Josep Maria Espinàs, la vida des d'una columna

El 23 de novembre de 2019 Josep Maria Espinàs va veure impresa la seva última columna, just 70 anys després de la publicació del seu primer article a 'El Correo Catalán', després de 43 anys de columnisme quotidià (primer a l''Avui' i els últims 20 anys, a EL PERIÓDICO). Aquesta retirada discreta dels papers i de la vida es va iniciar aquell dia i ha acabat aquest 5 de febrer de 2023, quan ha mort als 95 anys.

El primer adéu

2019, l'any en què va deixar d'escriure havia començat amb un cop gairebé definitu: la mort als 64 anys de la seva filla Olga, la més gran dels seus tres fills i destinatària d'El teu nom és Olga' (1986), una fita, en aquells anys, en la visibilització de les persones amb síndrome de Down.

Un advocat lletraferit

Nascut en una família "discretament burguesa", nét de metge, lletraferit precoç, llicenciat en Dret i advocat poc pledejador durant quatre anys, va aspirar a consolidar una carrera literària com novel·lista i va publicar entre 1953 i 1968 quatre llibres de relats i nou novel·les. Però no serà per les seves novel·les pel que serà recordat sinó per la seva condició d'"observador" de la realitat curiós, distantment. Reflexiu, mai dramàtic, gairebé sempre irònic.

De 'Destino' a 'Avui' i 'EL PERIÓDICO'

La seva relació com a membre júnior de la redacció de 'Destino', del braç del seu cunyat Néstor Luján, puntal de la revista, explica molt de la seva prolífica obra diversa: l'estil i els interessos dels Pla, Luján, Delibes o Sempronio suren sobre els els seus llibres dedicats als carrers de Barcelona, Cadaquès, les festes majors, figures com Josep Maria de Sagarra, els seus primers viatges a peu...

Setze Jutges i el 'Cant del Barça'

Membre dels Setze Jutges, Espinàs va gravar 11 àlbums, des d'adaptacions de Brassens fins a cançons infantils (i va compondre la lletra de l'himne del FC Barcelona amb Jaume Picas). " Si un periodista o crític literari tingués l'ocurrència de preguntar-me què és el més important que he escrit, no citaria les meves novel·les ni la sèrie de llibres de viatges a peu. La resposta seria aquesta: el 'Cant del Barça'. Cap dels meus lectors es posa dret per llegir un llibre escrit per mi, però poden arribar a 100.000 les persones que canten 'Tot el camp és un clam...'", reconeixia en un dels seus articles.

Entrevistas per a la historia

Va entrevistar a fons a desenes de personalitats, durant sis anys, als programes de Televisió de Catalunya 'Identitats' i 'Senyals'. Hi van compartir conversacions reposades, depositades avui a YouTube i a la web de Televisió de Catalunya, persontages com Salvador Espriu, Pere Calders, Moisès Broggi, Néstor Luján, Rosa Maria Sardà, Montserrat Roig, Mary Santpere, Oriol Bohigas, Baltasar Porcel...

Els viatges a peu

Mereixen un capítol a part els seus 20 llibres de viatges a peu i les quatre dècades de columnista en la premsa diària. Amb una primera trilogia de viatges al Pirineu de Lleida (1957), el Priorat (1962) i la Segarra (1972), després d'una llarga pausa Espinàs va sortir de nou als camins, primer de Catalunya, després dels altres països de llengua catalana i més tard altres punts d'Espanya, a partir de la fundació de l'editorial La Campana amb què des de llavors seria la seva sòcia i editora inseparable, Isabel Martí.

Van ser 17 viatges a peu, entre 1989 i 2009, que van portar a un dels molts equívocs sobre l'esquiu Espinàs, el de l'Espinàs excursionista. Era un caminant d'asfalt, i a Isabel Martí li va costar que deixés de destrossar sabates de ciutat. El paissatge que l'interessava era l'humà. "La gent associa Espinàs al catalanista i 'xiruquero'. Mentida podrida... mai he portat xiruques", replicava.

Columnista degà

El columnisme va ser per a Espinàs, des de l'inici de la seva columna 'A la vora de...' a l''Avui', el 1976, un hàbit i una necessitat, com respirar. "M'obliga a pensar", ens explicava al complir els seus primers 40 anys de columna diària. L'any 1999 la seva peça es va mudar, ara amb el nom de 'Petit observatori', recuperant l'epígraf de la seva vella peça a 'Destino', a EL PERIÓDICO. El gruix del seu treball com columnista va quedar recollit el 2013 en el volum 'Una vida articulada', el llibre pel qual voldria ser recordat.

