Fermín Cacho: "En els meus somnis sempre guanyava jo"

Si hi va haver una medalla emblemàtica de les 22 que l’esport espanyol va conquistar als Jocs Olímpics de Barcelona que es van obrir avui fa exactament 25 anys, va ser la de Fermín Cacho. Era el penúltim dia, a l’Estadi Olímpic, davant el Rei, en una de les proves reines de l’atletisme (els 1.500 metres) i, a sobre, no sortia com un dels clars favorits. Però el corredor sorià, llavors de 23 anys, es va exhibir en les tres voltes i tres quarts a la pista i va entrar vencedor entre el deliri del públic, culminant amb la seva medalla d’or la millor actuació olímpica d’una delegació espanyola.

–Quins records, aquells.

–Sí. Per mi va ser el màxim, el triomf més gran de la meva carrera esportiva, encara que després en van arribar molts més, afortunadament. Però si tothom se’n recorda, no només jo, després de 25 anys, que són molts, és que va ser realment important.

–L’atletisme va aportar quatre medalles en aquells Jocs, mai s’havia vist…

–Sí, van ser 10 dies màgics a Montjuïc. Dani [Plaza] va destapar el pot de les essències amb el seu or en els 20 quilòmetres marxa. Antonio [Peñalver] arribava amb la setena o vuitena millor marca en el decatló, però va fer les 10 proves molt, molt bé. I Javier [García Chico] no donava mai res per perdut, i va saltar 5,75 metres en perxa el dia adequat. I jo vaig acabar primer sense ser dels grans favorits.

–La final de 1.500 va semblar més fàcil del que s’esperava.

–No s’ho pensi, no. Va ser una carrera rara, molt lenta. Havies d’estar molt atent perquè al final tothom podia córrer i et podia sorprendre. Havies d’estar molt atent a la gent, a com respirava, a com es movia. S’havia d’estudiar molt bé la carrera des de dins.

–I vostè portava una tàctica al cap, ¿veritat?

–Sí, però als 400 metres ja l’havia canviat. Vaig creure que seria una final més ràpida, a 3.34 minuts, més o menys, perquè en semifinals s’havia corregut a 3.33. L’algerià Morceli era el campió del món i l’home a batre, havia de donar el do de pit. Però va anar tota la carrera al meu darrere. Jo anava bastant tancat, però ell, encara més. Així que vaig pensar: «No sé com t’ho faràs per sortir d’aquí, perquè jo no et penso deixar passar».

–I quan faltaven uns metres, vostè va veure un forat i s’hi va colar…

–No em vaig posar nerviós. Sempre vaig estar aguantant a la corda i quan vaig veure l’espai, a falta de 220 metres, vaig dir: «Per aquí passo». Em vaig posar primer, i als 100 metres vaig tornar a canviar de ritme i vaig veure que ja els treia molt, així que pensava que n’havia de passar una de molt grossa perquè no quedés campió olímpic.

–Campió olímpic, ni més ni menys. Va ser el triomf d’una convicció, ¿no?

–Totalment. Si no vas amb aquest convenciment, no hi ha res a fer. Primer, el meu somni era participar en uns Jocs Olímpics; després, ser a la final; i, finalment, guanyar la final. Ho tenia molt clar. ho havia somiat, ho havia entrenat i estava totalment convençut. M’havia imaginat aquella final olímpica de 50 maneres diferents, però en els meus somnis, per casualitat, sempre guanyava jo.

–I a Montjuïc, es van succeir les anècdotes. L’abraçada del Rei a un atleta suat, trencant el protocol, els dos petons de la Reina, l’abraçada amb els seus pares, la bandera descolorida que la seva mare guardava des que vostè va néixer, 23 anys abans a Ágreda… ¿Però hi ha alguna anècdota que vostè s’hagi guardat fins ara i que ens vulgui explicar?

–Una de les coses que m’ha quedat per sempre és que quan estava al podi, sentint l’himne espanyol, pensava en el dia que em vaig assabentar que Barcelona seria seu olímpica el 92. Era l’octubre del 1986, sortia de l’institut, i a les dues i 10 minuts de la tarda em van dir que aquells Jocs del 1992 es farien a Barcelona. El meu primer pensament va ser: «¡Hòstia, els Jocs a Barcelona! Jo hi vull ser».

–No està malament aquesta convicció per a un noi de 17 anys.

–Jo ja corria a un bon nivell en aquell temps, era campió d’Espanya júnior de 1.500. Però aleshores només vaig pensar a ser a Barcelona. L’ambició va créixer amb el temps, i me’n recordo que el 1991 vaig guanyar el campionat d’Espanya a Montjuïc amb 3.34.52, i ja al podi, amb la medalla, pensava: «Em queda un any per tornar a ser aquí, a dalt de tot». Llavors sí, llavors ja vaig tenir la convicció que seria campió olímpic. El 1991 vaig ser al Mundial de Tòquio, i dels quatre que em van guanyar, descartava que tornessin a estar al davant meu dos alemanys (Herold i Fuhlbrügge) que em van superar per un error tàctic meu, i només quedaven Morceli i un kenyà, Kirochi.

–I a Barcelona, els nervis no el van trair, ¿veritat? Potser estava massa tranquil i tot…

–Era com un estudiant que arriba a les oposicions ben preparat. No has d’estar nerviós perquè saps que has estudiat per fer-ho bé. A mi em va passar el mateix. En una eliminatòria a les onze del matí, em vaig quedar adormit a la grada a les nou. La migdiada diària no me la treia ningú. I el dia de la final em van haver d’avisar a l’habitació. Estava segur del que havia treballat, no tenia per què posar-me nerviós.

–¿Què van significar els Jocs del 92 per a l’esport espanyol?

–Hi va haver un abans i un després, és clar. Espanya havia aconseguit 26 medalles en tots els Jocs anteriors i en va guanyar 22 només a Barcelona. Va servir perquè el país apostés realment per l’esport i que veiessin que, quan als esportistes se’ls ajuda, les seves ganes de fer-ho bé els porten molt amunt.

–¿S’ha mantingut aquell esperit?

–Sí, el gran nivell actual de l’esport espanyol és fruit del que va començar a Barcelona-92. Però, això sí, seguim tenint una assignatura pendent, que és la reinserció en el món normal dels esportistes que han dedicat 15 o 20 anys de la seva vida a donar èxits a l’esport espanyol i després no obtenen prou ajuda. Resulta que són vells per a l’esport però són joves per a la vida, no ho hem d’oblidar.

–¿A què es dedica actualment?

–Soc ambaixador d’una empresa de centres esportius, GoFit, amb 19 gimnasos a Espanya i un total de 250.000 abonats, que busca que tothom faci esport i evitar el sedentarisme. I visc a Andújar, amb cinc dones: la meva dona, Susana, i quatre nenes, Macarena [17 anys], Patricia [15], Paola [13] i la petita Daniella [4]. Sempre estan en majoria, però em respecten bastant [rialles].

Notícies relacionades

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Multimèdia: ELS 92 DEL 92

–¿I com veu Barcelona ara?

–La ciutat va aprofitar molt bé el llegat i l’èxit dels Jocs. El canvi en aquell 1992 va ser increïble, la ciutat va canviar de cara i es va obrir al mar. És l’exemple d’una ciutat que va aprofitar perfectament els Jocs Olímpics. En canvi, miri com està avui en dia Rio de Janeiro, feta una pena.