Josep Miquel Abad: «És dolorós i injust que Maragall no pugui disfrutar d'aquesta festa»

Se’l veu serè. Té el cap a tants llocs, a tants, que només aquesta manera de dissimular tan seva fent veure que no passa res greu et fa pensar que aquesta ment segueix funcionant a 350 quilòmetres per hora. I que controla. Hauria de tenir, i no els té, tres mòbils: el personal, el de feina i l’olímpic. Aquí truca tothom. Aquí hi ha consell i solució per als tres cel·lulars.

Josep Miquel Abad (Valladolid, 1946) no té aquests dies al seu costat ni Juan Antonio Samaranch,

que tant va dubtar d’ell per comunista i que, al final, tant el va estimar, el va adorar, ni el seu estimat Pasqual Maragall, que tantes males estones li va fer passar i que tanta felicitat li ha generat al llarg dels anys. «Des del punt de vista personal, professional i ciutadà, no hi ha res, ¡res!, com organitzar uns Jocs. Jo vaig viure aquest privilegi des del punt de vista emocional, i em sento tan feliç que és fantàstic compartir-ho amb tanta gent. Estic molt content, molt, però perquè van sortir bé, perquè vam aconseguir per a la nostra ciutat i el nostre país tot el que ens vam proposar, perquè si haguessin sortit malament, faria 25 anys que estaria amagat a l’Amazones».

–Porta un dolor a dins, expliqui-m’ho, la gent mereix saber-ho.

–No tenir en Pasqual al meu costat aquests dies és molt dolorós. Massa. Dolorós i molt injust. Fins i tot frustrant, diria jo. A nivell personal, per la relació tan estreta que vam tenir, és descoratjador que l’home que ho va aconseguir, que tant i tan bé va lluitar per aconseguir un èxit com aquest, no pugui disfrutar d’aquest moment. En Pasqual no li va fallar mai a la seva ciutat ni al seu projecte emblemàtic. En Pasqual va ser un escut infranquejable per als molts intents que hi va haver de desestabilitzar el comitè, de trencar un bloc, molt ben greixat, que si va arribar fins al final i va poder disfrutar de l’èxit va ser perquè ell va impedir que es trenqués o que el dinamitessin des de fora.

–Sense aquell paraigua, no hauria sigut possible res, suposo.

–Jo vaig protegir els meus i encara en la festa que vam celebrar els empleats del COOB, aquest 15 de juny, m’ho van agrair efusivament. Però en Pasqual ens va protegir a tots de tot i de tothom, especialment dels polítics. Sense aquell paraigua no hauria sigut possible. Per això, sabent que és tan vital i apassionat, que era, en aquest aniversari hauria disfrutat com pocs.

–Impossible de repetir una experiència així, suposo, no ho sé.

–Impossible i innecessari. Ni el moment històric és el mateix, ni l’ànim de Barcelona està en això, ni la ciutat necessita uns Jocs com els necessitava llavors per reconstruir-se. I des del punt de vista social i polític, no es dona gairebé cap de les condicions que van fer possible aquella candidatura, aquella conquista, aquell èxit.

–El món no va conèixer les nostres baralles, ¿oi?

–En aquells dies, fins i tot Jordi Pujol, per a qui el projecte no era especialment grat ja que la mateixa Carta Olímpica el relegava a un segon pla al concedir a l’Ajuntament de Barcelona tot el protagonisme, es va comportar més que correctament. En aquest sentit, el món olímpic, el món exterior, no va conèixer  mai els nostres enfrontaments perquè, a més a més, no n’hi va haver al ser totes les declaracions de consens. Crec que de tota aquella complicitat no en queda res.

–A més, si es repetís, seria impossible que sortís tot igual.

–Hi insisteixo, no té sentit repetir una cosa que va sortir tan bé fa relativament tan poc. Los Angeles vol repetir, París vol tornar, però l’ombra dels seus Jocs anteriors no és tan allargada i exitosa com la de Barcelona, que va ser i segueix sent impressionant. L’estela de Barcelona-92 tapa tots els Jocs que han anat venint després i encara continua en el temps. No en som conscients, i hauríem de ser-ne, però els Jocs de Barcelona encara estan tan presents en el món olímpic que sonaria estrany que els tornéssim a demanar, perquè milions de persones tenen la sensació que els vam fer fa 10 mesos. Són aquí, presents en la memòria de tothom.

–I la clau, el seu eslògan innegociable: els Jocs al servei de la ciutat i mai al revés.

–No vam enganyar mai el COI ni els ciutadans. No tenia sentit fer-ho. Era vital per a tots que Barcelona entengués que serien uns Jocs per a la gent i no un muntatge superestructural al servei d’un decorat immens i d’una espècie de litúrgia que no tenia res a veure amb nosaltres. Quan vam pregonar que Barcelona necessitava una palanca per transformar-se era veritat, no era una frase promocional, buida, creativa.

–I el COI, començant per Juan Antonio Samaranch, els observava com uns bitxos raros.

