Mariscal: "S'ha de fer Barcelona més humana"

Un quart de segle després de dir-li adeu a Cobi quan el dibuix pujava al cel en aquell gran vaixell de paper que va sobrevolar l’Estadi Olímpic en la clausura dels Jocs, el seu creador, Javier Mariscal (València, 1950), tot i que diu que s’estima més encarar el futur  –«No visc mirant pel retrovisor. Al meu currículum poso que el 2050 tindré 100 anys i el 2100, 150»–, no pot evitar que se li il·luminin els ulls al recordar aquella Barcelona del 92 i, sobretot, «la figura clau» de l’alcalde Pasqual Maragall. 

Després de dibuixar, a petició del nostre fotògraf, la icònica mascota a la porta del seu estudi, a l’ecosistema creatiu de Palo Alto, al Poblenou, el dissenyador s’asseu sota l’ombra d’un gran arbre pròxim per conversar un parell d’hores del que és diví i del que és humà. Mentrestant, a dins, en una paret llueix el cartell de la Mercè (encàrrec de l’alcaldessa Ada Colau, que es va presentar dilluns); al damunt de la taula descansen diverses pàgines del còmic que publicarà per Sant Jordi (sobre l’origen de l’univers i el miracle de la vida en el Big Bang, a Anagrama), i per un passadís apareix un discret Fernando Trueba, amb qui va engendrar Chico & Rita (un Goya i nominada a l’Oscar) i amb qui prepara una nova pel·lícula d’animació sobre el músic brasiler Tenório Jr., assassinat durant la dictadura argentina. 

«És millor organitzar els Jocs que organitzar la guerra de l’Iraq, ¿no? Jo estava molt d’acord a fer els Jocs com a excusa per arreglar Barcelona. Amb això de veure si l’americà li treu dos segons al rus, els reuneixes a tots i muntem una festa i amics per sempre –somriu–. Mira que jo soc apàtrida, però hi ha alguna cosa aquí que et marca. Vázquez Montalbán ho va explicar molt bé: Barcelona és una ciutat del nord en un país del sud. O sigui, que arribes a Catalunya i veus que la gent són ben organitzats com els alemanys, la feina ben feta, ¡quin gust! Però a més a més també hi ha la conya, l’‘anem a prendre una cerveseta’, el pa amb tomàquet... Aquí es viu el carrer». 

Mariscal va arribar a la Barcelona underground dels 70, que va compartir amb amics com Nazario i Ocaña, i el 1988 li va tocar la loteria quan va engendrar Cobi. «Es va convocar un concurs i em semblava molt mal educat no presentar-m’hi. Però pensava: ‘hi ha el Peret i més gent i segur que surt una mascota que estigui bé’. Hi vaig presentar tres dibuixos, una gamba, un punki i una mena de Petra (la mascota dels Paralímpics) primitiva. Però no els en va agradar cap i ens van dir que hi havia un alcalde del Pirineu que suggeria un gos d’atura, que era ‘una cosa molt catalana’», recorda abans d’anar a buscar un llibre d’esbossos. «Havia de ser un gos que caminés, que pogués anar en bici..., amb certa forma humana... De seguida vaig veure que havia d’anar a la perruqueria [assenyala un pre-Cobi pelut]. També vaig provar la línia Milú [com el gos del Tintín] però semblava que tremolava de fred... Fins que li vaig deixar tres cabells i vaig veure que havia de ser un dibuix molt senzill i fàcil de reconèixer. Que no havia de ser un gran atleta sinó algú que fa esport com tu i com jo, algú normal».     

«MANA EL QUE MÉS EN SAP»

I trencador. I en aquest moment és quan entra Maragall. «Era únic, no havia ningú com ell. Era molt professional i sabia treballar molt bé, fer equips. I tenia una llei, mana el que més en sap de cada tema, no el que ha passat tota la vida al partit. I s’arriscava mirant sempre d’innovar: hem d’inventar, reinventar, refundar, capgirar les situacions, miar què es pot millorar i intentar arribar a consensos. Tenia un horitzó, mirava 10 o 15 anys més endavant. I tenia una curiositat bestial. Això també era molt Maragall». De qui no guarda tan bon record Mariscal és del llavors president Jordi Pujol. «La Generalitat posava pals a les rodes. Teníem una ciutat que somiava, amb un punt sofisticat i internacional, que era un laboratori d’idees, que és la base de Barcelona, i venia ell i tots a ballar sardanes i amb la boina posada». 

