Del nou blues al vell trap

Parlem de les pròsperes músiques urbanes, del trap i del reggaeton, com del nou pop, i si bé és cert que vivim dies de corriment de terres, no ens hauríem de posar les mans al cap: les músiques populars no han fet cap altra cosa, al llarg de l’últim segle, que absorbir troballes dels soterranis de l’imperi, de la comunitat afroamericana i, en segon terme, la llatina. I hi ha un fil, o potser és un cable elèctric, que connecta l’absorció del blues en el corrent principal i els duets de Madonna amb Maluma. Fascinació pel gueto, l’exòtic, la barra sexual.

Dilluns que ve actua John Mayall a Barcelona, a la sala Barts, i ell bé pot simbolitzar aquesta atracció per les músiques arrelades extramurs, primitives i viscoses. El blues va començar a introduir-se a Europa en la segona guerra mundial, quan els marines van convidar a escoltar els britànics uns discos de Big Bill Broonzy o Lead Belly que els van fer arquejar els ulls. A la postguerra, les bases americanes van completar la feina, i grups com els Rolling Stones, The Animals i Fleetwood Mac van inventar una música negra feta a la manera blanca. Com diu Keith Richards en les seves memòries, aquell rhythm’n’blues era desitjable en un moment, principis dels 60, que del rock and roll, en la seva versió primigènia, «ja no quedava res», perquè semblava haver-se convertit en una cosa més inofensiva, en música pop.

El blues oferia una nova excitació: un llenguatge de carrer sense mal·lear, crítica llenguallarga a l’autoritat, referències a l’alcohol, la violència del barri i la promiscuïtat sexual. Va passar primer de ser l’herència dels descendents dels esclaus africans a convertir-se en ‘race music’, música ‘racial’ per a consum de la tribu (i altres eufemismes avui ofensius: algunes companyies van etiquetar aquests discos amb marques com a ‘banús’ o ‘sèpia’). I la seva versió elèctrica encunyada a Chicago va creuar l’Atlàntic i va abduir joves com John Mayall. El ‘pare del blues blanc’, així se’l saluda (tot i que Alexis Korner podria discutir-li el títol), el patriarca de la gran escola dels Bluesbreakers, bressol d’Eric Clapton,Peter Green i l’‘stone’ Mick Tayor.

A diferència de molts dels seus contemporanis, Mayall s’ha dignat a no estirar la pota abans de temps i allà el tenim, als 85, sortint de gira amb banda fresca i trencant clixés: la seva guitarrista solista és ara una dona, la texana Carolyn Wonderland, fitxada l’any passat. Pencaire fins a l’últim alè, Mayall és dels que pensen que l’única manera d’evitar caure de la bicicleta és continuar pedalant i el seu itinerari europeu abraça ni més ni menys que 11 dates a Espanya, incloent-hi places com Salamanca, Gijón o Alacant.

I bé, el blues ja no és aquell talismà que tornava tarambanes els jovenets més moderns del ‘swinging London’, però amb ell va començar gairebé tot. Després del seu pas va venir el soul, desviació carnal del gòspel, i després el funk, i la música disco, i aquest hip-hop del qual va brotar una branca d’aspecte escarransit anomenada trap. Músiques sorgides de comunitats afroamericanes, el rebost de ritmes d’occident, amb constants compartides més enllà de l’ocasional estètica musical.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

El trap, que enfonsa arrels als 90 al sud dels Estats Units, s’apuntala en la tecnologia de butxaca com en un altre temps el trobador blues del delta a la guitarra de pal. A veure, les distàncies són notòries: aquest culte paròdic a la riquesa, en contrast amb l’austeritat genètica del blues, el tacte robòtic. Però els dos universos s’associen a un vocabulari exclusiu, banyat en argot i amb aparences de protollengua. Creadors de trap com Yung Beef conreen una malenconia urbana que pot resultar familiar, i potser no és tan extravagant afirmar que en la seva rigidesa harmònica, la seva actitud vocal desvalguda i els seus bucles rítmics pugui detectar-se una versió futurista del ‘quejío’ desemparat del blues.

El trap, el hip-hop, les músiques urbanes afroamericanes i llatines dicten el signe dels temps com abans van fer els seus avantpassats. Ho saben Shakira, Drake, Justin Bieber o la mateixa Madonna. I el punt de confluència és la procacitat sexual, potser estrident per a la puritana Europa. En altres temps es va acusar el blues i el primer rock and roll de fer retrocedir la humanitat amb les seves danses primàries, una melodia que avui ressona en direcció al ‘twerking’ i el ‘perreo’. Al cap i a la fi, aquestes músiques sorgides del soterrani són la llançadora de la nostra desinhibició, aquell préstec que ens permet exaltar-nos amb la consciència tranquil·la: no vam ser nosaltres qui les vam inventar.