Jordi Pujol, el doble discurs

Si el doble discurs de Jordi Pujol va ser una de les claus del seu èxit en els 23 anys de president de la Generalitat, la carrera olímpica del 92 és el paradigma d’aquesta actitud. En el pla polític, com a governant, va recolzar una candidatura que contribuiria a projectar Catalunya en el món, però paral·lelament va activar els ressorts del moviment nacionalista per assegurar la ‘catalanització’ dels Jocs. Aquella tàctica, però, va estar a punt de descarrilar en ocasió dels incidents que van envoltar la inauguració de l’Estadi Olímpic.

La tarda del 8 de setembre del 1989 es van produir un cúmul de contratemps que van acabar en fiasco: l’injustificat retard en l’arribada del Rei, un fort xàfec que va posar en entredit l’acabat de les obres i el boicot actiu de la JNC –branca juvenil de CDC– i de la Crida. El president va intentar corregir aquella deriva amb la campanya ‘Freedom for Catalonia’, promoguda per Òmnium Cultural. «Pujol se serveix d’una vella tàctica que sempre li ha donat resultats: genera una polèmica [...] i després acota el territori», resumeix José Antich al seu llibre ‘El virrei’.

En efecte, Jordi Pujol Ferrusola, primogènit del president, i Marc Prenafeta, fill gran de l’exsecretari general de Presidència, estaven en el centre d’operacions, en què figuraven també, entre d’altres, Joaquim Forn i Oriol Puig. Sis dels set fills de Pujol van rebre a la Cerdanya, el 17 de juny del 1992, la torxa olímpica, amb una pancarta de ‘Freedom for Catalonia’ pel mig. Dies després, el 23 de juny, va resumir davant la seva gent allò que no es podia fer en la cerimònia inaugural del 25 de juliol: «Ni xiular ni esbroncar himnes, banderes o institucions. No fer actes violents. Evitar provocacions a les forces d’ordre. No interferir en els actes dels Jocs». Els estudis de l’arqueologia del procés s’han de remuntar al nucli promotor del ‘Freedom’.

Notícies relacionades

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Multimèdia: ELS 92 DEL 92

Pujol se sentia poc reconegut: no només intentava evitar que es reproduïssin els incidents del 1989, sinó que recolzava activament la candidatura. Esgrimia el seu full de serveis a l’estabilitat espanyola. Així, en ocasió del Dia de les Forces Armades que es va celebrar a Barcelona després del 23-F del 1981, s’havia desmarcat de l’independentisme en una entrevista a ‘Reconquista’: «Catalunya ha contribuït a aquest procés [la formació d’Espanya] amb la seva identitat pròpia de llengua i cultura, amb un bagatge històric que l’enllaça amb la resta dels pobles d’Espanya i amb la seva renovada i ferma decisió política, però també afectiva i sentimental, de treballar i conviure agermanada amb ells».

L’obsessió de Pujol es focalitzava en l’alcalde Maragall i el ministre Serra. Tots dos mantenien una relació directa amb Miquel Roca, llavors secretari general de CDC, que es remuntava a la seva militància conjunta en el FOC. El 1987, en un incident protocol·lari amb Narcís Serra al Palau de la Generalitat, esmentat per Josep M. Bricall en un article a la revista ‘Política&prosa’, Manuel Ortínez, exconseller de Tarradellas, va pronunciar una frase premonitòria: «Volen fer un Estat independent i l’han convertit en una província mal educada».