Bohigas, la mà que va dibuixar la Barcelona olímpica

D’acord, els Jocs Olímpics del 1992 van ser, comparats amb algun dels precedents i, sobretot, amb els del 1996, els d’Atlanta, inoblidables. Però recordeu, ‘sic gloria transit mundi’, ‘el goig dels triomfs és efímer’. El que era imperible va venir després. Barcelona, apagat el peveter, es va descobrir a si mateixa, de sobte, com una ciutat no només desitjable, sinó una mica més difícil d’aconseguir. Va passar a ser una ciutat influent. La seva transformació va passar a ser acadèmicament estudiada. També premiada. Pot ser que res de tot això hagués pogut passar si el 1986, quan es va anunciar a Lausana el nom de la ciutat guanyadora, Barcelona no hagués tingut a la sala de màquines de l’urbanisme municipalel que potser va ser l’últim dels noucentistes catalans, Oriol Bohigas, un home instruït com a mínim en una desena d’arts i convençut que la sàvia acció política fa avançar les societats.

Bohigas, que durant la seva infantesa va conèixer com la Mancomunitat va invertir en ferrocarrils i en biblioteques, per esmentar només dos dels possibles exemples, havia iniciat ja, abans del 1986, una intensa tasca de reconstrucció de la ciutat heretada del franquisme, però la nominació olímpica li va obrir de bat a bat les finestres d’una transformació més profunda.

En ocasions, ja ancià, amb motiu de la publicació de les seves memòries, Bohigas es treia mèrits. Deia que l’important d’aquells anys va ser que Barcelona va tenir la sort de comptar amb dos alcaldes consecutius, Narcís Serra i Pasqual Maragall, amb qui es podien mantenir interessantíssimes converses sobre arquitectura, que no es conformarien amb oferir al món uns Jocs Olímpics televisivament perfectes, sinó que volien anar més enllà, transformar Barcelona.

Aquell èxit va ser compartit, cert, però no hauria sigut possible, probablement, sense aquest personatge absolutament atípic, arquitecte, editor, escriptor, polític..., del seu llapis va sortir la proposta de prolongar el continu urbà del peculiar teixit de l’Eixample fins a primera línia de mar, perquè la Vila Olímpica, en altres mans, potser hauria sigut gestada diferent, com ho va ser després el Fòrum, més una illa que una extensió de la ciutat.

Notícies relacionades

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Multimèdia: ELS 92 DEL 92

La Vila Olímpica és encara avui, en certa manera, una versió moderna de l’Eixample que per culpa de l’especulació no va poder ser abans realitat, amb els interiors oberts a la vida social i, això sí, una densitat de població molt menor que la del centre de la ciutat, una qüestió encara a debat si és un encert o un despropòsit.

Bohigas va ser, s’ha dit en moltes ocasions, el pare de la Barcelona moderna, no només per la transformació consumada a cavall dels anys 80 i 90 en aquesta ciutat en primera línia de mar, també en altres barris, que va pretendre monumentalitzar com si fossin el centre. El que va ser excepcional, en el seu cas, és que els Jocs Olímpics només són un capítol més en la seva trajectòria vital, de manera que el seu nom pot estar present en aquesta llista de 92 personatges crucials a la Barcelona del 1992 i, arribat el moment, en moltes altres llistes.