ELS 92 DEL 92

Martin López Zubero, l’heroi que va emergir de les Picornell

JOAN CORTADELLAS

Amb prou feines hi ha notícies de Martin López Zubero (Jacksonville, 53 anys), un dels grans herois de la Barcelona del 92, integrant d’una de les sagues memorables de l’esport a Espanya. El seu germà David ja va fer història amb la primera medalla olímpica de la natació espanyola. La seva germana, la Julia, també va arribar a ser olímpica amb la selecció. Martín va ser el que va aconseguir el cim de l’Olimp, l’heroi que va emergir de les piscines Picornell per guanyar l’or en els 200 m esquena.

Cada vegada que se celebra algun aniversari o es rememoren les gestes, el seu nom sorgeix com de passada, perquè amb la mateixa discreció que va portar la seva carrera, Martín continua amb la seva vida a Jacksonville (Florida), ciutat on es va criar i segueix arrelat i treballa com a responsable de natació de l’Escola Episcopal.

La seva història seria inexplicable sense l’afany del seu pare, José Luis, que va néixer a Saragossa el 1931, va emigrar als EUA, on va estudiar Oftalmologia, es va casar i va tenir els seus tres fills. Allà va crear una fundació sanitària d’ajuda a països pobres, amb què va viatjar per tot el món, però sempre va mantenir l’afecció a la seva terra. Els López Zubero tornaven cada any a l’estiu a visitar la família. Va ser aquesta estima que el José Luis, ja mort, va aconseguir transmetre-li als fills, la que els va impulsar a competir per Espanya. Abans del seu gran dia, els mitjans nord-americans van voler que expliqués els seus sentiments. López Zubero va ser contundent. Va dir que se sentia espanyol, que a casa vivia com un espanyol i que estava orgullós de nedar davant el seu propi públic.

Notícies relacionades

Va ser a les piscines Picornell, davant 10.000 entregats espectadors, on Martín va aconseguir la seva gesta un 28 de juliol, després de protagonitzar una remuntada espectacular. «Tenia molta pressió», diu, «perquè arribava com a recordista de 200 m esquena i campió del món. Qualsevol cosa que no fos l’or hauria sigut un fracàs. Perdre no era una opció».

«Després de la carrera em van portar a conèixer la Reina i va ser un honor», va admetre; «però el meu millor record va ser just després de la cerimònia de medalles. Les tribunes estaven plenes a vessar i allà vaig poder veure-hi el meu pare. Sempre havia estat allà, recolzant-me. No hauria aconseguit l’or sense la seva ajuda. Aquell moment va ser inoblidable».

Temes:

Els 92 del 92 Jocs Olímpics Natació Jocs Barcelona-92

Inicia sessió 0 Comentaris

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Multimèdia: ELS 92 DEL 92