Un ros impertinent

Pot ser que el qualificatiu estigui en desús però la generació a què Boris Johnson pertany (Nova York, 1964) l’aplicava amb certa freqüència. Especialment els de la seva classe social, instal·lada a l’Upper East Side de Manhattan, ja que la paraula podia ser prou despectiva com per evitar expressions malsonants. No era de bon to insultar amb vocables que anessin més enllà del que fos insolent o descarat. Un impertinent de llavors és un provocador d’avui. Un enutjós, carregós, pesat i inoportú. Un tinyeta, inconvenient, molest i inadequat. Un borinot que, segons Schopenhauer, és el símbol més ajustat perquè, a diferència de la resta dels animals que fugen de la persona més que una altra cosa i corren abans que ella se’ls acosti, l’insecte se li posa ostensiblement sobre el nas. I la molesta constantment per molts escarafalls que es facin per apartar-lo. I així, el primer ministre britànic es va posar sobre les nostres vides fins a alterar-les de manera considerable. I, de moment, no hi ha fumigant que el venci.

La seva proposta de dimarts sobre l’Ulster ha sigut la seva penúltima prova. Com si d’un detonador es tractés, la va presentar al migdia, i immediatament les borses van esclatar. Més bel·ligerància, impossible. Perquè sent aquest el gran obstacle per aconseguir salvar la negociació del ‘brexit’, pel qual va fracassar Theresa May, Johnson es treu de la màniga la possibilitat que Irlanda del Nord segueixi quatre anys més a la Unió Europea. A l’espera que durant aquest període algú pugui trobar una solució adequada a un problema complex: on posar les duanes en un territori en què les terres no coneixen obstacles ni les propietats fronteres. N’hi ha prou amb haver-se passejat per alguns d’aquells paisatges de poc menys de 500 quilòmetres per adonar-se’n. 

Són confins marcats per camins rurals i on l’única diferència entre un costat del límit i l’altre és el canvi de gruix de l’asfalt. I la mida dels senyals de circulació. La resta comparteix harmonia, retalla siluetes i s’endinsa en estuaris que dissimulen les poques diferències geogràfiques.

Una realitat que, no obstant, amaga els traumes d’una població fustigada per la violència i on dos amics simpatitzants dels seus pols oposats, encara avui, vint anys després, no poden compartir una cervesa al pub del contrari. Perquè tot continua dividit segons les opinions polítiques. Els que van produir la millor expressió artística de l’horror, el dolor i la mort en uns murals protegits com a memòria del drama. Els que no entenen que la fe i la ideologia, un sentiment de pertinença i les conviccions, poden portar violència i desolació. I com que trenta anys de conflicte no es resolen d’un dia per l’altre, per molt brillant i intel·ligent que sigui Boris Johnson, també ell sap del risc que suposa burxar les ferides no del tot cicatritzades d’una llunyana guerra que manté viva la flama del ressentiment.

Notícies relacionades

Johnson escriurà una carta a la UE que demani la pròrroga del 'brexit'

L'Eurocambra avisa que el pla de Johnson per al 'brexit' és insuficient

I aquesta ha sigut la seva última ocurrència. Una trampa, segons el negociador europeu. I l’oposició s’ho va carregar. Així ho explica la premsa britànica, que ha esgotat els adjectius negatius per definir qui també va ser alcalde de Londres, ara convertit en «el pitjor primer ministre de la història», segons el ‘Daily Mirror’. El rotatiu, que va destacar que ni la seva família confia en ell quan el seu germà el va abandonar. «Triplement mentider», es va afegir després de la resolució del Tribunal Suprem, i això va obligar a reobrir Westminster per haver enganyat el poble, el Parlament i la reina. Defecte que no hauria de sorprendre qui hagi seguit mínimament la carrera professional i política d’un periodista acostumat a donar titulars combatent la realitat perquè no se’ls espatlli. Un admirador de Winston Churchill, de qui va escriure una biografia que semblava més destinada a preparar el seu propi ascens polític que a divulgar les ombres de qui també les va tenir.

Molt diferent de la que Andrew Roberts ha presentat aquesta mateixa setmana. La vida i obra d’un aristòcrata il·lusionat de qui mai ningú hauria de donar res per fet de les coses que pogués pensar avui. Que probablement estaria a favor del ‘brexit’ ho dedueix perquè, segons l’historiador, en vida no va fer res per acostar el Regne Unit a Europa. I quan se li pregunta per la que va escriure Boris Johnson remata: «La meva s’ha venut més».