Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

«Compartíem les mateixes emocions, ens vam mirar, vam somriure i ens vam posar a fer la volta... Les emocions eren més importants que les paraules», va explicar Tulu sobre com va néixer aquesta espontània celebració. Llavors era una jove de 20 anys nascuda en un llogarret que no parlava anglès. Avui ho entén, però prefereix expressar-se en el seu idioma i compta amb l’ajuda d’una traductora. «Va ser un dia extraordinari per a mi i per al meu país», ha recordat Meyer en al·lusió al fet que només nou mesos abans dels Jocs es va admetre la tornada de Sud-àfrica a l’olimpisme després de 32 anys d’absència.

El record de Mandela

Emoció, unitat africana i els valors de l’esport han sigut missatges que tant Tulu com Meyer han verbalitzat en un acte amb la solemnitat pròpia del record d’aquella nit del 7 d’agost del 1992. «Vaig donar el millor de jo mateixa. I aquesta volta 26 va donar tot el significat a la carrera, més que les 25 anteriors. Va ser una cosa inesperada l’impacte que va tenir. Com deia Nelson Mandela, l’esport té el poder per canviar el món», va apuntar Meyer, qui va recordar que Madiba, llavors president del Congrés Nacional Africà, va transmetre la seva «inspiració i energia» a tota la delegació sud-africana. Tulu, per la seva banda, va recordar la impactant emotivitat d’aquella nit. «Des d’aleshores, Elana no és només popular al seu país, també ho és a Etiòpia», ha emfatitzat.

L’etíop vestia aquest migdia el xandall oficial del seu país, la federació d’atletisme del qual avui presideix després d’una enorme carrera. Va ser la primera campiona olímpica africana negra i va repetir or en la mateixa prova a Sydney-2000. És a més cosina de les hemanas Dibaba, dos altres talents de l’atletisme etíop. Meyer va firmar un altre brillant historial i, per exemple, va arribar a tenir el 1999 la millor marca mundial de mitja marató. Ella lluïa una samarreta negra no menys simbòlica, amb la silueta d’Africa. «És un continent únic, diferent, que encara té molts reptes esportius per endavant», ha sentenciat.

Notícies relacionades

Multimèdia: ELS 92 DEL 92

Avui fa 30 anys, un 7 d’agost, l’hoquei femení feia esclatar la banca

La sud-africana dirigeix una acadèmia de formació esportiva i educativa per a joves atletes del seu país i és també ambaixadora de la marató de Ciutat del Cap, la seva ciutat. «Els millors corredors africans no han corregut mai una marató a l’Àfrica», ha recordat citant expressament Eliud Kipchoge, el fenomen kenyà. «Volem que Ciutat del Cap sigui en tres anys la setena ‘major’», ha dit sobre l’objectiu summament ambiciós d’incloure’s al circuit de les grans ciutats maratonianes. Sona a utòpic, però el record del que va succeir fa tres dècades juga al seu favor.

Després de les declaracions, va arribar el moment que potser més esperaven: la tornada a l’Estadi Olímpic. Han entrat per la porta de marató abraçades de forma espontània i han descendit al tartan, avui blau i no el de color terrós tradicional que elles van trepitjar, per plasmar davant els mitjans gràfics un retrobament que no només ha sigut per aquest 30 aniversari. Perquè en el cas de Tulu no havia tornat a Barcelona des d’aquella cita olímpica. Meyer ho ha fet aquesta vegada acompanyada del seu marit i els seus dos fills adolescents. I a la seva bossa de viatge portava un document que ha donat per al fons del Museu Olímpic: la bandera amb què va fer la volta d’honor a l’estadi al costat de Tulu. De fons blanc, amb els cèrcols olímpics i traços al·lusius al seu país d’origen. Un detall a l’altura del seu gest del 92.