–Molt pitjor, la gent ens demanava que no repetíssim aquella idea davant d’ells, que ells eren els Jocs en si mateixos. I, miri, al final no només van assumir la nostra proposta, sinó que l’han fet seva per sempre. Hi insisteixo, l’ombra de Barcelona. A partir de la nostra palanca, el COI no ha deixat de demanar, d’exigir, a les ciutats candidates que en el seu projecte expliquin què faran amb les instal·lacions a l’acabar els Jocs, quina idea de ciutat tenen. Samaranch, que era llestíssim, va entendre gràcies a Barcelona-92 que la transformació i millora de la ciutat seu és un atribut més, positiu, que està lligada a la concessió dels Jocs. Vam guanyar perquè els va atraure la idea que els necessitem per canviar la nostra ciutat.

–Part de l’èxit va ser que els ciutadans els van fer seus.

–Hi va haver fases, moments, ¿veritat? Quan Samaranch va obrir el sobre i va dir allò d’«à la ville de ‘Barsalona’», hi va haver una explosió d’alegria a la ciutat, a Madrid i en molts punts d’Espanya. Tothom volia que Barcelona guanyés. Després, mentre vam estar planificant, el barceloní, diria que amb molt bon criteri, es va tornar escèptic. No va estar mai en contra, mai, però sí escèptic. Com dient: «Ja ho veurem». Eren temps de ¿sabran fer-ho o els vindrà gran?, ¿gastaran bé els diners?, ¿acabaran a temps les obres?, ¿farem el ridícul?

–I de sobte s’inunda l’estadi Olímpic de Montjuïc.

–Cregui’m, ¡una benedicció! La millor i més gran de les ajudes. Allò ens va despertar. Estàvem tan convençuts que tot anava bé, tan segurs que teníem el control de l’organització, que si no hagués passat allò potser ens hauríem estavellat quan ja no teníem temps de rectificar. No teníem necessitat d’inaugurar l’estadi amb un gran desplegament. Ho hauríem pogut fer amb uns jocs escolars. Però no, vam demanar uns Mundials. ¡Molt xulos, nosaltres! Va ser la nostra pròpia convicció la que ens va impulsar a una cosa així. I ràpidament vam reaccionar i aleshores vam augmentar el control.

–I això va allargar l’escepticisme.

–Aquell desastre va fer que el període d’escepticisme sobre l’organització durés fins a un any abans de la inauguració. A partir del 91, quan posem les instal·lacions a prova i funcionen, quan la gent veu els cinturons, el nou aeroport, les torres de comunicació, la Barceloneta, la Vila, en fi, quan comença a veure que les pedres florien, va creure en nosaltres. Abans, tot eren papers, plans, dibuixos, instruccions de treball, manuals d’actuació…

–Tinc entès que fins i tot l’home de negre, el suec Gunnar Ericsson, president de la comissió d’enllaç entre el COI i el comitè organitzador, es pessigava cada vegada que el visitava.

–Quan Gunnar venia a Barcelona, el portava al castell de Montjuïc i, assenyalant-li la ciutat, li deia: «Mira, Gunnar, aquí tindrem la Vila Olímpica». I allò eren fàbriques traient fum, el tren circulant per la costa, una platja lamentable… I Gunnar em mirava i em deia: «José Miguel, no em diguis això, si només us queden cinc anys...». I tenia raó, i jo també pensava: «¡Déu meu, el que ens queda! ¡Mare meva!». Però creia, molt, creia en tots nosaltres i, sobretot, en l’esforç col·lectiu. Per això un dels moments més meravellosos d’aquesta pel·lícula va ser quan, poques setmanes abans de la inauguració, vaig tornar a portar Gunnar a Montjuïc. «Mira, ¡què et vaig dir! Aquí tens la teva Vila Olímpica». I aquell tros de suec es va emocionar, i molt. «Això que heu fet és un miracle», em va dir entre sanglots, molt, molt emocionat. Jo, també, sí, és clar. Tinc bona memòria per a aquells instants i els anteriors, aquells en què deia: «¡Mare meva, el que encara ens queda per fer!».

–I a l’entusiasme d’Eriksson s’hi va afegir la felicitat de la gent.

–La gent, simplement, va interpretar que allò, tot allò, tot el que veia créixer, era per a ells i va decidir ser protagonista d’aquell gran esdeveniment i disfrutar-lo. Barcelona-92 va ser un èxit perquè els barcelonins van convertir els Jocs en la seva festa preferida. Per això és tan dolorós que el Pasqual no pugui disfrutar d’aquest moment tan emblemàtic, gairebé únic.

–Amb el que estem vivint ara, amb les coses que es descobreixen diàriament, ¿està especialment orgullós que no hagi aparegut ni un sol cas de corrupció en l’organització dels seus Jocs?

