Manuel Huerga: «En la clausura de Barcelona 92 vam viure un moment de pànic»

Va ser el director artístic de les cerimònies d’obertura i clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. ¿Quina era la consigna que tenia a l’hora de preparar-les?

Una de les grans consignes que tenia Pepo Sol, que va ser l’autèntic artífex de tot, és que havíem de fer una cerimònia que no s’assemblés a cap altra, trencar motllos. I, sobretot, que s’allunyés d’aquest aire marcial, de desfilada i d’espectacle paramilitar, que acostumaven a tenir les cerimònies olímpiques. Havíem de representar la ciutat, Catalunya, Espanya, però també hi havia d’haver un punts mediterrani i havíem de ser europeus. Aquests eren els ingredients amb què calia jugar.

¡I tant que van aconseguir diferenciar-se d’altres cerimònies! 

Barcelona va marcar un abans i un després. Totes les cerimònies que van venir darrere, d’alguna manera, van beure del canvi de rumb que va donar Barcelona. Per exemple: per fer el mar Mediterrani de La Fura dels Baus, se’ns va ocórrer cobrir l’estadi amb una tela blava. Uns anys més tard, Atenes va fer el mateix, però amb aigua de veritat, i a Pequín el van projectar. Aquest petit detall, que amb els anys ha anat millorant gràcies als avenços tècnics, va ser perquè nosaltres ens vam obsessionar que fos un espectacle diferent, molt visual i pensat per a la televisió. Gràcies a això, després les cerimònies es van prendre moltes més llibertats que les que s’havien pres fins aleshores.

¿Com va acabar dirigint les cerimònies? Perquè en principi aquesta responsabilitat estava destinada al cineasta Bigas Luna.

Va ser director una mica de retruc. Bigas Luna va proposar moltes idees imaginatives, però difícils de portar a terme. Va pensar a fer amb els voluntaris una immensa paella disfressant-los de granets d’arròs, o deixar anar un toro al mig de l’estadi perquè un colom es posés al seu cap. Aquestes idees van trobar molts inconvenients i al final va dir que se n’anava a rodar una pel·lícula, Jamón, jamón, que acabaria sent el primer film de Javier Bardem i Penélope Cruz junts. I com que jo era l’ajudant de Bigas em van posar a mi a dirigir, amb 33 anys. 

Quina responsabilitat sent tan jove.

Ens deien: «Atenció, que una cerimònia olímpica dona la nota del que vindrà després. Si és fantàstica, la resta dels Jocs aniran bé, però si no, la gent ni els veurà». Així que imagini’s la pressió. En definitiva m’ho vaig passar bé, deixant de banda algunes anècdotes, com que un mes abans de l’estrena van caure les anelles de l’escenari.

Quin contratemps. 

Sí. Una obra faraònica i cau. Per sort no van ferir ningú. Per a coses com aquestes no estàs preparat, són imprevistos. Però després vam tenir sort i vam poder fer la cerimònia que havíem imaginat.

¿Quants anys van necessitar perquè es forgessin les cerimònies d’obertura i de clausura?

Si comptem des del primer dia, segurament més de dos anys i mig. Perquè la meva filla va néixer el 1990 i això ja estava una mica en marxa. L’anècdota és que estàvem a l’hospital després del naixement i em va trucar Pepo Sol per preguntar-me què estava fent. Al dir-li que estava sense feina, em va dir que anés l’endemà a veure’l i ja em va fitxar per a l’equip, quan encara estaven en la fase de preparar el concurs. Després, durant el procés, van anar caient molts projectes perquè eren irrealitzables, cars o perquè a algú no li agradaven, i vam anar rectificant coses sobre la marxa.

¿Què era el que més el preocupava? ¿L’encesa del peveter? 

