Deixar l'odi enrere

Si moltes de les grans històries nord-americanes comencen en un garatge, algunes de les pitjors neixen al carreró, entre cubells d’escombraries, pestilències humides i baralles de gats. Christian Picciolini tenia 14 anys quan algú se li va acostar al carreró de casa seva a Chicago mentre es fumava un porro. «Això és el que els comunistes i els jueus volen que facis per mantenir-te dòcil», li va dir l’intrús després d’arrencar-li el porro de la boca. En aquells dies, Picciolini ni tan sols sabia de què li estava parlant, però per primera vegada en la seva vida va sentir que algú li feia cas d’una forma aparentment desinteressada. «Vaig tenir una infància molt solitària. Els meus pares treballaven tot el dia i jo estava enfadat i perdut. Anava a la recerca d’una identitat», diu en una entrevista telefònica.

La va trobar en el primer grup de caps rapats dels Estats Units, els Chicago Area Skinheads, una organització neonazi que llavors liderava el mateix individu que el va abordar. Picciolini no era necessàriament carn de canó. A casa no havia mamat l’odi. Els seus pares eren immigrants italians, però les esvàstiques i les botes militars van acabar donant-li la família que estava buscant. «El que vaig trobar és poder. Vaig passar de ser un adolescent invisible, sense amics i assetjat a l’escola a algú que per primera vegada creia sentir-se respectat», explica ara.

Discurs tòxic

Els seus vuit anys de militància van començar el 1987, quan el racisme blanc vivia encara amagat a les ombres, abans que el seu discurs tòxic fos abraçat per alguns líders mundials. La música era llavors la seva xarxa social, la seva plataforma per reclutar adeptes, recaptar fons i estendre la seva propaganda. Picciolini va passar a cantar en un grup de música ‘skinhead’ i a liderar amb 16 anys l’organització neonazi que l’havia reclutat. Se’n va anar de gira a Europa i es va passejar pels EUA amb la cançó del poder blanc. «Llavors tot era molt més organitzat. Ara internet ho ha canviat tot. S’ha basculat cap a un model digital de resistència sense líders. No hi ha jerarquia, ens vam adonar que era més fàcil per a la policia infiltrar-se en grups que en individus».

En aquells anys es va posar en marxa una estratègia deliberada per normalitzar el moviment i acostar-lo al gran públic. El llop es va vestir de xai. Un tomb que va començar amb l’elecció el 1989 de David Duke, fins aleshores cap visible del Ku Klux Klan, com a diputat republicà a Louisiana. «Vam començar a dir-li a la nostra gent que s’havien de tapar els tatuatges i canviar les botes per vestits. Vam pensar que seríem més efectius si ens assemblàvem a la gent que compartia les nostres idees». Sense aquesta mutació no existirien corrents com la dreta alternativa, la disfressa que s’ha posat el supremacisme blanc amb corbata.

Els seus quadros estan avui envalentits, amb una confiança que Picciolini atribueix a la irrupció de líders polítics com Donald Trump o Matteo Salvini, que han adoptat molts dels seus postulats. I proliferen els atemptats del terrorisme blanc. El Paso, Nova Zelanda, Pittsburgh, Charlotte, Noruega... «Cada vegada tenen més por i estan més paranoics», diu Picciolini. «Creuen que la població blanca està sent reemplaçada i aniquilada pel multiculturalisme i acusen l’esquerra d’accelerar el procés». Aquesta paranoia apareix invariablement en tots els manifestos deixats pels seus pistolers.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Picciolini es va alliberar de l’odi com qui se’n surt de les drogues. El va ajudar la seva exdona, a qui va conèixer fora del seu cercle, però també una botiga de música que va obrir per vendre música racista importada d’Europa. Allà va començar a topar amb les seves antítesis, que entraven a la recerca d’altres gèneres: una parella gai amb un nen, un noi negre espantat pel càncer de la seva mare... «Em vaig adonar que em sentia millor amb ells que amb la gent amb qui em relacionava», recorda ara. Amb el temps va saber utilitzar la seva experiència per treure altres de les clavegueres de l’extremisme.

Va fundar Free Radicals Project, que ha treballat amb uns 350 neonazis, membres del Klan, de la dreta alternativa i fins i tot d’Estat Islàmic. «Per a aquesta gent la ideologia és secundària, és més important el sentit de pertinença. Molts han patit sotragades traumàtiques en el camí i veuen en aquestes ideologies una solució als seus problemes», diu Picciolini. A curt termini, no obstant, no és optimista. El context sociopolític global, així com la crisi climàtica, són idonis perquè creixin aquests grups. «Tot empitjorarà abans que comenci a millorar», diu Picciolini.