¿Política i esport? ¡Només quan ens convingui!

L’excés d’expectatives és l’origen de tots els mals. Tenia ja imaginades unes línies, creguin-me que excel·lents, per escalfar des d’aquesta contraportada el Barça-Madrid que el senyor Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional, ha esborrat del calendari com qui es treu una mosca de sobre utilitzantl’ordre públic com a eficaç insecticida. M’ha deixat sense coartada, sense excusa. No és política, diu. És clar, és clar.

La decisió ha sigut aplaudida per uns i criticada per molts. Entre els que la consideren raonable ha abundat l’argument que la política i l’esport han de viure en universos diferents per evitar escalades de tensió i mals majors. Tot això semblaria raonable, i fins i tot podríem considerar-ho un manament, si no fos perquè posant-se un les ulleres de veure de prop queda clar de seguida que la frase és més falsa que l’ànima de Judes. La política en l’esport només resulta molesta quan el missatge ens incomoda.

Els jugadors de la selecció nacional turca saluden els gols emportant-se la mà a la templa per saludar marcialment a la càmera de televisió, en un gest que s’interpreta com de recolzament al seu president, Recep Tayyip Erdogan, i al’ofensiva militar que desplega a la frontera amb Síria. Aquesta setmana ho han fet dues vegades. Després de marcar el gol de la victòria contra Albània i després d’igualar el partit davant de França. La UEFA estudia sancions. Itàlia ha demanat que la final de la Champions no se celebri a Istanbul. Atès que no hi ha res més polític, alhora que patriòtic i nacionalista, que una selecció, ens podríem preguntar per què la salutació marcial d’aquests jugadors ha despertat tanta indignació. La resposta: ¡Els kurds! ¡Els jugadors turcs estan recolzant indirectament la seva aniquilació! I vist així, és clar, resulta intolerable, perquè a la gent civilitzada se’ns suposa en contra de les carnisseries. ¡No s’han de barrejar política i esport!

En canvi, quan els jugadors de futbol americà clavaven el seu genoll a terra mentre sonava l’himne del seu país per protestar contra el president Donald Trump, o quan més recentment Megan Rapinoe, capitana de l’equip de futbol femení que es va proclamar campió del món a París, es va negar a visitar la Casa Blanca i va preferir fer un míting polític a peu de carrer, ens va semblar formidable. Com que la causa és noble, ¡barregem política i esport!

Una sola condició

Considerem raonable, fins i tot lloable i necessari, que clubs, seleccions o esportistes s’impliquin i participin del debat públic amb una sola condició: que coincideixin amb nosaltres i que no se situïn al marge de les posicions culturals que han guanyat l’hegemonia i per tant són impossibles de discutir o de poder ser posades en dubte.

Els turcs ens queden una mica lluny, i els americans més, així que és relativament probable que vostè i jo estiguem d’acord en el que ens sembla saludable en els dos casos. En canvi, si jo fos turc i vostè un votant de Donald Trump podria ser que per coincidir en el que és correcte haguéssim de donar la volta a les coses fins a deixar-les del revés.

És la nostra ideologia, són les nostres conviccions, les que fan que estiguem a gust amb la política campant al seu aire pels estadis, pistes i circuits o que, al contrari, apostem per fer-la fora a puntades de peu i sancions per considerar-la inapropiada, tòxica i perjudicial.

El Barça-Madrid arribava en un moment molt carregat políticament i socialment, això és una obvietat. Però un ajornament tan avançat, senseesperar si més no a escoltar l’opinió dels Mossos d’Esquadra, és difícil d’entendre i creure atenent únicament a raons de seguretat. Sent clars: sembla una suspensió política en tota regla. Hi havia temps per avaluar, reavaluar i tornar a avaluar. Sempre que la seguretat fos l’únic que importés.

Gran acte polític

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Però tanta pressa permet sospitar que del que es tractava és que els xinesos, els privilegiats, que anaven a veure el partit en ‘primetime’, i les audiències televisives milmilionàries del planeta no accedissin en directe a un aquelarre polític situat als antípodes ideològics del que pensen els que van prendre la decisió. I això, un gran acte polític, és el que legítimament anava a ser també el Camp Nou el diumenge que ve. ¡No barregem política i esport!

«Jove, faci com jo i no es posi en política», és una frase amb un ‘copyright’ ja llunyà que li ha de sonar, i pot ser que bé, al senyor Javier Tebas. Cal desconfiar sempre dels qui la utilitzen, tot i que sigui amb diferents paraules referida a l’esport. En moltes ocasions, el que volen dir-nos és «aparti’s vostè i la seva política, que ja estem jo i la meva».