Escoltar amb els ulls

Una cançó sempre ha sigut una invitació a muntar-nos una pel·lícula al cap, a partir del color de la música i els traços bàsics del text. Cada peça cobra un aspecte únic i lliure a les nostres intimitats mentals: ‘Born in the USA, de Bruce Springsteen, ens pot portar a la memòria la bandera de les barres i estrelles, però també veterans del Vietnam amb crosses; fer-nos evocar estadis plens o imaginar-nos un paio amb el llavi trencat després de topar de cara («vaig néixer en un poble de mala mort / la primera patacada que vaig rebre va ser quan vaig caure a terra», així arrenca la cançó). Però res és per sempre, i tampoc ho és sentir música sense pautes visuals: per posar fi a això, o delimitar-ho, el Creador va inventar Youtube.

L’última moda és acompanyar cada cançó de l’àlbum amb el seu videoclip, tant si es tracta d’un tema amb estatus de ‘single’ com si no. Fins i tot el tema més fosc, aquell que en altres temps niava a les profunditats de la cara B del vinil i que només escoltaven els molt cafeters, ha de tenir un vídeo que vesteixi la cançó amb imatges en moviment. S’estilen els muntatges senzills: figures fetes amb ordinador, captures del local d’assaig, ocurrències associables a la temàtica de la cançó. Sovint, amb la lletra sobreimpresa: són els ‘lyric videos’, útils per contribuir que a països com el nostre el nivell d’anglès deixi de ser objecte de mofa i befa.

Un després de l’altre

Els vídeos queden enllaçats i quan acaba un comença el següent, de manera que es pot escoltar l’àlbum sencer i tenir a la pantalla una cosa amb què distreure’s, i no la imatge plantificada de la portada del CD. I tot plegat és perquè l’‘streaming’ de vídeo, i a Youtube, s’ha convertit en un mitjà estrella per escoltar música. I veure-la. O una cosa semblant: esperar l’atenció prolongada a la pantalla del mòbil (el dispositiu rei) potser sigui excessiu. Però el 40% de la música consumida en línia a Espanya ho fa amb el format de vídeo, segons el nou informe de Promusicae, l’associació dels productors musicals. I potser no és una idea boja provar de donar-li a aquest vídeo una mica de contingut.

Vet aquí els imminents àlbums d’Estopa i Manel. Els dos grups combinen el videoclip clàssic, amb un pressupost notable i unes narratives elaborades (la història de noi de barri que es lliga la ‘pija’ a ‘Fuego’; el muntatge psicòtrop en un hotel rural de ‘Per la bona gent’) amb aquestes entregues audiovisuals més de batalla, pensades per donar una mica de gratificació plàstica als fanàtics de Youtube.

Però Estopa ja ha començat a deixar anar ‘lyric videos’ de les seves noves cançons: ‘El último renglón’, fet de dibuixos que evoquen els llums de neó, i ‘Yo no estoy loco’, aquest amb l’estètica de còmic i superherois tan del gust de David i Jose. Els seguiran d’altres fins a cobrir totes les cançons del seu nou disc, ‘Fuego’, que surt el 18 d’octubre. I Manel, després de treure dos vídeos ortodoxos (el segon és el divertit ‘Boyband’), té pensat publicar muntatges més senzills per a cadascun dels temes de ‘Per la bona gent’, l’àlbum que posarà en circulació aquest divendres. És una tendència global: de Metallica a Leiva, i fins i tot grups ja desapareguts, com Joy Division (la pròxima reedició del clàssic postpunk ‘Unknown pleasures’), s’incorporen a la pràctica d’«una cançó no és una cançó si no es pot veure a banda de sentir-la».

La pauta del mòbil

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

És un altre pas en la transformació de la nostra manera de relacionar-nos amb la música, abocada a l’experimentació permanent. Continuem veient-les venir, en una transició llarga, i qui sap si algun dia viurem el desenllaç de tant assaig-error, un punt d’estabilitat durador, la manera de fer definitiva. Potser esperar-ho reveli una mentalitat del segle XX. ¡Anatema! Mentrestant, el mòbil marca la pauta, i amb aquest la pantalla, i amb aquesta un contacte de música i imatges que ja no es trenca ni amb una escarpa i un martell. Els mitjans participem de la jugada, anunciant «el nou vídeo» d’un artista i no tant «la nova cançó»: la dinàmica dels webs ho fomenta.

Però és obsolet el debat que va néixer als 80, quan, al principi de MTV, es va acusar el videoclip de matar els somnis dels melòmans obligant-los a associar per sempre ‘Thriller’, de Michael Jackson, amb les pel·lícules de zombis. Tres dècades llargues després, la composició musical ha pogut amb tot, ¿oi? Al final, es tracta d’això, que una mateixa obra pugui ser llegida i disfrutada de maneres diferents, i de tenir clar que, a la llarga, cap vídeo, ja sigui caríssim o de pega, li tallarà les ales a una bona cançó.