L'Espinàs columnista

(en les seves pròpies paraules)

"La meva vida és l'observació"

"Tot em sorpren, tot m'interessa"

"Sóc poc partidari d'afirmacions rotundes, de definicions personals"

No em considero 'ista' de res; em costa molt ser 'antires'"

"Com totes les persones que creuen en els sentiments, sóc antisentimentalista"

"Sóc gens generalitzador, sóc més aviat particularitzador. Jo estic més per la concreció i el detall"

Memòries fragmentades

El 1992, en complir els 65 anys, va obrir una nova branca a la seva torrencial bibliografia, una sèrie de textos autobiogràfics que sumen una mena de biografia fragmentada: 'Inventari de jubilacions' (1992), 'Temps afegit' (2001), 'Relacions particulars' (anècdotes de les seves relaciones amb altres escriptors, 2007), 'El meu ofici' (2008), 'I la festa segueix' (2009), 'Entre els lectors i jo' (2011), ' A ritme del temps. Notes d'una vida' (2015) i 'La vella capitana' (2016).

'A la taula dels altres' (La Campana)

'Una vida articulada' (La Campana)

'Inventari de jublacions' (La Campana)

'El teu nom és Olga' (La Campana)

'El meu ofici' (La Campana)

'Relacions particulars' (La Campana)

'Els nostres objectes de cada dia' (Edicions 62)

'A ritme de temps' (La Campana)

'Entre els lectors i jo' (La Campana)

Autoobituari en vers lliure
('A ritme del temps', 2015)

Espinàs tancava amb aqueste autoobituari en vers lliure les seves 'Notes d'una vida':

"L'Espinàs? Si, un bon noi,
gairebé sempre amable.
Li van donar alguns premis literaris,
Sobretot en uns temps
en què hi havia poca competència.
Els viatges a peu? Sí, una colla,
però només explica allò que veia,
no hi projectava
cap tesi interessant
sobre l’espècie humana.
Va escriure molts articles, això sí,
però de temes poc ambiciosos.
I és cert que li interessava allò que veía
però no formulava cap doctrina
sobre la construcció de l'esser humà,
ni tan sols incidint
en l’epigrafia.
Va escriure el ‘Cant del Barça’, és veritat,
l’home tenia traça per fer versos
-la poesia és tota una altra cosa-
i caldrà reconèixer entre els seus mèrits
que fes cançons sense saber de solfa.
Va saber ser modest -virtut difícil-
com li corresponia,
i mai va ser, segons sembla,
enemic de ningú.
I això, com és sabut, és la senyal
de la insignificança”.

"L'Espinàs? Si, un bon noi,
gairebé sempre amable.
Li van donar alguns premis literaris,
Sobretot en uns temps
en què hi havia poca competència.
Els viatges a peu? Sí, una colla,
però només explica allò que veia,
no hi projectava
cap tesi interessant
sobre l’espècie humana.
Va escriure molts articles, això sí,
però de temes poc ambiciosos.
I és cert que li interessava allò que veía
però no formulava cap doctrina
sobre la construcció de l'esser humà,
ni tan sols incidint
en l’epigrafia.
Va escriure el ‘Cant del Barça’, és veritat,
l’home tenia traça per fer versos
-la poesia és tota una altra cosa-
i caldrà reconèixer entre els seus mèrits
que fes cançons sense saber de solfa.
Va saber ser modest -virtut difícil-
com li corresponia,
i mai va ser, segons sembla,
enemic de ningú.
I això, com és sabut, és la senyal
de la insignificança”.

Les seves últimes voluntats
('El meu ofici', 2008)

"Que en el seu comiat no se li facin més elogis dels indispensables, si pot ser amb frases ben construïdes, perquè en la seva situació no es podrà defensar del ridícul. I que, sortint del tanatori, la gent procuri no parlar de política, ni de religió, ni de l'estat de la llengua catalana: que parlin de la calor, si fa bon dia, o de la pluja, si és que plou. I, sobretot, que no tinguin el mal gust d'aplaudir. El difunt agrairà que els assistents comparteixin el seu silenci".