Ens van preocupar moltes coses, sobretot les que no pots preveure. Perquè, per exemple, a l’assaig general, el barco de La Fura dels Baus es va encallar i no avançava. ¡Qui et podia dir que passaria això, quan havia anat bé tantes vegades en els assajos previs! Si això et passa el dia de la cerimònia, quin fracàs. Hi ha una dita que diu que has de desitjar que en un assaig general et passin totes les coses dolentes, perquè si tot va perfecte, anirà malament el dia de l’estrena. I nosaltres vam confiar que aquesta dita fos certa. Tot i que hi havia punts sensibles i sí, un era l’encesa del peveter.

La imatge de l’arquer paralímpic Antonio Rebollo llançant la fletxa és icònica, però tenia els seus riscos. 

Pepo Sol deia: «Si no hi ha risc no hi ha emoció». ¿I quins riscos hi havia? Que la fletxa, en comptes d’anar al peveter, anés a un espectador. O que Rebollo no l’encertés, quan havíem assajat milions de vegades i sempre ho feia. O que no s’encengués el peveter. Era un punt molt sensible, però pensàvem que si sortia bé, ja teníem el 90% guanyat.

El mètode d’encesa del peveter era molt innovador.

Era innovador per senzill, perquè totes les cerimònies es compliquen la vida inventant coses i aquest mètode no podia ser més senzill. De tan senzill, feia por. Vam tenir sort, perquè també podíem haver fracassat amb això i ho hauríem pagat la resta de la nostra vida. 

Devien tenir un pla b. 

La funció de la fletxa era fer com de llumí i quan passés per sobre del peveter, el fogó s’encenia. El pla b era que si tant Rebollo l’encertava amb la fletxa com si no, el peveter s’encengués. Segurament s’hauria encès tot i que s’hagués desviat la fletxa. Has d’intentar assegurar que l’espectacle no falli, així que teníem uns plans b més o menys arregaldets. Però si ens posem molt friquis, hauríem d’haver cobert tota la gent que hi havia sota el peveter perquè la fletxa no anés a parar un turista. Podríem haver fet mil coses, però hauria sigut impossible. Així que havíem de confiar que Rebollo l’encertés.

El dia de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics hi havia previsió de pluja. Podria haver sigut un altre contratemps.

Aquell dia va començar plovent. Després es va arreglar, va fer un dia gris, bastant tapat, però no va ploure. Però recordo sortir de casa, entrar al cotxe i pensar: «¡Mare meva, que plou!» Però al final el temps es va comportar.

¿Què haurien fet si els hagués agafat el ruixat a meitat de la cerimònia?

Teníem diverses opcions, perquè hi ha diferents graus de pluja. Si queia un xim-xim no paràvem; si la pluja era forta però durava poc tampoc es parava; però si queia un ruixat i la gent començava a anar-se’n calia parar. Això sí, el superruixat no s’esperava. La previsió del temps la teníem un any abans i s’anava actualitzant dia a dia. Ens l’oferia fins i tot la NASA. Però fins al mateix dia no pots estar completament segur del que passarà. A més, ens deien que estadísticament el 25 de juliol era un dia en què no solia ploure. 

El dia de la cerimònia de cloenda, amb els Manolos en acció, també van tenir un imprevist quan van pujar els atletes a l’escenari.

Sí, hi havia Los Manolos i Peret escalfant l’ambient amb la rumba i l’Amics per sempre i els atletes van anar pujant espontàniament a l’escenari a ballar. Constantino Romero va haver de demanar-los que baixessin, perquè l’escenari no estava preparat per aguantar tantes persones a sobre i, a més, fent bots. Per sort van obeir i no va passar res. Perquè nosaltres vam viure un moment de pànic i ja vèiem els titulars parlant d’una desgràcia. Tot l’èxit i el prestigi que havíem consolidat en els 15 dies previs podria haver acabat en catàstrofe.

Notícies relacionades

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Multimèdia: ELS 92 DEL 92

Vostè va dirigir la cadena municipal de Barcelona, Betevé, pel·lícules com Salvador (Puig Antich) i sèries com Nit i dia. ¿Què està fent ara?

Després de Nit i dia vaig fer la sèrie sobre el Manchester City d’Amazon Prime i acabo de presentar amb Mediapro un documental sobre els 25 anys de la Fundació Cruyff.