Los Manolos: "¡No vam tocar 'Amics per sempre' en la clausura dels Jocs!"

Los Manolos tornen a pujar a l¿escenari 25 anys després de la seva actuació més cèlebre, en la clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquesta vegada, sense atletes i amb la sensació que la cançó 'Amics per sempre' tenia un punt premonitori. Un tema que, malgrat el pensament col·lectiu instaurat ells mateixos tenen dubtes, no van tocar als Jocs. «¡Que no!». De fet, durant aquells dies la van versionar i la van estrenar als Paralímpics. Ara, tornen a estar junts després de separar-se per discrepàncies entre ells. En boca de Peret posen la frase: «En la rumba no hi ha escaleta». Doncs en aquesta entrevista s¿intentarà seguir amb sis Manolos. Són les nostàlgiques veus de Joan Herrero, Rogeli Herrero, Ramón Grau, Andreu Hernández, Toni Pelegrín i José Luis Muñoz a ritme de ventilador.

 

 

­¿Què queda d¿aquella actuació en la clausura dels Jocs?  Joan Herrero: 

Queden els vestits, els instruments i la pesseta d¿or que ens van donar per participar en els Jocs. I mira, després de 25 anys es pot dir, van ser tan rates que ens en van donar una per a tots en lloc de donar-nos-en una per a cada un. Posa: Los Manolos reivindiquen una pesseta d¿or per a cada un.

Rogeli Herrero: Alguns pantalons van millor que d¿altres, això sí. Hi ha camises que encara aprofitem per als bolos. 

¿No han tornat a passar pel sastre? 

R. H.:No. Anàvem a la sastreria Amat, a la plaça del Padró, però va tancar. Va ser un desastre. Aquell look era una mica complicat. La rumba és elegància i sempre hem buscat anar amb roba elegant. 

I els records, ¿encara es mantenen?   Tots: Sí, sí...I els records, ¿encara es mantenen?   

Tots:

Andreu Hernández: Home... L¿altre dia vam anar a gravar a l¿Estadi Olímpic per a un programa i em vaig adonar que no me¿n recordo de res. En tinc un record vague.

R. H.: ¿No te¿n recordes d¿estar al camerino amb Los Amaya amb un whisky de 15 anys?

Toni Pelegrín: Toni Pelegrín:¡Jo, sí! I també recordo que vam trigar molt a sortir.

¿Com van viure el moment 'Atletes, baixin de l¿escenari'? 

T. P.: Amb una mica d¿angoixa. Havíem estat molt temps preparant-ho tot i que, en aquell moment, se¿n vagi tot a fer punyetes... Però es va anar arreglant i ho vam salvar. Ha quedat com una cosa maca, una explosió d¿alegria.

A. H.: Hauria pogut ser tràgic. L¿escenari va cedir uns quants metres.

José Luis Muñoz: Jo no em vaig adonar de res...

R. H.: Peret va reconduir la situació i va dir: «¡Nois, tots amunt, a la grada!».

Ramón Grau: Per megafonia van dir: «¡Atletes, a ballar!». Van veure l¿escenari i van pensar que era una pista de ball... 

¿Recorden algun atleta en especial dels que van pujar a l¿escenari? 

R. H.:Javi (Xavi Calero) sempre explica que va veure el nedador espanyol López-Zubero enganxat a una ampolla de whisky amb una merda de collons.

¿Què van fer quan es va acabar la festa a l¿estadi? 

J. H.: Anar a Gijón, teníem un bolo allà. Molt trist. Va ser acabar, canviar-se i agafar l¿autocar cap a allà. ¡Mira si va ser divertit!

A. H.: Amb la festa que hi havia a Barcelona i nosaltres en un autocar... ¡Ens vam perdre tota la festa de després! I, a sobre, ens va posar a parir tota la premsa de Gijón perquè vam arribar tard a la roda de premsa que teníem al migdia. ¡Era físicament impossible que arribéssim!

Perquè quedi clar... ¿Van tocar 'Amics per sempre' en la clausura dels Jocs? 

Tots:¡No la vam tocar!

J. L. M.: J. L. M.:Jo estava convençut que l¿havíem tocat...

R. G.: Jo estic per dir que la vam fer i ja està...

A. H.: A. H.:La cançó es va estrenar en la clausura dels Paralímpics.

R. H.: R. H.:Sí. Després d¿escoltar l¿'Amics per sempre' de Josep Carreras i Sarah Brightman vam pensar que podria entrar en rumba. Vam veure que ens ho passàvem bé i vam fer la versió. La vam crear en el temps que hi va haver entre els Jocs i els Paralímpics.De fet, la versió va néixer als JJOO.

 

 

¿Quién decideix tancar els Jocs amb rumba catalana? 

R. H.: Va ser l¿equip de Maragall. A un costat de la plaça de Sant Jaume s¿apostava pel rock català i, a l¿altre, per la rumba.

J. H.: Van apostar per la música popular de Barcelona, que és la rumba catalana.

J. L. M.: J. L. M.:Ara sembla molt evident, però era molt arriscat, com fer el Cobi.

¿Creuen que ara s¿apostaria per la rumba? 

T. P.: Ara el moviment musical que està més fort és el mestís.

A. H.: En aquell moment la rumba no estava gens forta... El que estava fort era el rock català. Si el comitè organitzador hagués estat controlat per la Generalitat, haurien actuat Sau i Sopa de Cabra.

¿Va ser el moment de màxima esplendor del gènere?

R. H.:La rumba sempre ha estat a l¿UCI, és el malalt que mai es mor. Sempre té pujades i baixades. La gent més jove va fer seva la rumba, de manera ortodoxa, a la seva manera.

J. L. M.: J. L. M.:Això és del que més orgullós em sento. La rumba estava molt desprestigiada per la gent jove. 

J. H.: A la rumba sempre li ha tocat pagar els plats trencats per part de les discogràfiques. T¿enterren durant 5-6 anys amb el mantra que «ja no està de moda» o «és molt d¿estiu".

 

 

¿Com s¿ha gestat el seu retorn? 

J. H.: Vam tornar perquè La Marató de TV-3 ens va proposar fer un tema per al disc benèfic. Vam veure que hi havia bon rotllo i vam decidir provar. És veritat que fa 25 anys dels Jocs però no és una idea preconcebuda.

A. H.: Ara ens acusaran d¿aprofitar l¿aniversari, igual que el 92 ens van acusar de ser un muntatge de la discogràfica.

Notícies relacionades

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Multimèdia: ELS 92 DEL 92

R. H.: R. H.:Tenim moltes ganes de tocar i passar-nos-ho bé. No hi ha pressió.

A. H.: Crec que això ens ho devíem. No vam acabar malament, simplement, no vam acabar.