Barcelona dona la mà als altres Jocs

A més d’organitzar els «millors Jocs Olímpics de la història», segons paraules de Juan Antonio Samaranch en la clausura del 9 d’agost, la Barcelona del 92 va tenir la virtut de rellançar uns Jocs que des d’aleshores se celebrarien sempre en paral·lel amb el gran esdeveniment mundial. Es tracta dels Jocs Paralímpics, que del 3 al 14 de setembre de 1992 es van celebrar a la capital catalana amb la mateixa dedicació, dignitat i equip organitzatiu que s’havien dedicat a penes un mes abans al seu germà gran.

Es tractava de la novena edició dels Jocs Paralímpics (nascuts a Roma el 1960), però va ser la primera en què l’organització va anar a càrrec del mateix equip. El COOB va destinar un pressupost de 9.500 milions de pessetes (el 40% aportació de la Fundació ONCE) per al festival dels esportistes paralímpics, la cita quadriennal de persones amb discapacitats físiques o sensorials que s’agrupen en quatre grans col·lectius: cecs i deficients visuals, paraplègics i tetraplègics, paràlisi cerebral, i amputats.

L’esquema va ser el mateix dels Jocs d’un mes i mig abans. Els 3.020 atletes de 82 països es van allotjar a la Vila Olímpica del Poblenou, davant del mar, disposats a participar en els 15 esports del programa, dels quals només dos eren concebuts pròpiament com a paralímpics: boccia i goalball. Els altres 13 (atletisme, bàsquet, ciclisme, esgrima, futbol 7, halterofília, judo, natació, tennis, tennis de taula, tir amb arc, tir olímpic i voleibol), amb les seves adaptacions, eren els mateixos del programa olímpic, com eren les mateixes les principals instal·lacions utilitzades, amb les de l’Anella Olímpica al capdavant: Estadi Olímpic, Palau Sant Jordi i Piscines Picornell.

INAUGURACIÓ BRILLANT

El recorregut de la torxa durant quatre dies i 200 quilòmetres per 30 poblacions catalanes, més els 10 districtes de Barcelona, va preludiar una brillant cerimònia inaugural de tres hores en les quals 60.000 persones, armades amb enormes mans blanques per animar, van omplir l’estadi de Montjuïc. Antonio Rebollo va repetir amb èxit l’encesa del peveter amb una fletxa cremant i la mascota paralímpica, Petra (una simpàtica noia sense braços), va baixar des del rellotge de la Puerta de Marató a cavall de la moto trialera de Gabino Renales, en un dels moments més emotius de la inauguració.

Tampoc hi van faltar, juntament amb   la desfilada de tots els atletes, les actuacions de Montserrat Caballé i Joan Manuel Serrat. «Tots som minusvàlids d’alguna manera», va recordar en el seu parlament l’alcalde Pasqual Maragall, acompanyat a la llotja per Samaranch, Jordi Pujol i la reina Sofia, presidenta d’honor dels Jocs Paralímpics.

L’entusiasta participació del públic va ser el preludi de gairebé dues setmanes d’uns grans Jocs, si bé en els primers dies l’assistència a les competicions no va ser tan alta com era desitjable. El magnífic paper dels esportistes espanyols va anar animant l’assistència i els Paralímpics van acabar amb grans celebracions, amb la consagració d’alguns noms que van viure el seu moment de glòria. Espanya venia d’aconseguir 43 medalles (18 d’or, 13 de plata i 12 de bronze) als Jocs Paralímpics anteriors, els de Seül-88. A Barcelona, aquella xifra la va assolir només amb la natació, mentre que l’atletisme, esport rei de qualsevol Jocs, va arribar a les 48 medalles. En total, la nombrosa delegació amfitriona, amb 299 esportistes, va guanyar 107 medalles (34 d’or, 31 de plata i 42 de bronze), cosa que la va situar en el quart lloc del medaller, només darrere dels EUA, Alemanya i la Gran Bretanya. Un èxit esportiu que va acompanyar l’organitzatiu, com havia succeït també als Jocs Olímpics d’un mes i mig abans.

RÈCORDS I DESENCERT FINAL

En els 12 dies de competició es van establir 279 nous rècords del món (119 en natació) en les 489 proves del programa, i es va aconseguir un altre rècord, el d’assistents presencials, amb gairebé 2,3 milions d’espectadors. Uns 1.000 periodistes i 35 canals de televisió i ràdio es van encarregar de distribuir la informació pel món. Però els Paralímpics no són només xifres, sinó sobretot sentiments, en un col·lectiu especial en el qual l’esport suposa sobretot una ajuda inestimable en la rehabilitació mèdica i social de persones amb discapacitats. Barcelona-92 va tenir, en aquest sentit, la seva reina i el seu rei, sorgits de la delegació espanyola.

Purificación Santamarta, una venedora de cupons de l’ONCE de Burgos que se solia moure amb un gos guia per la ceguesa, es va guanyar el cor del públic pel seu coratge. En els seus cinquens Jocs, va guanyar quatre medalles d’or en totes les distàncies des dels 100 fins als 800 metres, amb l’ajuda d’un atleta guia que li cridava les consignes per fer-se sentir per damunt del bullici de la gent.

Notícies relacionades

Sota l'embruix del 'dream team'

El gran salt endavant

El rei va ser Javier Conde, un bilbaí amb discapacitat en un braç que també es va penjar quatre ors, en 800, 5.000 i 10.000 metres, i la marató. Després, Conde ha prosseguit amb la seva brillant carrera disputant maratons a totes les ciutats del món que han acollit uns Jocs Paralímpics.

Després de 12 dies de gestes i històries similars, Barcelona va tancar el seu cicle de Jocs amb una de les poques taques aquell estiu màgic del 92. La cerimònia de clausura, menys treballada que les tres anteriors, es va veure esquitxada d’esbroncades i protestes del públic per un llarguíssim quadro flamenc del Farruco i el seu grup, que va trencar el ritme de la festa final. Los Manolos van remuntar amb el seu 'Amics per sempre'.