Que Ciceró ens agafi confessats

Mentre Josep Maria Pou ve creuant el carrer, una no aconsegueix distingir si qui s’acosta és ell o Orson Welles, o el capità Ahab de ‘Moby Dick’ amb la pota de pal arrossegant o bé el Doctor Dorn, el metge de ‘La gavina’ (Txékhov), un home lliure que receptava escepticisme i gotes de valeriana per a qualsevol malaltia a partir dels 60. ¿O potser ve a la cita amb la màscara del rei Lear? ¡Quina injecció escènica va ser aquella! Ben segur que els teatrers no han oblidat el muntatge de Calixto Bieito al Teatre Romea, fa tres lustres, on Pou/Lear aguantava estoic la pluja gelada sobre les taules i tres hores de funció. Doncs bé, ara revisita el mateix escenari (a partir del dijous 17 d’octubre) per clavar un cop de puny sobre la taula de l’actualitat política amb ‘Viejo amigo Cicerón’, una obra estrenada el juliol al Teatre Romà de Mèrida.

Veu, presència, la mirada profundíssima, com des del pou del seu cognom, Pou va i ve amb la gira. Aquesta nit representa ‘Viejo amigo Cicerón’ a l’Olympia de València i, després de les sessions programades al Romea, recorrerà tota la cornisa cantàbrica, de Sant Sebastià a la Corunya, juntament amb els altres dos actors del cartell, Miranda Gas i Bernat Quintana. Com de tant en tant para a casa, es deixa caçar al vol entre dos bolos peninsulars per conversar sobre l’obra, un text del dramaturg Ernesto Caballero amb direcció de Mario Gas i sobre la figura de Marc Tul·li Ciceró, senador romà, jurista, escriptor i orador celebèrrim.

A Pou, com no podia ser d’altra manera, també li va tocar enfrontar-se amb algun fragment de les ‘Catilinàries’ a les classes de llatí del batxillerat –‘puella’, ‘puellae’, primera declinació–, tot i que a l’adolescència no s’estava per a gaites, ni per desgràcia, s’arribava a entreveure el missatge polític del text, ni de bon tros apreciar que entre les mans es tenia una obra cabdal de l’oratòria, distant anys llum de la dialèctica atrotinada que s’estila avui al Parlament o el Congrés dels Diputats.

Situem-nos: segle I abans de Crist. Ciceró defensa els valors democràtics davant predadors amb vocació dictatorial, com el senador Luci Sergi Catilina, Juli Cèsar i després el seu successor, Marc Antoni, amb qui el nostre heroi també es va despatxar a gust a les ‘Filípiques’ (el va anomenar bàrbar, borratxo i gladiador). Així, quan es destapa que el corrupte Catilina va conjurant-se per fer un cop d’Estat, Ciceró, entre les pedres del Senat, sota les sigles de l’SPQR que flamejava als estendards de ‘Gladiator’, li etziba allò tan conegut: «Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?» «¿Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?».

Ciceró li van tallar el cap i les mans per defensar la integritat de la República fins al límit, però ara ¿qui es col·loca la seva toga salvífica?, ¿qui ens traurà del fangar, vell amic? L’antiga Roma es reflecteix a la bassa del present. Va de primera que una obra tan carregada de trilita política coincideixi precisament amb la campanya electoral –quan va despertar, la campanya encara hi era– i amb la sentència del judici sobre el procés daurant-se al forn del Suprem. El text, assegura Pou, ajudarà molt a reflexionar sobre la nostra democràcia, sobre els seus punts febles, sobre el valor de les lleis. «No hi ha ni una sola frase al text, totes elles de Ciceró i de la Roma clàssica, que no encaixi al cent per cent amb la situació que estem vivint».

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Sobre l’escenari es plantegen interrogants que avui, 2.000 anys després, també couen: ¿Sabem escollir els millors perquè ens representin? ¿La llei està per sobre de qualsevol poder? ¿Si és injusta, és lícit saltar-se-la? ¿Es pot invocar la legitimitat del poble i, alhora, imposar-l’hi amb pràctiques dictatorials? Ui, ui, ui... Calentó, calentó.

Malgrat que l’edat (75 anys) li dona dret a distanciar-se de la matraca política, el gran actor, columnista d’aquest diari, està que treu foc pels queixals, molt decebut amb la nova generació de polítics, amb els joves, els que, se suposa, havien de renovar el pati: «En qualsevol empresa privada ja els haurien despatxat, per incompetents, ineficaços i inútils. No han sabut fer la seva feina». I atenció, que Pou els envia un encàrrec: es compromet a regalar el llibre ‘Com governar un país’, de Ciceró, a qualsevol que el vagi a veure al teatre. ‘O tempora, o mores’. Quins temps ens ha tocat viure.