¡Quin mes el d'aquell any!

El 1992, quan Bar-celona i Espanya alhora celebraven els primers Jocs Olímpics de la seva història, Bòsnia, a uns 2.000 quilòmetres, feia tres mesos que estava sumida en una guerra que es prolongaria fins al 1995. La Fura dels Baus, en el seu històric muntatge de la cerimònia inaugural, va introduir la figura d’un home ensangonat que es dreçava alçat per uns mariners. Era una abraçada a Sarajevo, però el gest, en plena escenificació de la lluita d’un vaixell per creuar el Mediterrani fins a fundar Barcelona, va passar inadvertit per a la majoria.

«Vam intentar traslladar els monstres mitològics a l’actualitat: la sida, la guerra... No volíem oblidar-nos que en aquest Mediterrani hi havia un conflicte bèl·lic», explica Àlex Ollé, director de la companyia teatral. Cristina Maragall, arquitecta i filla de Pasqual Maragall, certifica que Bòsnia va estar aquell estiu present al cor de Barcelona. «La guerra dels Balcans va ser per al meu pare una frustració en aquell moment de promesa. Barcelona s’estava projectant al món però, al mateix temps, tenia una guerra en marxa a pocs quilòmetres. En va estar molt pendent», assegura la també portaveu de la Fundació Pasqual Maragall de lluita contra l’Alzheimer.

IL·LUSIONS UNIFICADES

Els Jocs Olímpics van ser un «esdeveniment transcendental» en la història de La Fura dels Baus. A partir d’allà, diu Àlex Ollé, la companyia es va fer coneguda «arreu del món». I se li van obrir noves oportunitats: avui i gràcies a aquells Jocs, un alt percentatge del treball de la cèlebre companyia són les òperes. «Va ser un somni col·lectiu –diu el director–. Poques vegades passa que una cosa unifiqui les il·lusions d’una ciutat. Queda per a la història».

Van ser moltes i molt intenses les emocions viscudes durant aquell mes del 1992. La ciutat, en certa mesura, s’estrenava. «El més important va ser la seva obertura al mar. A casa dels meus pares es guarda el primer cargol de la via de tren que van treure a la Barceloneta», prossegueix Cristina Maragall. Ella recorda com, a partir del tercer dia, donat que tot funcionava perfectament, l’alcalde es va dedicar a disfrutar dels Jocs. «I també me’n recordo del disgust el dia que es va inaugurar l’Estadi Olímpic, el 1989. Va ser molt dur per a ell perquè s’estava treballant moltíssim i va tenir moltes crítiques».

UNS JOCS DE REFERÈNCIA

Una de les moltes imatges dels Jocs que van passar a la posteritat és la d’Antonio Rebollo, arquer paralímpic, llançant la fletxa que va encendre el peveter en la cerimònia d’inauguració. «Va ser una cosa molt autòmata. Ho vam treballar molt però sabia que tot depenia del control mental», recorda i, entre rialles, afegeix: «Si hagués fallat, també m’hauria fet famós, però a bastonades». Rebollo creu que aquests Jocs ho van significar «tot» per a Barcelona i per a Espanya. «Barcelona va deixar de ser un poble i es va convertir en ciutat. Els seus Jocs segueixen sent un referent».

ÈXIT ESPORTIU

Per a Pere Miró, director adjunt d’Esports del Comitè Olímpic Organitzador Barcelona-92 i actual director general adjunt del COI, l’«èxit esportiu» va ser clau en els Jocs Olímpics. «Fins  a aquell any, Espanya havia guanyat molt poques medalles. Però el 92, vam triplicar medalles i en vam aconseguir més que mai en la nostra història». Segons Miró, tot i que l’organització sigui bona, si els esportistes no guanyen medalles, la sensació ciutadana és de «fracàs». Així va passar amb el Mundial de futbol del 82, quan  Espanya no va passar de quarts.

«Als Jocs sabíem que s’havien de guanyar medalles perquè la gent sentís l’èxit organitzatiu. Aquell any ens vam convertir en una potència esportiva de primera categoria», sentencia.

