Joaquim Forn: «Em penedeixo de no haver desplegat el ‘Freedom for Catalonia’ en la inauguració»

-¿On estava durant els Jocs? ¿Era voluntari?

-No, però com que per a nosaltres, Acció Olímpica, sota el paraigua d’Òmnium, era important tenir voluntaris, vam fer entrar molta gent entre els voluntaris, un any abans. Gent disposada a fer algun tipus d’acció. Jo dirigia les diferents operacions: la flama olímpica, la participació en els actes. Sobretot en la prèvia...

-¿Què vol dir?

-Des de l’arribada de la flama olímpica a l’inici de les competicions.

-¿Quin era l’objectiu?

-Aprofitar l’impacte internacional dels Jocs per donar a conèixer Catalunya. Vam utilitzar el ‘Freedom for Catalonia’. Llavors hi havia el ‘Free Mandela’. Des de sis anys abans dels Jocs, el 1986 amb la inauguració de l’Estadi Olímpic, ens vam adonar de l’impacte mediàtic dels Jocs.

-¿Què recorda de la campanya?

-No érem anti Jocs. Combinàvem la voluntat que les coses sortissin bé, però va ser bonica la implicació de la gent. Recordo la gran mobilització, les ganes...

-Llavors l’independentisme no era majoritari...

-No, i ens vam anticipar en algunes coses, com el fet d’utilitzar aquest lema i en anglès, cosa que en part no va ser entesa. I la campanya va ser un èxit. Vam repartir molts metres de bandera catalana per tot Catalunya. Fins i tot vam enviar gent a Atenes amb el ‘Freedom’ a la sortida de la flama olímpica.

-¿Van negociar amb les forces de seguretat?

-No, vam fer el que consideràvem. Vam tenir problemes de seguiments i intimidacions. El penúltim dia dels Jocs van entrar a la seu d’Òmnium i es van emportar els ordinadors. Hi va haver detencions, però res important, comparat amb les detencions del jutge Garzón. Vam negociar amb l’ajuntament perquè hi hagués una especificitat. Es va aconseguir que als estadis es parlés també en català. I en l’acte inaugural va sonar ‘Els segadors’. Ara sembla poc però en aquell context van ser coses importants.

-¿Per què no van actuar en la inauguració?

-Ara vist amb perspectiva me’n penedeixo: teníem previst que en la inauguració, que hi havia grups de voluntaris a la pista, es posessin davant la tribuna amb una pancarta del ‘Freedom’. Ho vam parlar amb persones amb responsabilitats polítiques i ens van dir: «Feu el que vulgueu, però valoreu que això sigui ben entès. Fins ara el que heu fet s’ha acollit com una cosa simpàtica i positiva». I ara amb perspectiva crec que ens vam equivocar. Teníem la gent disposada a fer-ho. Hi havia mesures de seguretat però el tema dels voluntaris era un colador. Un d’ells era Josep Rull, preparat per fer el que fes falta.

-¿Quin record té dels Jocs?

-Vaig estar en la inauguració, la clausura, la final de bàsquet..., i destaco l’alegria i la il·lusió que es vivia en un projecte compartit no de les administracions ni de poders polítics. La gent se’l va fer seu. Això costa molt. I el desembre d’aquell any em vaig casar.

-En trenta anys han passat coses...

-Han passat coses, sí (riu). Quan vaig sortir de la presó vaig voler que ho féssim amb una de les pancartes del ‘Freedom’ del 92.

Notícies relacionades

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Multimèdia: ELS 92 DEL 92

-¿I Barcelona com a ciutat?

-Costarà molt tornar a implicar la gent en un projecte de ciutat com el que va ser els Jocs. Molta gent va canviar de mentalitat, a veure Barcelona de forma global, en gran. I en relació amb els Jocs d’ara, no en soc contrari, em sembla bé que decideixi la gent, però no se si perquè la ciutat avanci és necessari això. Hauríem de buscar altres fórmules. Aquest és el repte, ara.