–Una, no són meus. I, dues, no estic orgullós d’això. I no ho dic per mi, perquè el mèrit, si és que hi és, no és meu, és de tots. Mai hem tret pit per això. ¿Sap per què? Senzill: vam ser com s’ha de ser. Vam ser com érem, com som. Aquesta actitud, aquesta cultura va, com totes les altres, de dalt a baix en qualsevol situació i escenari de la vida. Si el que es transmet de dalt a baix és la impossibilitat de ser subornats respecte als diners, a les pressions, i no només econòmiques, perquè també existien les polítiques, tothom actua així, netament. Vam ser un conjunt de gent insubornable. Per això, 25 anys després, ningú ha trobat una pesseta fora de lloc. Cregui’m, si el de dalt dona exemple, no hi ha corrupció. El primer corrupte és el de dalt. Que no existeixi corrupció no depèn del càstig, depèn de l’actitud de cadascun de nos­altres.

–Alguna cosa els va dir, algun sermó els devia fer en aquells dies.

–Vaig fer el que faig sempre, els vaig reunir i els vaig dir: «Aquí, senyores, senyors, transparència total, hem de ser impol·luts; aquí som insubornables, ¿hi estem d’acord? ¡Hi estem d’acord! Doncs, vinga, a treballar, i a qui fiqui la mà on no l’ha de ficar, no només li tallaré la mà, sinó tota la resta que li pengi. Quedeu avisats».

 

–Expliqui’m el seu pensament íntim quan la fletxa d’Antonio Rebollo volava cap al peveter.

–Aquell instant tenia un puntet d’injustícia horrorós. Set anys de dur treball de milers de persones i, de cop, sorgeix el pessigolleig, els nervis perquè t’ho jugues tot en quatre hores. ¡Ens ho jugàvem tot en aquell vol! Perquè si el món qualificava amb un excel·lent la teva cerimònia inaugural ¡ja havies guanyat! Després, entra la competició i els verdaders protagonistes són els atletes. Quatre hores que, per postres, són així de llargues perquè tu, xulo, has volgut que fos així, ja que tota la litúrgia olímpica són 30 minuts: bandera, himne i els juraments d’atletes i jutges. I ja està. Ningú t’obliga a més, però el món sencer i, molt especialment, les televisions estan pendents de la teva cerimònia, del xou inaugural.

–I la por, el dubte, la incertesa, va penetrar en la seva ment.

–La por te l’injectes tu mateix. Per això, quan la fletxa comença a volar, se t’encongeix el cor. Perdó, deixa de bategar. El món va contenir la respiració en aquell vol de fletxa. I en dècimes de segon, et passen un munt d’imatges pel cap. A ningú se li tornarà a acudir una cosa tan preciosa i de tant risc. Ningú serà capaç d’imaginar una espurna així. Veu, per això li parlo de la immensitat de l’ombra allargada de Barcelona. Aquella fletxa va congelar el sentiment del món sencer. Tothom es va aguantar la respiració, ¿oi que sí? Ho sento, o no, però també aquell instant és insuperable. És el nostre, de tots. En aquell moment, la pressió i l’autopressió eren tan grans que quan veus que la flama arriba al peveter, tu també esclates, fas ¡buuuuuuum! o, més aviat, ¡uuuuuffffff! «¡Ja està!», penses, quan en realitat els Jocs Olímpics ni tan sols havien començat.

–Tinc entès que es van veure tots el 15 de juny en un sopar íntim.

–Bé, 25 anys després vam aconseguir reunir-nos 350 persones d’entre gairebé mil que vam arribar a formar la plantilla de l’organització l’últim any. A nosaltres, que ja som passat, no ens corresponia organitzar cap celebració ni aniversari. Aquesta no era la nostra tasca. Però sí que vam voler tenir la nostra pròpia celebració. El nostre retrobament. Ens vam passar setmanes citant-nos, buscant mòbils, correus. Ens vam citar, sí. Va ser meravellós, no l’enganyaré. Allà només hi havia gent de plantilla, simples pencaires. Va ser la nostra celebració. Les escenes van ser entendridores. Hi havia gent que feia gairebé 20 anys que no es veia. D’aquells Jocs, d’aquells anys, van sorgir fins i tot famílies. Per això aquella nit, la del 15 de juny, la gent es feia petons, s’abraçava, cantava, es pessigava, plorava molt, vam plorar molts, ballava, va ser una expressió d’alegria espectacular, commovedora.

 

Notícies relacionades

L' (altra) anella olímpica: embús en el ciment del 92

Sota l'embruix del 'dream team'

–¿Quantes ciutats l’han vingut a buscar per organitzar la seva candidatura o els seus Jocs?

–Totes, absolutament totes. Per Barcelona hi passen totes les ciutats candidates i totes les que guanyen l’organització d’uns Jocs. Els ensenyem documentació, els preparem entrevistes amb tothom, els mostrem el que vam fer i com ho vam fer, per descomptat. Al principi ens els enviava Samaranch, ara venen soles. Quedi’s amb la idea que no hi ha hagut ni hi haurà uns Jocs Olímpics com els de Barcelona. L’ombra de l’èxit de Barcelona-92 és immensa, eterna.