La judoka Míriam Blasco va guanyar una de les 13 medalles d’or. «No va ser el dia més feliç de la meva vida», reconeix. El seu entrenador, Sergio Cardell, havia mort en un accident de moto tres setmanes abans. «Sabia que havia de guanyar pel Sergio. Si ho feia, tothom sabria qui era ell». Blasco afegeix que, 25 anys després, encara recorda aquell dia amb «alegria i dolor».

 

L’alegria i la tristesa també es barregen en el record que Pep Guardiola, llavors amb 21 anys, guarda dels Jocs del 92, en què la selecció espanyola, on ell jugava, va obtenir l’or. «Va ser trist no poder estar a la Vila Olímpica. Érem a València, una subseu. Una cosa així només passa una vegada a la vida i no ho vam viure a casa», rememora Guardiola. La Quinta del Cobi, com es va anomenar la selecció en honor a la mascota de Barcelona-92, sols va jugar al Camp Nou la final. Va guanyar 3-2 a Polònia. Havia arribat a la Vila Olímpica la nit abans.Para Pere Miró, director adjunto de Deportes del Comité Organizador de Barcelona-92 y actual director general adjunto del COI, el "éxito deportivo" fue clave en los Juegos Olímpicos. "Hasta ese año, España había ganado muy pocas medallas. Pero en el 92, triplicamos medallas y conseguimos el mayor número de nuestra historia". Según Miró, aunque la organización sea buena, si los deportistas no ganan medallas, la sensación ciudadana es de "fracaso". Así ocurrió con el Mundial de fútbol del 82, en el que España no pasó de cuartos.

COBI I LES MEDALLES

Encara que Cobi avui és un emblema de la Barcelona del 92, no ho va ser en els inicis. «Molta gent pensava que fèiem el ridícul», diu el seu dissenyador, Javier Mariscal. Inicialment va ser concebut com un gos molt pelut i estava a quatre potes. «Però així no podia practicar esports». El Cobi definitiu va ser molt acceptat i va comptar amb la complicitat dels mitjans de comunicació. Segons el dissenyador, els Jocs van ser un «gran espot publicitari» per a Barcelona. «I Maragall va ser  crucial».

Enric Truñó, el llavors regidor responsable dels Jocs Olímpics, destaca sobretot l’«estil» d’aquells Jocs. «Van aconseguir un lideratge de la ciutat i personal de Pasqual Maragall, l’alcalde que sabia sumar, convocar, proposar, preguntar».

No ha aparegut mai ni un sol cas de corrupció relatiu a Barcelona-92. «Ens van investigar per tots costats, però no hi va haver ni l’actitud ni la voluntat. Si el gran projecte del segle XX va passar així, potser és que també podem ser així», reflexiona Truñó. «Va ser el projecte de la meva vida», insisteix. Els Jocs van suposar la recta final del primer ajuntament democràtic de Barcelona. «Érem els amfitrions del món», conclou emocionat.

Barcelona era una ciutat jove el 92 i aquesta és una sensació de molts dels seus protagonistes. L’exjugadora d’hoquei sobre herba Eli Maragall explica que va necessitar temps per assimilar-ho tot. Tenia 21 anys llavors i va ser l’autora del gol decisiu que va aconseguir l’or olímpic per a la selecció femenina. «El que vam fer va ser molt gran. No es va tornar a repetir en 25 anys», recalca. «Ningú sabia qui érem. I de sobte, la gent em va demanar autògrafs».

Notícies relacionades

Barcelona dona la mà als altres Jocs

L' (altra) anella olímpica: embús en el ciment del 92

La victòria de Fermín Cacho, l’atleta que va guanyar l’or en els 1.500 metres, és una de les més recordades. «El gran nivell de l’esport és fruit del que va començar el 92», comenta. «I si tothom se’n recorda 25 anys després, és que va ser realment important».

Aquell convit de 1992 es va clausurar el 9 d’agost. La rumba, per la qual va apostar l’equip de Maragall, va acomiadar la festa. «Ara sembla molt evident, però va ser molt arriscat, com fer el Cobi», apunta José Luis Muñoz, de Los Manolos. La suma de totes aquelles decisions poc convencionals configuren avui l’extraordinària estampa de Barcelona-92