Avui, veient els casos de corrupció, vol recalcar que «en milions i milions de metres quadrats de totxos que es van moure no han enganxat mai ni una pesseta; ¡i mira que han investigat! [Josep Miquel] Abad [conseller delegat del COOB-92] em va dir que aquí no consentirien que hi hagués xoriços».  

Amb la crisi econòmica els encàrrecs van desaparèixer i Mariscal es va arruïnar. El 2014 va haver de reduir el seu equip de 40 a 5 persones i va caure en una depressió. Però va tornar a aixecar-se. «Sempre per endavant, la vida és molt curta i hem d’intentar passar-nos-ho bé». Afegeix que viu «buscant la bellesa» i valorant «la intel·ligència i l’estètica». Li agrada avisar que va néixer «molt espatllat» i que és «molt dislèxic». D’aquí li ve, pensa, «tenir sempre un punt d’autocrítica». Dedica temps als seus fills, els seus nets i la seva nòvia. Defuig les festes. «M’estimo més estar sol. Busco el silenci, el necessito. Hi ha massa soroll», lamenta qui fuig de les notícies; no mira la tele ni escolta la ràdio i només llegeix articles de diaris perquè no li interessa «el casament de Ronaldo o el que ha dit Puigdemont o l’altre». «I no necessito ser de cap equip. No necessito ser català o valencià o del Barça o dels dibuixants d’esquerres o els comiquers. No sé el que soc».

No eludeix parlar sobre la independència. «És una partida de pòquer. S’està fent de forma molt potinera, no hi ha informació, no se sap què passarà. A mi em pot canviar la vida i m’agradaria saber com afectaria el meu barri, la meva família, la meva cartera... No és el mateix estar fora que dins de la Unió Europea. Em sembla bé plantejar la independència, canviar a una república. Estaria molt bé». I deixa anar una anècdota. «Una vegada li vaig dir a Felip, quan era príncep: ‘¿Per què no et presentes a president de la república? Jo et votaria. Ets molt professional, saps idiomes, diplomàcia, estàs molt preparat... Series un bon president’. I em va respondre: ‘¡Ui, quines coses que dius!’». 

Afirma que té amics «que són independentistes per fotre Rajoy o per dir: ‘jo no em sento espanyol’». Segons Mariscal, «s’ha d’explicar bé què significaria la independència, discutir-ho, veure els pros i els contres i saber enamorar la gent amb el teu projecte en lloc d’enfrontar-te amb el que no hi creu». No entén «la inflexibilitat, la posició tan talibana de Madrid i la no resposta de Rajoy, un president que ha guanyat dues eleccions amb campanyes que poden haver sigut finançades amb diners robats a l’Estat». No desitja, doncs, que es faci «un Estat petitó per robar millor».        

POLÍTIQUES AMB ESPERIT OLÍMPIC  

Notícies relacionades

Colau confia el pregó de la Mercè a la filòsofa Marina Garcés

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

«Per què no busquem projectes de consens per fer la vida millor, que ens unifiquin i en els quals tothom col·labori, com als Jocs?», es pregunta. I dona un exemple: «Un projecte que ens porti a emissions zero a tot Catalunya d’aquí al 2020 o el 2050?». I dona idees per invertir el que se li emporta Hisenda («en lloc que s’ho emportin el fill de Pujol o Bárcenas»): «Ajudar en la investigació, l’energia solar, crear llocs de treball en indústries de reciclatge i de residus, un transport públic amable i que funcioni bé a l’àrea metropolitana per evitar el cotxe, que és insolidari i individualista i causa més càncer que el tabac. ¿Com és que encara discuteixen el tramvia?». I estén la proposta a Colau per a Barcelona, que creu que va pel bon camí creant més vivenda social i carrils bici. «Ja em deia Maragall que això de la bici funcionaria», evoca qui circula sobre dues rodes.  

UNA BARCELONA MÉS HUMANA

¿Com veu el futur de Barcelona? «La ciutat sempre ha sigut líder en moltes coses i així ha de seguir. És una olla que bull. El futur és ser un laboratori d’idees, és investigació, és reinventar-se, evolucionar. És educació, que gent de tot el mon hi vulgui venir a fer un màster». Encara que també alerta de «la plaga del turisme». «S’ha de saber gestionar, regular-lo i controlar-lo. L’ajuntament està fent un esforç perquè dels barris amb molta càrrega turística, com la Barceloneta, no se’n vagi la gent que hi ha viscut tota la vida perquè no poden pagar uns lloguers impossibles». Però sobretot, acaba dient, «s’ha de fer Barcelona més humana».