Un país de capuletos i montescos

Quins temps aquests que fins i tot moren els proverbis, o almenys aquell que, molt ingenu, deia que la veritat és la filla del temps. Doncs res, que descansi en pau la criatura.

El repte era trobar una sèrie adequada per a una setmana convulsa com aquesta i la recerca, al·leluia, ha acabat més que bé, amb la troballa d’uns d’aquests ousFabergéque poden passar inadvertits en les cada vegada més extenses prestatgeries de la tele de pagament. Ha sigut feliçment descoberta a Filmin, botiga gurmet per a seriòfils. El títol no sembla gran cosa, ‘La ciudad y la ciudad’, tret de si un s’adona que és l’adaptació de l’ombrívola novel·la del mateix nom dela Xina Miéville,un dels actuals profetes més grans de la ciència-ficció, guanyador per aquesta obra el 2010 ni més ni menys que del prestigiós premi literariArthur C. Clarke. Abans d’enfonsar el ganivet en aquesta involuntària metàfora del processisme i la seva nèmesi constitucionalista, apuntar només, a tall de pista, que la primera vegada que es va concedir aquest guardó va recaure enMargaret Atwoodper ‘El conte de la serventa’. Quina gran targeta de presentació.

Abans de la pròxima lluna plena es compliran 30 anys de la caiguda del mur de Berlín. Als nascuts després d’aquell 9 de novembre de 1989 els resulta de vegades inexplicable com una simple però alhora monumental construcció va ser capaç d’aconseguir que dues meitats d’una mateixa ciutat prenguessin camins tan divergents socialment, èticament, arquitectònicament i, fins i tot, automobilísticament. Que un Trabant 600 i un Mercedes-Benz W124 fossin cotxes contemporanis, que fossin representatius de les dues meitats d’una mateixa ciutat, va ser, per entendre’ns, com descobrir una fotocopiadora entre les pertinences deJohannes Gutenberg. I, tanmateix, va passar. El mur va funcionar amb una eficàcia prussiana. A l’altre costat d’aquell teló d’acer que s’estenia des del Bàltic fins a l’Adriàtic es va convèncer la ciutadania que els llums d’occident eren la brillantor de quincalles, pur engany, que la mendicitat era el mínim comú denominador als carrers de tots els països enemics. La ceguesa imposada per les autoritats era tremenda. La tramoia es va mantenir dempeus durant 28 anys. Algunes sèries recents no han resistit la temptació de bussejar en aquella etapa, ‘Deutschland 83’ (Movistar i Amazon), una d’espies amb propòsit de rigor històric, i ‘Counterpart’ (HBO), des de la fantasia dels mons paral·lels, en són dos exemples.

La qüestió és queMiévilleva tenir l’enginyosa ocurrència de plantejar a ‘La ciudad y la ciudad’ que el mur és en realitat accessori i innecessari, que n’hi ha prou amb la perversió del llenguatge per aixecar una impermeable divisió en una societat. La novel·la no és argumentalment més que una història policíaca, igual que ‘Blade runner’, es podria dir, però el que és substancial és el context, dues ciutats inventades, Beszel i Ul Qoma, entrellaçades entre si, amb barris enganxats els uns als altres, amb carrers en què una vorera és beszeliana i l’altra ulqomiana, però aigua i oli a efectes pràctics. Res impedeix creuar el carrer. Ningú ho fa. Els ciutadans han sigut educats en el ‘desveure’, paraula definible com ser voluntàriament cec a tot allò que no sigui propi. El que no és Beszel, és a dir, Ul Qoma, molesta a la vista, és una imatge borrosa i incòmoda que convida a apartar la mirada. I viceversa. «Protegeix-te». «Si ets a Beszel només veus Beszel». Són mantres que es repeteixen des d’unes torres que per moments semblen minarets i, instants després, ¡oh, là, là!, torres de la televisió oficial d’un país o d’un altre. «Ho tenim a tocar». «El món ens mira». «Llum als ulls i força al braç». «Som la nació més antiga del món». «¡155 ja!». Doncs això.

Notícies relacionades

Resistència a Alfama

La missa de Messi

‘La ciudad y la ciudad’ és una raresa que arriba de la mà de la BBC a Filmin. De fet, aquesta sort de llàntiad’Aladí que és l’espanyola Filmin és el lloc on trobar sèries capaces de tossir als millors títols de Netflix, com ‘The virtues’, obra mestra sobre l’amor, el dolor i la redempció, i ‘Inside nº 9’, la versió canalla i de vegades hilarant de ‘Black Mirror’. El cas és que ‘La ciudad y la ciudad’ no és, òbviament, un relat específicament sobre el procés, sinó sobre qualsevol societat condemnada a l’enfrontament entre capuletos i montescos, entre independentistes i els que no ho són, entre els partidaris del ‘brexit’ i els que el temen, un relat sobre la sordesa, un relat sobre el ‘desveure’.

‘Veritas filia temporis’, deia el refrany original en llatí. «La veritat és filla del temps, no de l’autoritat», va afegir segles desprésFrancis Bacon.Sisplau, que tingui raó, tot i que sigui només en el segon concepte.