Theresa Zabell: una vida pel mar i per al mar | Olimpíades Barcelona 92

La vida de la Theresa sempre va estar lligada al mar. La primera vegada que va pujar a un creuer no tenia ni un any. Els seus pares van emigrar d’Anglaterra a les Canàries. I pocs anys després de Tenerife a Màlaga, on es va iniciar amb la vela. Zabell era una d’aquelles nenes que es van marcar objectius sense precedents. Ella va somiar anar a les olimpíades molt abans que la vela femenina entrés en la programació dels Jocs. Es va marcar aquest ambiciós repte quan tenia onze anys, un dels seus amics no es desenganxava de la televisió, i s’hi va unir. Des d’aquell moment va tenir clar el seu somni, tot i que en aquell temps ni la vela femenina era una disciplina olímpica ni ella la practicava.

Tenia catorze anys quan va pujar per primera vegada a un veler. Havien obert un club nàutic a Fuengirola, i el pare d’una de les seves amigues en formava part. A ella no li agradava gaire la idea de fer un curs de vela, però l’estiu d’una adolescent no li oferia gaires més activitats. I des d’aquell moment, va descobrir la seva veritable passió.

La primera vegada que va anar a un Mundial va ser el 1981. Va marxar a Holanda amb una tenda de campanya perquè no tenia diners per a res més. I el mateix va passar amb els següents campionats. Set anys després, la vela va entrar per primera vegada com a esport olímpic. Ella acabava de ser campiona d’Europa i estava convençuda que hi acudiria com a representant del país. Fins i tot s’havia traslladat a Barcelona per preparar-se els Jocs amb la seva companya, però la federació va apostar per una altra tripulació, i ella encara en desconeix els motius. Zabell, que confiava plenament en la seva participació, va deixar de navegar durant diversos mesos, fins que va trobar prou motivació per tornar a complir el seu somni i acudir a les olimpíades de la capital catalana. 

Notícies relacionades

Fermín Cacho: "En els meus somnis sempre guanyava jo"

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Actualment és l’única dona espanyola que ha aconseguit ser doble campiona olímpica. La primera va ser a Barcelona i la següent, el 1996 a Atlanta. Uns mesos després de guanyar la segona medalla d’or va prendre’s un any sabàtic que va acabar sent definitiu mesos després. Va néixer la seva primera filla, Olímpia. Aquelles dues medalles d’or li havien canviat la vida. I es va evidenciar un nou repte. Tornar al mar el que li havia ofert.

Des de petita, Zabell es va preocupar pel fet que es cuidava molt poc el mar. I quan va créixer, es va adonar que els culpables érem els humans. Amb aquest objectiu va crear l’associació Ecomar –fa 23 anys– en què es dedica a conscienciar les noves generacions. El lema és «Cuida els únics dos llocs dels quals no et podràs mudar mai, el cos i el planeta». A més, va tenir l’oportunitat de continuar lluitant per aquesta meta com a eurodiputada del PP, cosa que li va donar l’altaveu que necessitava per apostar per un canvi que encara no s’ha aconseguit i pel qual continua batallant 30 anys després.