La missa de Messi

¡Ve el circ! Unes vegades el que arribava era l’americà, d’altres l’italià o europeu i després, anticipant la globalització, el mundial. Als nens ens importava ben poc d’on procedís. Intuíem, malgrat que la cartelleria i la megafonia diguessin el contrari, que en realitat era sempre el mateix.

Eren dies d’excitació a la colla. Imaginàvem la vida d’aquella gent atapeïda d’aventuresi ens era igual que els nostres pares, de manera unànime, coincidissin que ningú que visqués en una rulot podia estar en el seu seny i, menys encara, ser bona companyia. Compte amb les puces, també era una recomanació compartida. Més que la funció, que era un ritu estival obligatori i, la veritat és que mai ens satisfeia, el circ ens servia per inventar durant uns dies. Alliberàvem el tigre i l’utilitzàvem com a arma definitiva per acabar amb la colla enemiga. O passejàvem asseguts a sobre de l’elefant i el fèiem escopir aigua a tota la cara de les senyores grans que s’enfadaven si jugàvem a futbol utilitzant la paret de la seva casa com a porteria. També els seus gats. Alguna vegada em vaig imaginar de contorsionista. És clar que llavors no sabia que als 20 anys em costaria girar el coll per mirar a un costat. El circ era cosa de nens.

Les criaturades d’abans em van passar pel cap en l’estrena de ‘Messi 10’ del Cirque du Soleilper l’experiència capicua que ara els relato. La primera imatge a l’arribar va ser la d’un ancià d’equilibri precari fent-se fotografiar davant d’un cartell de l’espectacle com un adolescent a punt d’entrar en un concert de Taburete. Finalitzada la funció, una parella, també molt entrada en anys, es desesperava intentant trobar un taxi impossible mentre caminava ranc per la Diagonal en direcció a la civilització, que queda molt lluny del Fòrum. Els vaig perdre de vista després de 40 minuts. El senyor donava ja mostres de voler segrestar un vehicle. Desitjo que ell i la seva senyora hagin sobreviscut a la seva epopeia circense.

No creguin ara que l’estrena va ser una trobada de jubilats. Hi havia tambénens i nenes, com Ansu Fati o la gent d’esports dels mitjans de comunicació. Però el que compta per a la retina és l’últim i el primer que es veu. En el meu cas va ser gent gran. I com que el periodisme és principalment treure conclusions ràpides, lleugeres, majorment equivocades i a torti a dret, aquí em tenen, explicant-los queel circ ja no és un temple de la infantesa i que com a molt és cosa de Peter Pans.

L’equívoc

Pot ser que l’inici de l’equívoc derivid’anomenar circ a una missa, que és el que en veritat se celebra a l’envelat del Cirque du Soleil. La missa de Messi. Només que els oficiants i escolans són atletes i la paraula és imatge i eslògans projectats en pantalles. «Hi ha un 10 dins de cadascun de nosaltres», vam llegir al final amb gran confort per a l’esperit.

¡Quina sort! Estem fets a imatge i semblança. De Messi, és clar. Si vostè, com jo, el més que ha fet en l’esport és el ridícul, no se senti abandonat. Déu escriu recte amb línies tortes. Nosaltres som l’esborrall inevitable a qualsevol pàgina de cal·ligrafia, inclosa la divina. ‘Messi10’ és un empatx d’idolatria. Fins i tot hi ha protagonisme per a un lleó molt efectista que pot fer el paper del nou Vellocino de Oro.

L’esport d’elit reposa sobre el pilar de l’adoració. De nen veus el que t’agradaria ser i d’adult el que t’agradaria haver sigut. Però tot té un límit, fins i tot per als que som fervents creients de la religió de la pilota.‘Messi10’ el sobrepassa completament i no fa falta acudir al VARper comprovar-ho. El veritable temple és el camp. Els bancs d’oració reals són les grades de l’estadi. Els autèntics feligresos són els que poden recitar de memòria la plantilla. La comunió genuïna és l’emoció del gol.

Notícies relacionades

Xavier Amatriain: «La intel·ligència no és el que ens defineix com a humans»

El cel pot esperar

‘Messi10’, volent dibuixar una metàfora viva d’aquest catàleg de la fe, adquireix el to d’una heretgia. En tres evangelis, Lluc, Marc i Mateu,es pot llegir la història en la qual Jesús respon a una pregunta trampa que s’ha de donar donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Donin-li al circ el que és del circ i a Messi el que és de Messi. Uns i d’altres sortiran guanyant. També els senyors grans que caminaven buscant taxi sense alè passades les 12 de la nit pels confins de Barcelona.

Al Camp Nou, almenys, no és més que un agradable passeig el que es tarda a arribar a l’estació de metro. El temps just per comentar l’última genialitat de Messi. A la gespa, per descomptat.