Cine, més cine, sisplau

En moments de tan profunda pena queda almenysl’agafador de la bellesa. Un bon llibre. La perfecció estructural d’una sonata. Les flors. El cos humà. Hi ha la llum de codony. El mar fins i tot a l’hivern. Un guisat lent... Almenysdes dels grecs es considera bonic el que és lluminós, amable i conserva cert vincle amb la bondat, si bé el concepte és tan esquiu que la bellesa pot emboscar-se també en la foscor, en el dolor, en la incorregible tendència dels humans cap a l’abisme.

Per explorar les seves múltiples capes ha nascut elFestival Clàssics, amb una oferta cultural tan sucosa que seria impossible condensar-la aquí. Ens circumscrivim, doncs,a la bellesa clàssica en el cine:el pati de butaques es transmuta en aquesta ocasió a l’auditori de CaixaForum, onel crític Àlex Gorinaestrenarà el pròxim dimarts, a les 18.30,un cicle fílmicamb ‘El gatopardo’, de Luchino Visconti, aristòcrata refinat i marxista militant.

Durant una agradable conversa a Sitges en els dies del Festival de Cine, Gorina, que va ser director del certamen i al qual haurà acudit incomptables vegades com a conductor de l’espai radiofònic ‘La finestra indiscreta’ –¡suma 33 anys en antena!–, va explicarles claus de la seva selecció. ¿El racó escollit? El Museu de Maricel, al mirador, empresonat entre els núvols i el blau de l’aigua, del qual l’artista Santiago Rusiñol va haver de disfrutar d’impagables sobretaules quan hi tenia instal·lada la seva casa taller.

L’expert no dubta ni una mil·lèsima de segon quan se li demana que esculliuna escena, només una, d’‘El gatopardo’: en l’arrencada, quan acaben els títols de crèdit, la càmera s’aproxima al palau del senyor Fabrizio, el príncep de Salina; sona la música de Nino Rota i una lleu brisa gronxa les cortines d’encaix blanc, mentre des de l’interior s’escolta la salmòdia monocord del rosari en llatí. La càmera penetra a la capella a través d’un dels finestrals i sorprèn un cor de figures que resen agenollades a terra, totes vestides de negre. Un vent suau que acabarà transformant-se en l’huracà d’una revolució. O gairebé.

Una frase avançada al seu temps

La pel·lícula, basada en l’excepcional novel·la deGiuseppe Tomasi di Lampedusa, l’única que va escriure, narra el declivi de l’aristocràcia terratinent a la Sicília del 1860. Don Fabrizio, el patriarca, pretén continuar aferrat a les tradicions d’un passat feudal, mentre que el seu nebot, Tancredi Falconeri, decideix aliar-se amb l’enemic, les tropes de Garibaldi, per prolongar durant un temps més el gaudi dels vells privilegis. D’allà ve el seu cèlebre ‘dictum’: «Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi» (Si volem que tot segueixi com està, cal que tot canviï). Quina frase tan preclara, que avançada al seu temps.

Si esplèndid és el fragment de les cortines i la brisa, no menys impressionant resulta l’escena de la festa al palau de Palerm, el vals inèdit de Verdi que ballen dos dels principals personatges. Música, coreografia, decoració, llum i vestuari es fonen de manera insuperable per cristal·litzar enuna obra mestra que bé va poder convertir-se en una òpera, assegura l’expert, amb la seva estructura en tres actes i la seva majestuositat.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Quanta bellesa, sí, per no parlar de la més efímera de totes, la carnal: el somriure de Claudia Cardinale, els ullassos d’Alain Delon, el penjador del veterà Burt Lancaster en un dels millors papers de la seva carrera. De les 15 vegades que haurà vist ‘El gatopardo’, diu Gorina que el 2010, quan es va presentar la versió remasteritzada de la cinta al Festival de Cannes, per una d’aquestes xambes que de vegades ofereix el destí,es va poder asseure just darrere de Cardinale i Delon durant la projecció i va poder observar com reien i es feien confidències a cau d’orellala mateixa complicitat que durant el rodatge, gairebé 50 anys enrere.

A Àlex Gorina li ha nascut una selecció italianíssima. «Vist en perspectiva, si hagués de salvar una sola filmografia –diu–, salvaria la italiana, amb totes les seves comèdies, a més. Les pel·lícules de Sordi, Tognazzi, Mastroianni i Nino Manfredi». Els americans són un cas a part, i el cine francès envelleix pitjor. Amb l’excepció de ‘Ran’, d’Akira Kurosawa, la resta de pel·lícules, totes basades en textos clàssics, són més italianes que la grappa: ‘L’evangeli segons sant Mateu’, de Pasolini; ‘Satiricón’, de Fellini, i ‘Romeo y Julieta’, de Franco Zeffirelli. Les velles pel·lícules, un consol en temps durs.