides per esportistes masculins. Barcelona va suposar, en això també, una ruptura total amb el passat. Els Jocs van acabar el 9 d’agost amb 22 medalles (13 d’or, 7 de plata i 2 de bronze) i moltes primícies: entre les quals que dels 22 ascensos al podi, 8 van ser protagonitzats per dones.

Com va passar en els altres aspectes de l’organització, l’èxit esportiu de Barcelona-92 no va ser fruit de la casualitat. Per primera vegada es va començar a treballar aviat i bé. El llavors president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Juan Antonio Samaranch, ho havia advertit: Barcelona només seria un èxit rotund si a l’aspecte organitzatiu se sumava una bona actuació dels esportistes amfitrions. 

Així va ser. L’any 1988 es va posar en marxa el pla ADO d’ajuda als esportistes olímpics. Una inversió de 12.000 milions de pessetes en quatre anys (procedents d’empreses patrocinadores a canvi de beneficis fiscals) va donar els seus fruits. Per primera vegada, a través d’un pla sistematitzat de beques, els esportistes es podien dedicar en cos i ànima a la preparació. La creació de centres de tecnificació i alt rendiment (amb el CAR de Sant Cugat al capdavant, des de 1986) va completar l’equació, juntament amb la contractació, en molts esports, dels millors tècnics procedents de l’estranger.

De 4 medalles a 22

El resultat va ser impressionant, fins i tot inesperat. La delegació espanyola, la més nombrosa de la història fins llavors (430 esportistes), es va situar sisena en el medaller, només al darrere de l’Equip Unificat (exsoviètic), els Estats Units, Alemanya, la Xina i Cuba, i va disparar l’esport espanyol a unes cotes que, amb lleugers alts i baixos, ha mantingut amb posterioritat. En els sis Jocs Olímpics celebrats després de Barcelona-92, la delegació espanyola ha mantingut els dos dígits en medalles, entre les 11 de Sydney 2000 i les 20 d’Atenes 2008, passant pel número més repetit, les 17 d’Atlanta-96, Londres 2012 i Rio 2016. Abans, el màxim estava en les 6 medalles de l’edició de Moscou-80 (boicotejada pels Estats Units i 64 països més). I Espanya venia de guanyar quatre raquítiques medalles a Seül-88.

L’arrencada a Barcelona-92 no va poder ser més prometedora.  Al sisè dia dels Jocs l’equip espanyol ja tenia cinc medalles al sarró (quatre d’or). La recol·lecta va començar el segon dia, amb el ciclista en pista José Manuel Moreno imposant-se al quilòmetre contrarellotge. Moreno, gadità, havia nascut a Amsterdam, i Martín López Zubero, fill d’aragonesos, a Florida. Va ser el de Jacksonville el que va fer bona la seva condició de favorit en els 200 metres esquena del tercer dia dels Jocs amb un altre or.

Si Moreno i López Zubero van obrir el foc amb èxit, va ser el judo el que va atorgar els primers títols femenins. Uns mesos abans, al febrer, l’esquiadora Blanca Fernández Ochoa, tercera en eslàlom, es va avançar a totes a l’aconseguir la primera medalla olímpica femenina per a l’esport espanyol. Però el primer or va ser per a la val·lisoletana d’Alacant Míriam Blasco en la categoria de menys de 56 quilos de judo. La lluitadora es va posar a plorar desconsoladament al confirmar el títol, en record al seu entrenador Sergio Cardell, desaparegut unes setmanes abans en accident de moto.

Vela, atletisme i tennis

Notícies relacionades

Sota l'embruix del 'dream team'

El gran salt endavant

Un dia després, Almudena Muñoz, valenciana, va guanyar el títol en -52 quilos, donant així al judo la pàtina d’esport triomfador als Jocs. Però no va ser el més exitós. Aquest mèrit se’l va endur la vela, que va sumar cinc medalles (quatre d’or), amb José María van der Ploeg (Finn) com el campió espanyol més veterà en B-92 (34 anys) i Luis Doreste (Flying Dutchman) com el primer doble campió olímpic, perquè ja havia guanyat vuit anys abans a Los Angeles en 470, modalitat que a Barcelona va doblar èxit homes-dones precisament amb Sánchez-Calafat i Zabell-Guerra.

L’atletisme, amb 4 medalles (inoblidables Fermín Cacho en 1.500 i Dani Plaza en 20 km marxa), i el tennis, amb 3 (Arrese, Arantxa, Conchita) van contribuir amb diversos metalls. I també ho van fer els més joves, amb Faustino Reyes, plata en el pes ploma de boxa amb 17 anys, i Carolina Pascual, plata en gimnàstica rítmica amb 16.