El calbot de Gerard Piqué

Qui no té tall de futbol rosega els ossos de les declaracions. I qui diu ossos, diu calbots. Amb la mà oberta. Dels que pinten els cinc dits a la galta de qui els rep. ‘Plaf’. Així ha sigut la plantofada de Gerard Piqué a la junta directiva del Barça després de guanyar a Getafe gràcies, no només, però sí, sobretot, als errors del porter rival, David Soria. La galta del president del club, Josep Maria Bartomeu, encara deu estar calentona. ‘Plaf’.

Actuant com si d’un parlamentari sobiranista es tractés –¡unitat! ¡unitat! ¡unitat!– el central blaugrana va reivindicar que jugadors i mandataris del club caminessin junts de la mà mentre dirigia la seva espasada verbal a la corriola de la directiva. ‘Plaf’. Hi ha una endevinalla sobre el silenci: «Si dius el meu nom, desaparec. ¿Qui soc?». Es podria versionar una endevinalla similar per a la unitat, tot i que tindria menys gràcia, és clar. Quedaria més o menys així: «Si m’invoques, ni hi soc ni hi seré». Que l’hi preguntin a JxCat i a ERC.

El diable és als detalls. I el detall més destacable del que va dir el capità blaugrana és la subratllada de «dos no es barallen si un no vol». No totes les expressions que assoleixen la categoria de la dita popular són veritat, o no sempre. Sens dubte aquesta no ho és, com tampoc ho són que l’amor amb amor es paga o que a qui matina Déu l’ajuda. El món del proverbi és ple de bestieses, com els llibres de Coelho o qualsevol sessió parlamentària.

Menyspreu intel·ligent

«Dos no es barallen si un no vol» en boca de Gerard Piqué i dedicat al seu president és més una provocació que no una pipa de la pau. És una amenaça en diferit. Un menyspreu intel·ligent envoltat amb les notes d’un fals himne de l’alegria. En el fons és un sabem el que vas fer l’últim estiu. Un ves amb compte, guapo, que ens tens farts amb els articles que estem segurs que els encarregues per tirar-nos les culpes del que tu fas malament. ‘Plaf’ i dues vegades ‘plaf’.

Fa una setmana dèiem que el futbol no és res i avorreix sense un enemic extern a qui treure-li l’estendard. O el que ve a ser el mateix, sense defensar a mort les teves coses perquè te les volen pispar. Ens oblidem, a propòsit, de referir que en realitat hi ha una altra manera d’entretenir-se en el futbol, encara que l’entrada a pagar sigui molt més alta i l’espectacle, tot i que vistós i ple d’emoció, molt menys agraït. N’hi ha prou amb deixar de buscar fora aquest enemic per trobar-lo a la teva pròpia casa.

A hores d’ara bé podrien dir-nos que exagerem, que no n’hi ha per a tant i que quines ganes de fixar-se i recrear-se en tonteries i bestieses, quan l’important era que es guanyés d’una punyetera vegada un partit en camp contrari i això és el que es va fer. Respondrem que si un va a una festa d’aniversari i el que ha de bufar les espelmes escup al pastís, el normal serà que referim l’endemà amb més detall l’escopinada i no el color dels globus amb què estava adornat el menjador. Com la majoria coincideix a assenyalar recurrentment la intel·ligència entre els atributs principals de Gerard Piqué, resulta impossible no imaginar que la guitza –‘plaf’– que va clavar venia meditada de casa i tenia per objectiu captar tota l’atenció. Aquí té, doncs, la meva.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Els missatgets a través de tercers no són molt bon senyal de la salut d’una relació. Quan una parella s’envia missatges a través dels millors amics, d’un o d’un altre, doneu-la per acabada de la pitjor manera possible i amb una voluminosa factura d’advocats. Si ho fan a través de periodistes, allunyeu-vos-en una miqueta, no sigui que acabeu esquitxats de sang. Continuem sense exagerar.

Les declaracions de Piqué anticipen diversos escenaris possibles. El més probable, tal com assenyala qualsevol manual de gestió de conflictes, és que acabem veient en públic algun gest que busqui fer creïble una política d’apaivagament entre la directiva i els jugadors. L’apaivagament no millora el fons del conflicte, però fa suportable conviure amb la ferida durant un temps, gràcies als apòsits en forma de falsa reconciliació i compromisos mutus que normalment no es compleixen.  Mentrestant, i en privat, els actors del conflicte acostumen a no oblidar els afronts, pensar que ja arribarà l’hora i fer provisió d’armament per quan s’hagi de passar definitivament d’un sonor ‘plaf’ a un rotund ‘boom’. ¿I el tall del futbol? Continuem esperant. De moment, ossos.