El cel pot esperar

El dia que Lorena Roldán va pretendre pujar al cel,el seu partit ja havia ingressat al purgatori. Aquest estat transitori de l’ànima on s’expien els pecats encara per perdonar. Aquesta zona d’espera que no és ni a dalt ni a baix, sinó al mig. No has sigut prou dolent com per anar a l’infern, però apuntes maneres que hauries de corregir. Tampoc massa bo com per entrar en la glòria, de moment. Per això, els motius que neguen el passaport per a la felicitat eterna són d’obligada expiació temporal. El purgatori. Allà on Abraham Lincoln situava el matrimoni, Joaquín Sabina el cafè de l’esmorzar dels dilluns i els futbolers els equips que es mouen habitualment a la zona del mig de la classificació. Per exemple, l’Espanyol.

El purgatori més famós és el de ‘La Divina Comèdia’. En aquest purgatori, Dante situa la redempció dels set pecats capitals a la falda d’una muntanya que s’ha d’anar escalant per arribar al cim. L’èxit a la terra que persegueix Albert Rivera. Però aconseguir-ho no és tan fàcil, com de vegades es pretén. El mite de Sísif ens ho demostra. I Ciutadans comença a entendre-ho davant l’amenaça de, a l’últim alè, veure rodar la pedra que t’obliga a tornar a començar.

Hi va haver un temps, després del seu salt a tot Espanya, en què el partit taronja simulava l’equilibri que mai va procurar a Catalunya. Els qui recordin els seus orígens sabran la funció que es van imposar, tan legítima com discutida, contra la transversalitat de llavors en la defensa de la immersió lingüística. Històriques pel moment eren les topades al Parlament i els platós amb el pol oposat representat per Alfons López Tena. Però aquells supòsits que els van obrir les portes dels despatxos més influents del regne, necessitats com estaven de trobar en les idees liberals el fidel de la balança dels excessos hispans, es van truncar per les vel·leïtats de poder que l’autèntic poder no perdona. Era quan la nova política venia a substituir la vella. Rèmora de temps de còlera, obstacle per netejar la corrupció, dificultat per sanejar un país cansat de si mateix. Pablo Iglesias els va ajudar en l’intent. Des de l’altra vora, la que albirava el banquer que va concloure que es necessitava un Podem de dretes. I aquí és on ara hi ha els partits històrics. Reanimats en la seva mala salut de ferro.

Alguna cosa passa quan es critica als altres la seva falta de coherència i l’eco et torna que la incoherència ets tu. Alguna cosa passa quan prediques consciència i el mirall t’ofereix vinagre. Alguna cosa ha canviat quan el ‘Titanic’ es va buidant encara que l’orquestra continuï sonant. Ho diuen les enquestes, i fins i tot mirant-les amb cautela, una mica d’aigua deuen portar perquè el riu sona. Tan coincidents són els sondejos que alguns fins i tot pronostiquen que Vox els pot superar. Té la seva lògica. Si d’instal·lar-se als feus de la dreta es tracta, ningú millor per defensar-los que aquells que van néixer en aquesta, per aquesta i per a aquesta. ¿Després? ¿Està Ciutadans al lloc adequat en el moment precís? La resposta dependrà dels propòsits que tant el partit com el seu líder s’hagin marcat. I són molt lliures de mantenir-los malgrat que bona part dels seus votants no els entenguin i de defensar-los malgrat que bona part dels seus arguments no ho semblin.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Per això, l’exercici de Lorena Roldán d’aquesta setmana ha sigut tan esforçat com efímer. Pensat per interpretar-lo a Catalunya però amb la mirada posada en la seva repercussió a la resta d’Espanya, el debat sobre la moció de censura al president de la Generalitat va esdevenir una fletxa que apuntava a una diana diferent. I Miquel Iceta va posar la galta allà on treia el nas el rostre de Pedro Sánchez. Les entrevistes programades a totes les grans cadenes espanyoles durant els dies previs i posteriors es van convertir en la prova del cotó fluix. I la seva obsessió sobre els mitjans públics, en la cera lliscant d’algunes intervencions ja conegudes a Catalunya sobre la mateixa qüestió. I així, el que tenia aires de posada de llarg es va convertir en un exercici d’immolació. I tal qual. Per al CEO, ella és la més mal valorada i els seus votants, els més insatisfets.

A finals dels setanta, Warren Beatty va augmentar la seva innata capacitat de seducció amb El cel pot esperar. Estava en la quarantena i el seu personatge va provocar tantes passions com sospirs. A la pel·lícula, s’argumenta que la probabilitat que una persona tingui raó augmenta en relació directa amb la insistència a convèncer-la del seu error. La projecten a la Moncloa.