Decisions i conseqüències

El jutge Marchena és noctàmbul. Com tants estudiants de la seva època va fer compatible la seva concentració intel·lectual amb escoltar la ràdio. Només que ell, preparant la seva titulació en Dret, en lloc de fer-se acompanyar per la música del moment preferia informar-se escoltant ‘Hora 25’. Anys crucials de la transició i el desencant narrats des dels micròfons de la Cadena SER, delectant-se amb les provocacions esportives de José María García i informant-se amb la narració de l’actualitat i les entrevistes d’Iñaki Gabilondo. Finals dels 80. Segur doncs que, com tants altres de la seva generació, va haver de sentir de la seva família l’estranyesa d’estar pendent de dues coses alhora. I no estar boig.

I aquí el tenim. Ampliant un important currículum, del qual destaquen haver sigut el fiscal de sala més jove de la història del ministeri públic i el magistrat igualment més jove del Suprem, tribunal del qual presideix la seva Sala Penal, a la qual dimecres passat va optar a la reelecció. Va ser llavors quan va deixar anar: «El consol que em queda és que no s’hagi filtrat la sentència». Una contrariada acceptació de la seva impotència al no haver aconseguit evitar que, uns dies abans, sabéssim pels mitjans que no hi hauria delicte de rebel·lió però ignoréssim la duresa de les penes, que semblen incloure en la sedició el càstig per la gravetat d’allò que podia haver sigut i no va ser.

La derrota de la Fiscalia General de l’Estat

Al ser Marchena fiscal de formació, la seva decisió consensuada amb la resta de magistrats del procés no ha caigut bé entre els col·legues de carrera. I per molt que María José Segarra es mostri satisfeta amb la sentència, la condició humana imposa que ningú accepta una derrota tan clamorosa encara que, oficialment, la fiscal general de l’Estat la negui, perquè la seva arribada al càrrec es va produir quan la decisió del ministeri públic ja estava cuinada. I com que no va poder influir en el canvi de rumb que el Govern de Pedro Sánchez hagués desitjat, què menys que somriure davant del veredicte que avala la posició de l’Advocacia de l’Estat, que sí que va modular la seva lectura a instàncies superiors, i per facilitar una possible negociació.

I d’aquelles pols, aquests llots. La sentència va caure com una gerra d’aigua gelada. Molt més freda de la preventivament mesurada per l’independentisme. Una esgarrifança que ha obert una dura crítica entre prestigiosos juristes que han detectat errors evidents, paràgrafs tendenciosos, vel·leïtats polítiques i influències negatives per al futur de les nostres llibertats individuals. Ho explica Luis López Guerra que, en la seva qualitat d’exvicepresident del Constitucional i exmembre del Tribunal Europeu de Drets Humans, està convençut que la primera d’aquestes instàncies pot esmenar la plana a uns magistrats conjurats a aconseguir la unanimitat. I si això no passa, el segon alt tribunal ho farà definitivament.

El precedent del ‘cas Atutxa’

Si és així, no seria la primera vegada que Manuel Marchena Gómez (Las Palmas de Gran Canaria, 1959) veiés revocada una de les seves sentències per instàncies superiors. Li va passar amb el ‘cas Atutxa’, del qual va ser ponent. Però bregar amb el més difícil encara és una altra de les seves habilitats. Enfrontar-se a casos com el de Mari Luz, per assassinat i abusos sexuals a una menor, o el del frau a la Seguretat Social de María José Campanario, substituta de Belén Estaban al cor de Jesulín de Ubrique, no són temes lleugers en un país de vísceres exposades i desamors aclamats. I tots, sublimats en l’espectacular saqueig a l’Ajuntament de Marbella amb banda sonora d’Isabel Pantoja perquè se li va enamorar l’ànima, se li va enamorar.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Cap d’aquests casos, no obstant, havien posat Marchena a la picota com ho va fer l’enfrontament amb el seu col·lega Baltasar Garzón, a qui va contribuir a apartar de la carrera judicial. Res semblant tampoc a les conseqüències polítiques i socials que estem patint una vegada coneguda la sentència del procés. I és que el jutge, amb la seva treballada decisió i fins i tot sense proposar-s’ho, ha suscitat a Catalunya una reacció ciutadana pressentida però no previnguda. I amb aquesta, la violència al carrer i la fractura del bloc independentista que, al seu torn, han esclatat contra el president Torra per seguir un camí que el Molt Honorable pretén honest però que és erràtic.

Podent ser el millor favor que algú li hagi fet a l’Estat en molt temps, no està clar que les seqüeles de la ‘sentència Marchena’ siguin les desitjades per Pedro Sánchez. Un home, avui, ‘con el corazón partío’.